Mohamed Zucco

Sento com em crema la pell, com si cremés des de dins amb un foc que udola per les venes, com milers de bestioles incandescents empenyent la sang enfora. Des dels dits del peu fins a les orelles la pell em crema i m'imagino que es desprèn del cos i cau a terra, convertida en petites volves enceses que esdevenen cendra negrosa quan arriben a les rajoles brutes.

D'aquí a molt poc, els qui vegin el meu cos faran una ganyota de fàstic, i tal vegada algú de cor fort sentirà l'espurna deshonesta de la compassió. Pensaran de mi que sóc una marioneta carbonitzada, i poc més tard s'adonaran que les marionetes sempre hem dut el carbó a dins, perquè som de fusta.

Gairebé no hi sento, a l'oïda tan sols li arriba el ritme monòton d'uns tambors antics que han estat aquí des de sempre, des de l'alba del temps. Tot són senyals de la fi del món. Falta poc perquè s'acabi aquest món cansat i brut, grotescament mal fet. S'apropa un cometa ardent que ja és dins de l'atmosfera, que ja no podem evitar. L'univers no tan sols ens mostra indiferència.

Fa uns dies vaig decidir que en aquest poc temps que ens queda posaré de genolls davant meu el gegant. Vaig aconseguir armes amb més facilitat del què preveia.

Però després les coses no han sortit com m'esperava. Volia matar el porc i tan sols he matat dos dels seus esbirros. Els dos mossos d'esquadra han caigut en silenci, com vistos a càmera lenta en una pantalla de baixa definició. Tan sols un gruny greu de bèstia maldestra i ferida. Han caigut a terra damunt d'un toll de sang pudenta i fumejant que sembla com si ja fos allà abans, com si els esperés. Ja sé que de seguida n'arribaran molts més, assedegats de venjança, atrets pel festival d'horror i de masacre. En aquests moments ja estan enfollits per la ràbia i la por mentre es pinten els rostres amb les pintures de guerra.

Es pinten amb les mateixes pintures de guerra amb què m'he pintat jo fa unes hores. I engreixen els fusells i s'inflen de drogues mentre ballen la dansa de la mort. Ells no ho saben però sí que ho sé: el porc continua amagat en algun despatx d'un gran edifici blindat, rodejat de subaterns pàl·lids amb telèfons intel·ligents a la mà. El porc està neguitós i excitat per l'olor de la sang propera que es vessa en honor seu. Té els porus oberts, les aixelles humides, el rostre dins un vel de perles de suor, l'estómac fred i la polla rígida. Com si el vegés davant meu, sé que aquesta visió serà la darrera i dono gràcies per tenir-la, perquè aquest és tot el mal que li hauré inflingit. Em sap greu que no sigui la seva sang la que envernissa les llambordes del carrer: tan sols la puc imaginar. El cercle de botes negres es tanca, el cometa avança i traspassa el núvol blanc, li deixa un forat circular i perfecte.

Em sap greu no haver-lo matat a ell però en veritat sé que el seu món està mort. El seu món està corromput i el seu cos està podrit. La seva ànima xiscla a l'infern de la cobdícia, la vanitat i l'orgull. I ell ho sap: sap que està mort i que no hi ha cap esperança de redempció, d'esmena, de reparació. Sap que només l'espera el foc i llavors ell i jo sabem que som germans, i recordem aquells anys de color esmorteït (o de vegades sèpia) en que forem germans.

Cal cremar-ho tot. Acabar-ho tot i no deixar res. Fa uns anys vas dir que caldria salvar la música de Bach (especialment la Suite en Re major) i els poemes de Muhammad Rumi, però la raó del foc és més estricta, ja ho saps, aquest cometa també cremarà la nostra estimada Simfonia en Re major que ens recomfortava tant, de petits.

No n'hi ha prou amb les rabietes i les emprenyades d'una tarda, donar una bofetada, trencar plats i gots al menjador de casa. Ni amb cremar els contenidors de la Rambla. Cal fer un acte radiant i definitiu. Cal comportar-se com un déu enrabiat. Cal assegurar-se que no quedi res de tal manera que res no pugui recomençar en milions d'anys. Cal pensar que som els senyors de la destrucció.

Vosaltres m'heu invocat i jo he respost les vostres pregàries.

