diumenge, 15 de febrer de 2015

Allà on mai no creix l'herba



(Aquesta és la transcipció -aproximadament- del què vaig dir a la presentació de la darrera novel·la d'en Sebastià Bennasar a la Llibreria L'Atzavara, 12 de febrer de 2015, a les 19:36h.)

Començo amb la cita d'en Jorge Semprún on diu que No hay ficción más grande que la realidad. I començo amb aquesta cita perquè la novel·la d'en Sebastià presenta una Barcelona que sembla més versemblant que la Barcelona de la premsa habitual. Si a mi de vegades Catalunya -per extensió de Barcelona- no em sembla un lloc real, llegint-lo a ell començo a pensar que podria ser-ho.

Allà on mai no creix l'herba és una novel·la i és un joc narratiu que sembla senzill, però no ho és. No tan sols per les trames que s'entrecreuen, si no per un ús especial del narrador (i de la persona del narrador, ja que aquesta segona persona és una aportació original). A la vegada, la novel·la sembla organitzada a partir del número 3, potser perquè el triangle és l'estructura més sòlida de les que ens ofereix la geometria.

Tres trames i tres personatges femenins: tres dones que no són decoratives ni femmes fatales a l'ús, si no protagonistes que determinen el curs i l'evolució dels fets. (Aquesta novel·la complaurà els clubs de lectura feministes que analitzen el rol dels gèneres en literatura).

A cada trama li correspòn un tema, i el lector llegeix àvid de saber com s'ho farà l'autor (i com s'ho manegaran els personatges) per fer confluir tres qüestions tan distants com són la màfia italiana instal·lada a Barcelona, un assassí d'homes del temps de la Tv i un grup neonazi determinat a aturar el procés sobiranista pels mitjans que siguin -i inspirant-se en la màxima més famosa de Mossèn Torras i Bages.

I el cas és que les tres línies argumentals es van trobant, unides per una mostra de virtuts humanes tan lloables com la delació i el sexe anal. A mida que avança la lectura, en que mai no es perd el to de l'humor i la sàtira (estrictament negres), hom descobreix el fons tràgic i el retrat en cru d'una ciutat empobrida, violenta i bruta com és Barcelona. Una Barcelona que tendeix més cap a Marsella que no pas cap als models de parc temàtic-comercial que deliren els alcaldes. I descobreix que el tema de la novel·la és una qüestió tan eterna i shakesperiana com la venjança.

Voldria deixar ben clar que, a banda d'aquesta mena de ressenya que he fet, Allà on mai no creix l'herba té un punt de literatura urgent, perquè és un text no tan sols sobre la realitat si no sobre la realitat al dia d'avui. D'aquí a deu anys, la novel·la serà una novel·la que tracta de la venjança en una Barcelona violenta, però avui és plena de referències a l'immediat que ens envolta i a més a més conté un catàleg de les fílies i les fòbies del seu autor. Als qui coneixem una mica en Sebastià Bennasar ens dóna gustet llegir-li les opinions que li mereixen els meteoròlegs de la Tv3, el temps que destina aquest canal al futbol, les inclemències de les calefaccions i els aires acondicionats, la calor barcelonina, el desolador transport públic...

D'entre totes aquelles qüestions que apareixen a la novel·la, en vull destacar una: el fet que situï l'acció i els personatges a la Verneda i que parli de la perifèria. De les perifèries urbanes i mentals, perquè és en el límit i en la frontera on es coneix la cosa: allò que explica una forma és precisament el seu contorn i no pas el centre. Barcelona s'entén des de la Verneda i no s'entén res de Barcelona des del Passeig de Gràcia.

Per acabar vull dir quatre paraules sobre el que jo entenc que ha estat el mètode de construcció d'aquest text: li ho hauríem de preguntar a l'autor, però tan sols vull apuntar una imatge que se m'ha suggerit. En educació infantil es fa servir sovint una proposta del pintor Nord-americà Simon Nicholson coneguda per la "Teoria de les peces soltes", i que consisteix a elaborar obres d'art -en un sentit lúdic- a partir d'elements diversos trobats per terra durant una passejada.

Sento que en Sebastià ha fet això: recollir peces del camí i construir un objecte que és alhora divertit i alhora terrible.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada