dissabte, 24 de gener de 2015

Tiana, la negra


Si donem per bona la definició de cultura que diu que cultura és allò que una generació li transmet a la següent, cal admetre que cultura i tradició tenen moltes coses a veure. En aquest punt ja sento una mena d'esgarrifança estomacal, perquè no em relaciono bé amb les tradicions, i no me'n refio gens. Tal com diuen els crítics del sistema, la tradició és el camí pel qual la societat se salta la democràcia i imposa el feudalisme. I la cultura, al seu torn, és la qüestió que em provoca més maldecaps i més migranyes.

L'embolic del paràgraf anterior només vol explicar que enguany tenia pensat no apropar-me al Festival de Novel·la negra de Tiana, simplement perquè ja hi havia anat en les dues edicions anteriors. A la primera ocult entre el públic, a la segona participant en una taula rodona. Imaginar que esdevinc tradicionalista m'horroritza. Però com que mentre jo penso la vida decideix i obre camins inesperats, enguany he tornat a la Tiana Negra, a recollir-hi un premi. Qui no hi hagués anat, en aquestes circumstàncies?


He d'explicar bé que el Festival de novel·la negra de Tiana em sembla un prodigi de resistència, tenacitat i savoir faire, i la prova que compten més la voluntat i la imaginació que no pas els diners i el poder. Algun dia exposaré les crítiques que li faig al festival, des de l'admiració i el respecte, i des de la perspectiva constructiva. Però res d'això no li resta el mèrit. No és gens fàcil omplir un auditori a finals d'un mes de gener glacial i inhòspit, en un poble del Maresme. Per parlar de llibres, d'escriptors i de gènere negre. La meva admiració es resumeix en una idea senzilla i òbvia: jo no ho sabria fer.


Un altre dia, potser (i amb la digestió feta), explicaré què li passa a l'homenet anomenat Lluís quan puja a la tarima on hi ha les autoritats i el presentador, per recollir un premi a la novel·la que ha escrit en la solitud estricta d'unes hores incomptables que han transitat del fred a la calor, i de la calor al fred i viceversa. Només anticipo que m'he esforçat en passar per alt el record d'un text autobiogràfic de William Styron (Darkness Visible), però no me n'he sortit.

Enlloc de sortir-me'n, i vès per on, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Blue Velvet en la qual al cau dels dolents s'arrenquen a fer un lamentable karaoke en un estat d'embriaguesa evident.

I vet aquí, és això el que he volgut imitar, com en un ritual del xaman Jodorowsky. Per dir (potser, i entre altres coses) que aquell qui recull premis i saluda i es mostra tan correcte i tan educat també sap fer el ximplet. Perquè no hi ha res més saludable ni terapèutic que el ridícul en públic, ni res més plaent que mostrar la debilitat. Ni res més contra el sistema de merda que encara sostenim, fins i tot sense ganes.


La música és de Roger Mas, versionant una cançó de Fabrizio de Andrè


8 comentaris:

  1. Felicitats pel premi i per aquesta elegància en recollir el premi davant les autoritats malgrat ens agradi més la transgressió.

    La tradició i la transgressió no tenen perquè anar separades sinó tot el contrari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per entendre-ho, Galderich!

      Elimina
    2. Felicitats pel premi, que suposo és per 'Aire brut', que ja et vaig dir al seu dia que si a mi que no m'agrada gairebé res, m'havia agradat, i m'havia enganxat, és que era bona.

      salut

      Elimina
    3. Gràcies, Francesc. (El premi és per una novel·la inèdita encara que es titula "Besòs Mar").

      Elimina
    4. Autoritats no gaire, Lluís. Jo mès aviat en diria un grup de companys, amics, còmplices...

      Elimina
  2. Home, com voleu que donem un premi a una novel.la que ja porta més d'un any publicada?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert! Aquí compta sobretot una complicitat que funciona... i de quina manera!

      Elimina
  3. Felicitats pel premi!!

    I, si t'entrenes, potser et pots presentar a una reedició negra del festival de San Remo!

    ResponElimina