El soroll de les botes s'ha aturat. Els homes uniformats han pres posicions al meu voltant, duen els fusells carregats i m'apunten a les parts vitals. L'home del despatx ho contempla tot des d'una pantalla que rep el senyal des de la càmera incorporada al casc del capità. Alço els uls i veig l'esfera incandescent que remou grans masses d'aire. Els ocells fugen entre esgarips. És la fi del món. Em meravella que el cometa xoqui contra l'escorça terrestre amb una energia mai vista al mateix instant en què el capità ordena disparar.

Per un moment tinc la impressió que tot s'atura i m'arriba la visió del meu antic germà, que es posa els auriculars per escoltar aquella suite de Bach que escoltàvem de petits. Són cinc minuts i després el no-res. És la fi del món.

Stanislaw Lem: La investigació

El títol que va escollir Lem és una declaració de principis radical i arriscada, escrita amb una intenció que desconec (perquè no sóc Lem) però que podria ser qüestionar la literatura policíaca, tal com Cervantes va fer-ho amb la cavalleresca. És evident que Lem no va liquidar el gènere, perquè unes quantes dècades després, el gènere qüestionat continua vigent i força vigorós.

No és gens arriscat dir que el tema de La investigació és el mètode científic, els seus límits i els seus paranys. Aplicat a la qüestió policíaca, és clar. Lem ho ha tractat en d'altres textos: penso sobretot en Solaris, on inventa una ciència nova (la solarística) per a explicar-ne a continuació els topalls i el fracàs.

La investigació (el pdf és aquí) és un exemple de novel·la breu "europea" per al qui vulgui entendre els termes del gènere, i té l'aspecte d'un treball literari inacabat, un esbós, un assaig de plantejament que prescindeix del desenllaç, i que deixa el nus a mig nuar. Tant és així que a la primera lectura em vaig demanar si no havia comprat un exemplar incomplet de la novel·leta. Lem es permet allò que jo em vull permetre algun dia, en alguna dimensió paral·lela de l'univers literari: crear un punt de partida, posar-hi tots els elements de la intriga, generar espectatives infinites... i a continuació escriure el mot FINAL.

(Un dels projectes que tinc somiats és una sèrie de plantejaments novel·lístics, un joc a l'estil de l'Ítalo Calvino: es podria titular Les novel·les imaginàries, que constaria d'una col·lecció de les quinze o vint primeres planes d'una dotzena de novel·les. Vés a saber, qui sap si algun dia no m'ho permetran els fats).

En cent (100) pàgines justes, Lem organitza un conflicte, proposa hipòtesis, descriu un investigador versemblant i complex, i relata com s'aplica el mètode científic per resoldre'l -en realitat, per no resoldre'l. Tot just per poder dir que, de vegades i en circumstàncies que toquen el misteri de la vida i de la mort, el mètode és inservible. Potser perquè només pot ser així, potser perquè malgrat la ciència hi ha un factor inefable que sempre fuig. Potser diu que el misteri ha de romandre en el misteri, tal vegada perquè Lem vivia en el món soviètic, que pretenia eliminar qualsevol possibilitat més enllà de la física.

La ficció se situa a Anglaterra, país "modèlic" en racionalitat i pàtria d'una policia mítica en la lògica deductiva i el procediment científic. La trama és ben senzilla: en un cementiri de províncies es troben cossos de difunts fora del dipòsit, i que aparentment han caminat unes quantes passes. Potser hi ha d'altres cossos de difunts que han desaparegut: potser han caminat molt més o potser han estat traslladats per d'altres mitjans. Poc més tard es descobreix que el fenomen s'ha donat en d'altres cementiris de la regió, fins que es delimita un perímetre de l'afectació. Es procedeix a l'acordonament de la zona, es detenen sospitosos, s'elaboren noves línies d'investigació a partir de les dades obtingudes.

Però també hi ha lloc per a les especulacions de caire metafísic, que arriben a l'investigador Gregory -el director d'operacions- inesperadament, cites estranyes que obren l'escletxa per on el fantàstic penetra la realitat material i objectiva i mostra les altres possibilitats, les irracionals.

Abans de qualsevol conclusió, abans de qualsevol nus que prefiguri una solució, la novel·la es tanca. El lector s'enfronta a una quantitat d'opcions infinites que no exclouen la de sentir-se enredat, i la de percebre Lem com un embaucador. Però allò que ha fet l'autor és dur el lector fins al punt just on li caldrà demanar-se què ha llegit, si ha estat prou ben informat, si se l'ha dut per la línia d'investigació més correcta i si s'han tingut en compte totes les dades obtingudes, incloses aquelles que han estat descartades perquè no poden encabir-se en el mètode. El lector també s'haurà de qüestionar qui ha estat el narrador, si ha estat un narrador fiable o tan sols un narrador incapaç de tenir en compte res que no sigui estrictament racional malgrat que tal vegada ho tenia davant dels morros.

La investigació, per tant, no és una broma: allò que investiga Lem és precisament la capacitat del lector per investigar, és una invitació a què el lector esdevingui autor i continuï l'escriptura del relat. Desconec si algú ha pres el repte seriosament (qui sap si això s'ha fet cinquanta vegades).

____________________________

La portada que reprodueixo al capdamunt de la ressenya és l'edició que ha fet l'encomiable Editorial Impedimenta. Tot i això, he de dir que l'edició que tinc és una altra, comprada fa uns anys al Mercat de Sant Antoni per 2 euros: 

El caporal Lituma

Quan arriba a la colònia minera de Naccos, Lituma ja no és el guàrdia civil distret i tavernari que acompanyava el brillant Tinent Silva a Talara (1). Un cop enmig dels Andes, on l'han destinat perquè va dur endavant una investigació que comprometia els poders fàctics a la costa, Lituma té una mica de càrrec i un ajudant malalt de melanconia i d'amors. Així es crea una nova parella d'investigadors que dóna un rendiment molt alt dramàticament i que amplia el ventall d'unes possibilitat que semblen infinites (tot i que -potser com diria un Borges que m'imagino- totes acaben remetent a Quijote-Sancho i a Holmes-Watson. O són el mateix?).

És indubtable que han passat els anys i que n'ha vistes de tots colors, perquè ara Lituma se sent tan disposat a creure-ho tot com a no creure's res. (En certa mesura, és tal com jo em sento ara). La colònia dels miners (reconvertits en constructors d'una carretera endimoniada i andina) és un lloc perdut de Déu i dels homes, brut i trist, on tan sols hi ha barracons desastrosos i una estrambòtica taverna per a emborratxar-s'hi els dissabtes. 

Per les valls hi corren els pishtacos, esperits malignes que et xuclen el greix per vendre'l a la indústria ianqui, cauen els huaycos (allaus de pedra i fang) i ronden les milícies de Sendero Luminoso, en una revolució lenta, meticulosa, sanguinària. El relat transcorre entre l'embriaguesa i la superstició, els assalts dels revolucionaris que apareixen del no res i les repressàlies de l'exèrcit, estúpid i ineficaç. És evident que el caporal Lituma ha obtingut aquest destí en repressàlia per haver ficat el nas on no tocava: a la casa dels oligarques i del poder. I per això ara viu al purgatori, l'avantsala de l'infern.

I no obstant tot això, Lituma pren una opció moral greu i n'accepta les conseqüències amb una dignitat sorprenent. Decideix que investigarà la desaparició de tres pàries, i que arribarà fins on faci falta i peti qui peti. Com si no hagués estat prou escarmentat, apareix un caporal Lituma incorruptible, ple d'honestedat.

La investigació avança a batzegades i a cops d'intuïció, gairebé per casualitat i malgrat tot. En un paisatge terrible i hostil, enmig de gent que el menysprea en el millor dels casos.

Lituma en los Andes és un relat atmosfèric, d'olors i de colors, de llàgrimes i pudor d'alcohol barat, de fang, de fred, de calor extrems. Irònic i tràgic, en peruà i en quètxua, de vegades en francès, amb mirades furtives a la llarguíssima història del país dels maies. Una classe magistral de sociologia de la vida, sobre la dignitat dels pàries i la fugacitat de la vida.

Novel·la amb estuctura policíaca de factura impecable i d'ànima negra explicada en un llenguatge brillant que sap passar del registre col·loquial a la metàfora brillant, de l'argot al cultisme sense relliscades ni ridículs.

Mario Vargas Llosa sempre serà, per mi, aquest gran escriptor que em cau tan malament. O que no entenc gens, si penso en la persona de l'autor. Amb els anys he après a llegir-lo obviant quin nom hi ha escrit a la portada. No és un exercici senzill, però tampoc no és irresoluble.

