dissabte, 19 de juny del 2021

La novel·la negra catalana: una vulgar enganyifa?


Crec que no en queda ni el rastre de la novel·la negra catalana, ni de les col·leccions i premis que la van simular, com qui s'encaparra en veure un ectoplasma tangible allà on tan sols hi ha un alè de boira, un aire tèrbol.

La novel·la negra catalana fou una enganyifa, catalana i qualsevol.

Com la república d'aquell pobre Puigdemont que ja ningú no recorda. Si fa no fa.

La novel·la negra catalana no ha existit mai ni en tenim proves fefaents.

Diguin el què diguin els seus aspirants a gurú, aquí no hi ha hagut mai res.

Ni l'Àlex Martín, ni en Sebastià Bennasar: ambdós bones persones plenes de bones intencions, no en dubto. Ni en Jordi Canal ni na Villalonga: tots es van equivocar, els uns per idealisme i l'altra per egolatria. El pobre Manuel de Pedrolo tan sols va perpetrar algun plagi no massa afortunat. No en va, l'Any Pedrolo va passar sense pena ni glòria, o amb molta més pena que glòria: siguem honestos. Qui no coneixia Pedrolo continua sense conèixer-li, i jo li recomano que no s'hi esforci, m'estimo més recomenar Tristan Egolf. O, si volen un espanyol, molt millor Julián Ibáñez, que no és cap meravella però li dona cinc mil voltes a l'hidalgo lleidatà: Ibáñez no plagia ningú i és molt més honest. Llegeixin Giley, per exemple, si els agrada el gènere, i després diguin-me si troben res que se li acosti a la sola de la sabata, en català.

Pedrolo és tan remot com Bonaventura Aribau i no li interessa a ningú d'entre els vius. Des res no van servir els esforços maldestres de la dama del crim, aquella Villalonga que s'ha perdut en els abismes del no-res i que ja no sé on para.

El problema, com sempre, no rau en la inexistència d'una improbable novel·la negra catalana: rau en la inexistència de la novel·la catalana, a no ser que algú vulgui dir que una flor fa estiu, o que un tal Cabré no sé què fa. No, no, senyores i senyors, això és un erm i tothom ho sap. L'emperador va en pèl, com diuen a Menorca. La pròpia Villalonga va fer veure que escrivia novel·les, però va escriure un text com L'home de gris, text d'una grisor extrema i que, en certa manera, exterminava el projecte d'una novel·la negra catalana. La seva amiga Aritzeta va fer l'estocada final al deliri quan va publicar L'amant xinès, un dels textos més lamentables mai escrits en llengua catalana. Només faltava que la Montse Sanjuan demostrés que en català es pot publicar quan escrius com un alumne de segon de l'ESO. I ho va fer: es diu La sergent Anna Grimm i és el llibre més mal escrit des del Cromanyó, cosa que té un mèrit que deu n'hi do.  El trio de dames va certificar el que moltes ens temíem: la literatura catalana necessita tres segles de reflexió i, sobretot, de silenci estricte. Que en siguin cinc, em diu un amic. 

No es pot culpar les tres escriptores del desastre que s'ha esdevingut: els culpables són molts i estan democràticament repartits. Les editorials que els van publicar en tenen bona part de la culpa: Alrevés i Llibres del Delicte s'enduen la palma d'or. Alrevés va començar bé però es va tòrcer de seguida. Llibres del Delicte sempre ha estat un fiasco, des del bell antuvi. M'estalviaré els detalls, però les dues editorials han estat al més gran desastre de la literatura catalana de gènere de les dues darrers dècades. És molt probable que la cobdícia dels editors respectius n'hagi estat la culpable, però això només és un pecat i mai una justificació. 

Les dues editorials han anorreat el mercat. A força de publicar xurros l'un darrera d'un altre, han extingit la impossible novel·la catalana. El projecte, inevitablement nacionalista, ha nascut mort. A dia d'avui, ni la tieta de l'autor compra el títol del nebot i el mercat s'ha mort. Només cal resseguir els títols per comprendre quina és la deriva tan lamentable que han seguit. De dret cap a al no-res i fins al zero. Si algú comença una col·lecció amb una novel·la vella de l'Andreu Martín... ¿on pretén arribar? L'Andreu  explica, sense rubor, que admirava Pedrolo. L'Andreu no admirava en Chandler, no admirava en Hammet, no admirava en Faulkner.

L'Andreu admirava... en Pedrolo!.

Qui hagi llegit fins aquí em dirà: però... ¡tu vas publicar dues vegades a Crims.cat, amb Alrevés! Com és que ara te'n desdius? Ets un desagraït? I és cert, i ho reconec com el catòlic que reconeix haver desitjat l'esposa del veí.

Ho reconec.
Vaig pecar.

Juro que no ho faré mai més.

En canvi, les editorials que he esmentat mai no han estat capaces de reconèixer que han enredat els seus autors i autores. I molt menys encara les seves lectores. Ens han enredat a totes i van pel món fent veure que són molt fantàstics, i ens comparteixen els seus èxits i els seus fills a les xarxes. Sense manies. Un editor acaba de tenir un fill i el publicita a les xarxes perquè li aplaudim el seu vigor masculí i engendrador, ja que no li podem aplaudir el seu talent editorial. 

Jo els perdono. Perdono fins i tot l'editor que em va retornar un original amb l'argument de "no estàs al teu propi nivell literari" quan ambdos sabíem que el problema raïa en el contingut i en el protagonisme d'un xarnego visceral que odia els catalans. ¡No apte per a la novel·la negra! Sense pretendre comparacions estúpides... què li haguera dit al Boris Vian de "Escopiré sobre les vostres tombes"?

La novel·la negra catalana es mor abans de néixer.
La novel·la catalana...
A no ser que vulguis llegir el que ha escrit el pobre Gerard Quintana... però ¿qui gosaria llegir un llibre del pobre home que va perpetrar les cançons de Sopa de Cabra?

2 comentaris:

  1. Me has de perdonar, soy un neófito de la novela negra, qué decir de la de aquí, con los cortes diarios en la Meridiana, y escuchando por parte del Ay untamiento, que vente personas tienen más derecho ciudadano que todo el conjunto de personas de la ciudad, no creo que haya autor autóctono que pueda superarla.
    Salut

    ResponElimina
  2. La Penya Bogarde et troba a faltar en el blog

    ResponElimina