Al capdavall, també és difícil llegir l'obra d'escriptors que em cauen bé però que escriuen com alumnes de secundària.

Lituma en los Andes

Mario Vargas Llosa

RBA Editores, Barcelona, 1993

(3 euros a la botiga Re-read)

____________

1. Em refereixo a la primera aparició del personatge de Lituma, a la novel·la policíaca ¿Quién mató a Palomino Molero?

El pas suspès de la cigonya

M'hauré d'esforçar en aportar les proves que demostrin que El pas suspès de la cingonya (To meteoro vima tou pelargou, 1991) és cinema negre, i és probable que no me'n surti. Però si no ens arrisquéssim, encara no hauríem inventat la roda.

Fa poc he trobat per casualitat el DVD amb la pel·li d'en Theo Angelopoulos, director de qui és impossible no enamorar-se quan s'ha vist La mirada d'Ulisses. Com que és bona època per saber coses de Grècia, 

El pas suspès de la cigonya se situa a la frontera entre el segle XX i el XXI, a la frontera entre Grècia i Albània i en un territori d'ombres, dubtes, hipòtesis i fantasmes. L'estructura del relat presenta una investigació que sorgeix per atzar: un equip de la televisió grega fa un reportatge sobre un camp de refugiats del nord del país que s'esperen per ser repatriats. Entre la multitud que sobreviu amb gana, fred i penúries, els periodistes  creuen reconèixer-hi un polític grec que va desaparèixer fa uns anys de forma misteriosa.

Durant els dies que els permet el director de la cadena de televisió, l'equip intenta esbrinar qui és aquest home que recull patates pels camps gelats i les du a vendre al mercat.

Però Angelopoulos no es limita a la narració dels fets, si no que, com sempre fa, retrata amb una extraordinària sensibilitat el clima, les emocions, els silencis i els paisatges, elements que s'integren amb una meravellosa coherència en un fluïd homogeni. Sense abandonar el misteri, la investigació i 

la necessitat de tancar la narració, la pel·lícula va esdevenint hipnòtica, poètica, gairebé metafísica.

Els refugiats viuen en barraques i en vagons de trens abandonats damunt una estepa glacial: la imatge dels trens plens d'homes en un paisatge gelat ens situa en aquella terrible boira del temps que mai no es desfà i ens remet a l'Europa que s'amaga rere la socialdemocràcia i el progrés: l'Europa dels trens que ens duen a l'extermini. En aquest sentit, Angelopoulos explica coses que també ha dit Lars von Trier, però em temo que el grec guanya el nòrdic en potència visual, poètica i suggeridora.

Capaç d'unes imatges inesborrables, Angelopoulos és, com Andrei Tarkovsky (nascuts amb una diferència de dos anys), un poeta al cinema. Amb molts punts de contacte amb el geni rus, Angelopoulos crea escenes fascinants, plans seqüència llargs, lents i d'una intensitat dramàtica esgarrifosa. La cinta conté escenes inoblidables, com ara el casament final on els nuvis estan cadascun a una banda de l'enorme riu glaçat que fa de frontera infranquejable. Amb una potència metafòrica, de suggeriments i d'evocació difícils de traduir en paraules, Angelopoulos ens recorda que el cinema és un art, i que les pel·lícules d'entreteniment infantiloïde són una altra cosa.

El pas suspès de la cigonya és una pel·li que explica un misteri (la desaparició d'un polític), que exposa una situació terrible (els camps de refugiats), que planteja la qüestió de la dentitat i de les eleccions morals, que es demana pels límits de la investigació i que funciona, narrativament, com un relat policíac en un espai que, tot i ser d'un realisme cru, es presenta com un espai oníric.

Cal destacar el personatge de l'oficial de l'exèrcit a la regió, i òbviament la presència de Jeanne Moreau i de Marcello Mastroiani.

Allà on mai no creix l'herba

(Aquesta és la transcipció -aproximadament- del què vaig dir a la presentació de la darrera novel·la d'en Sebastià Bennasar a la Llibreria L'Atzavara, 12 de febrer de 2015, a les 19:36h.)

Començo amb la cita d'en Jorge Semprún on diu que No hay ficción más grande que la realidad. I començo amb aquesta cita perquè la novel·la d'en Sebastià presenta una Barcelona que sembla més versemblant que la Barcelona de la premsa habitual. Si a mi de vegades Catalunya -per extensió de Barcelona- no em sembla un lloc real, llegint-lo a ell començo a pensar que podria ser-ho.

Allà on mai no creix l'herba és una novel·la i és un joc narratiu que sembla senzill, però no ho és. No tan sols per les trames que s'entrecreuen, si no per un ús especial del narrador (i de la persona del narrador, ja que aquesta segona persona és una aportació original). A la vegada, la novel·la sembla organitzada a partir del número 3, potser perquè el triangle és l'estructura més sòlida de les que ens ofereix la geometria.

Tres trames i tres personatges femenins: tres dones que no són decoratives ni femmes fatales a l'ús, si no protagonistes que determinen el curs i l'evolució dels fets. (Aquesta novel·la complaurà els clubs de lectura feministes que analitzen el rol dels gèneres en literatura).

A cada trama li correspòn un tema, i el lector llegeix àvid de saber com s'ho farà l'autor (i com s'ho manegaran els personatges) per fer confluir tres qüestions tan distants com són la màfia italiana instal·lada a Barcelona, un assassí d'homes del temps de la Tv i un grup neonazi determinat a aturar el procés sobiranista pels mitjans que siguin -i inspirant-se en la màxima més famosa de Mossèn Torras i Bages.

I el cas és que les tres línies argumentals es van trobant, unides per una mostra de virtuts humanes tan lloables com la delació i el sexe anal. A mida que avança la lectura, en que mai no es perd el to de l'humor i la sàtira (estrictament negres), hom descobreix el fons tràgic i el retrat en cru d'una ciutat empobrida, violenta i bruta com és Barcelona. Una Barcelona que tendeix més cap a Marsella que no pas cap als models de parc temàtic-comercial que deliren els alcaldes. I descobreix que el tema de la novel·la és una qüestió tan eterna i shakesperiana com la venjança.

Voldria deixar ben clar que, a banda d'aquesta mena de ressenya que he fet, Allà on mai no creix l'herba té un punt de literatura urgent, perquè és un text no tan sols sobre la realitat si no sobre la realitat al dia d'avui. D'aquí a deu anys, la novel·la serà una novel·la que tracta de la venjança en una Barcelona violenta, però avui és plena de referències a l'immediat que ens envolta i a més a més conté un catàleg de les fílies i les fòbies del seu autor. Als qui coneixem una mica en Sebastià Bennasar ens dóna gustet llegir-li les opinions que li mereixen els meteoròlegs de la Tv3, el temps que destina aquest canal al futbol, les inclemències de les calefaccions i els aires acondicionats, la calor barcelonina, el desolador transport públic...

D'entre totes aquelles qüestions que apareixen a la novel·la, en vull destacar una: el fet que situï l'acció i els personatges a la Verneda i que parli de la perifèria. De les perifèries urbanes i mentals, perquè és en el límit i en la frontera on es coneix la cosa: allò que explica una forma és precisament el seu contorn i no pas el centre. Barcelona s'entén des de la Verneda i no s'entén res de Barcelona des del Passeig de Gràcia.

Per acabar vull dir quatre paraules sobre el que jo entenc que ha estat el mètode de construcció d'aquest text: li ho hauríem de preguntar a l'autor, però tan sols vull apuntar una imatge que se m'ha suggerit. En educació infantil es fa servir sovint una proposta del pintor Nord-americà Simon Nicholson coneguda per la "Teoria de les peces soltes", i que consisteix a elaborar obres d'art -en un sentit lúdic- a partir d'elements diversos trobats per terra durant una passejada.

Sento que en Sebastià ha fet això: recollir peces del camí i construir un objecte que és alhora divertit i alhora terrible.

Tiana, la negra

Si donem per bona la definició de cultura que diu que cultura és allò que una generació li transmet a la següent, cal admetre que cultura i tradició tenen moltes coses a veure. En aquest punt ja sento una mena d'esgarrifança estomacal, perquè no em relaciono bé amb les tradicions, i no me'n refio gens. Tal com diuen els crítics del sistema, la tradició és el camí pel qual la societat se salta la democràcia i imposa el feudalisme. I la cultura, al seu torn, és la qüestió que em provoca més maldecaps i més migranyes.

L'embolic del paràgraf anterior només vol explicar que enguany tenia pensat no apropar-me al Festival de Novel·la negra de Tiana, simplement perquè ja hi havia anat en les dues edicions anteriors. A la primera ocult entre el públic, a la segona participant en una taula rodona. Imaginar que esdevinc tradicionalista m'horroritza. Però com que mentre jo penso la vida decideix i obre camins inesperats, enguany he tornat a la Tiana Negra, a recollir-hi un premi. Qui no hi hagués anat, en aquestes circumstàncies?

He d'explicar bé que el Festival de novel·la negra de Tiana em sembla un prodigi de resistència, tenacitat i savoir faire, i la prova que compten més la voluntat i la imaginació que no pas els diners i el poder. Algun dia exposaré les crítiques que li faig al festival, des de l'admiració i el respecte, i des de la perspectiva constructiva. Però res d'això no li resta el mèrit. No és gens fàcil omplir un auditori a finals d'un mes de gener glacial i inhòspit, en un poble del Maresme. Per parlar de llibres, d'escriptors i de gènere negre. La meva admiració es resumeix en una idea senzilla i òbvia: jo no ho sabria fer.

Un altre dia, potser (i amb la digestió feta), explicaré què li passa a l'homenet anomenat Lluís quan puja a la tarima on hi ha les autoritats i el presentador, per recollir un premi a la novel·la que ha escrit en la solitud estricta d'unes hores incomptables que han transitat del fred a la calor, i de la calor al fred i viceversa. Només anticipo que m'he esforçat en passar per alt el record d'un text autobiogràfic de William Styron (Darkness Visible), però no me n'he sortit.

Enlloc de sortir-me'n, i vès per on, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Blue Velvet en la qual al cau dels dolents s'arrenquen a fer un lamentable karaoke en un estat d'embriaguesa evident.

I vet aquí, és això el que he volgut imitar, com en un ritual del xaman Jodorowsky. Per dir (potser, i entre altres coses) que aquell qui recull premis i saluda i es mostra tan correcte i tan educat també sap fer el ximplet. Perquè no hi ha res més saludable ni terapèutic que el ridícul en públic, ni res més plaent que mostrar la debilitat. Ni res més contra el sistema de merda que encara sostenim, fins i tot sense ganes.

La música és de Roger Mas, versionant una cançó de Fabrizio de Andrè

Pilar Pedraza i la Mater tenebrarum

Pilar Pedraza (Toledo, 1951) és una escriptora que ha entrat a la meva vida des de fa poc, però que ja hi ocupa un lloc rellevant. Després de llegir el seu magnífic treball sobre la bruixeria titulat Brujas, sapos y aquelarres he trobat Mater Tenebrarum, un dels contes del llibre Arcano trece.

Mater tenebrarum és un relat sobre les bruixes rodó i alhora desconcertant que no ocupa més de trenta planes però on hi suggereix tantes imatges que sembla extendre's fins als somnis. Coneixedora i excel·lent divulgadora de la història de la bruixeria, al conte sap dosificar-se i ser irònica, distant i propera, gòtica, cruel, humana.

Mater tenebrarum és un joc narratiu amb el punt de vista, un compendi de coneixements històrics i esotèrics, una reflexió sobre la condició humana i sobre la feminitat, una tranquil·la mirada sarcàstica sobre els mascles, una successió de frases i de construccions brillants. A les primeres planes descriu el gos Lupo amb una de les millors descripcions que mai no he llegit sobre aquest animal:

Tenía en el lomo unas pupas rosadas que no acababan de curársele. Y, lejos de atenuar su fealdad, la ternura de su mirada la acentuaba. Pero era un buen perro.

La nena Ángela, la protagonista del conte, és una aprenent de bruixota que pretén avançar i suplantar la mestra com més aviat millor, i per això el relat esdevé moral a la manera dels grans contes morals -que són els nostres referents des del temps antics:

La bruja llevó a cabo sus manejos en presencia de la pequeña, que no perdía detalle. Sorbía sus conocimientos con la fría avidez del discípulo que sabe que traicionará al maestro y no siente escrúpulos ni prevé remordimientos.

Pedraza em sembla una de les autores contemporànies més interessants del panorama literari peninsular i m'és la referència mentre assajo d'escriure una novel·la que parla de la bruixeria al Pirineu català (a la Vall Fosca).