dijous, 4 de gener de 2018

Mircea Cartarescu i la literatura del segle XXI

Resultat d'imatges de mircea cartarescu

"Confirmat: "Solenoide" no és la millor novel·la de l'any. És la millor del segle". Vaig trobar aquesta frase en una xarxa social, escrita per un editor de Madrid que admiro, però del qual també conec el seu sentit de l'humor, sovint exagerat i provocador. Això va passar abans de començar la lectura del llibre. Però vet aquí: a mida que llegia, anava entenent que l'editor bromista no havia escrit cap broma.

"Solenoide" és un dels llibres més pertorbadors que he llegit mai.

Durant la lectura de "Solenoide", d'en Mircea Cartarescu,  (Editorial Periscopi, Barcelona, 2017)  alguna cosa em deia que aquesta podria ser la novel·la del segle XXI. És una hipòtesi agosarada per prematura, però al cap i a la fi, l'Ulisses d'en Joyce es va publicar el 1922 i pocs discutirien, avui, que l'Ulisses d'en Joyce, el botifler irlandès, és una de les novel·les centrals del segle XX.

Si conegués la traductora de "Solenoide", aquesta Antònia Escandell a qui admiro des d'ara, li demanaria quan de temps i d'esforç li ha costat la traducció, perquè a mi em fa l'efecte que ha fet una autèntica catedral de la traducció que li ha d'haver costat suar sang (o sang com tinta), i ben segur un o dos milers de cabells blancs nous a la seva testa. No em cansaré de dir que, els catalans, devem un agraïment infinit als traductors, que han fet més per la cultura catalana que la gran majoria d'escriptors catalans (i escriptores catalanes) dels darrers 500 anys.

No sé com goso ressenyar aquest llibre irressenyable, la veritat sigui dita, perquè, com li passava a en Borges en un dels seus contes, la ressenya de "Solenoide" necessitaria, pel capdavall, les 800 pàgines que té el llibre. Cada paràgraf dóna peu a un comentari, cada fragment diu alguna cosa que cal pensar i, constantment, hom ha d'aturar la lectura per mirar a través de la finestra (o del sostre) i asserenar-se, calmar el devessall de sinapsis que el duen vés a saber on. Hi ha instants en què penso, decidit i segur del meu pensament, que Cartarescu em parla a mi o encara pitjor: que Cartarescu em coneix o que tal vegada se sap ficar dins dels meus somnis o, en el pitjor dels casos, que jo sóc Cartarescu, que hi ha una versió de mi a Bucarest i que està escrivint, ara mateix, variacions genials, diabòlicament genials, del que jo escric, o penso, o imagino quan estic a punt d'adormir-me. Hi ha fragments que em dificulten assolir el son: la mirada sobre la infantesa, lloc d'una crueltat infinita, la investigació sobre com deixem de ser nens, aquesta casa en forma de vaixell de vapor que val el preu d'un Dacia, enmig del carrer dels gitanos, els professors sàdics, la tristor de la mare, la distància abismal amb el pare, les obertures cap als mons paral·lels i incomprensibles, el dolor insuportable i inútil de la vida en un planeta lleig, hostil i desagradable, l'obcecació dels homes en fer-se mal els uns als altres, la humiliació del dèbil, les ganes de dormir i de somiar per fugir, desesperadament, d'un món estúpid que oh! també és misteriós i profund, insondable.

Tal vegada hi té res a veure el fet que el protagonista i narrador de "Solenoide" sigui un mestre d'una escola de primària d'un suburbi, en una extrarradi urbà que, com ja sabem, s'assembla a tots els extrarradis de totes les ciutats: aquest barri marginal, a tocar de velles fàbriques abandonades, s'assembla molt al barri on treballo. Els blocs que descriu, de pisos petits i arquitectura per a obrers pobres, són els blocs que veig cada dia, el paisatge de la meva vida, de dilluns a divendres.

El text, que sembla que es desplegui en infinitat de textos, es rebel·la constantment contra el propi text i contra el lector: això no és una novel·la, diu el narrador, això no és ni tan sols un llibre. És un catàleg d'anomalies, de les anomalies de la meva vida, una vida que no li interessa  a ningú més que a mi i per això l'escric, perquè si no l'escric jo no ho farà ningú més.

Cartarescu practica un estrany desdoblament de sí mateix a partir d'una anècdota de la joventut (datada el 24 d'octubre de 1977), moment en el qual la seva vida, ell mateix, comença a transitar per una altra possibilitat de sí, i aquesta possibilitat, que té elements coincidents amb el Cartarescu que finalment s'esdevingué en el nostre món, però d'altres que no, li permet explorar-se a sí mateix i explicar el món des d'una perspectiva que pot eludir el realisme sense bandejar-lo: s'enfronta a una nova realitat, una realitat possible que fa més densa i més significativa la realitat real i esqüeta, que és més terrible però més meravellosa, terrorífica i fosca, i alhora més lluminosa, més estranya. Solenoide és un viatge a un món que és aquí, que està fet de variacions i d'anomalies, un món que explica el nostre perquè l'il·lumina mentre l'enfosqueix: "Solenoide" és un tractat d'esoterisme escrit des del dolor, brutal i mortificador, de l'existència. La lectura invita a pensar, amb bons motius, que hauria estat preferible no existir, en el cas que ens haguessin preguntat què preferíem.

Si ens pregunten si preferim existir o no, i si ens ho pregunten després de llegir Cartarescu, diríem: prefereixo no haver existit però també vull haver llegit "Solenoide"!

La prosa de Cartarescu és densa, treballada frase a frase i paràgraf a paràgraf com poques vegades ho he vist, és brillant, exquisida, riquíssima de lèxic, i té un poder de suggestió que voreja l'hipnotisme. Tal com em va passar llegint "Nostalgia" (que potser caldria traduir al català, també, Aniol), surto de les sessions de lectura en un estat mental decididament alterat, i em costa retornar a la realitat de les petites coses quotidianes. Fins i tot beure un got d'aigua, poc després de la lectura, em sembla una acció estranya i lluminosa, plena de màgia i de perills, i de significats ocults que malden per manifestar-se entre les ombres del pis on visc la meva vida menuda i insignificant.

"Solenoide" recull, en certa manera, llocs per on ja havia transitat Cartarescu, i el lector que hi arribi després de "Nostalgia" anirà trobant els enllaços que remeten als personatges inoblidables d'aquella obra genial: els bessons, en Lulú, la mare, els nens que juguen al peu dels blocs de Stefan cel Mare... però tot plegat té un aire nou. Fins i tot la ciutat de Bucarest, que té un protagonisme decidit, adquireix matisos més fascinants i més misteriosos, més plens de significat. Bucarest és l'obra d'un arquitecte genial i monstruós que va idear-la tal com la veiem, amb edificis vells i enrunats, amb façanes que es vinclen endavant, amb carrers degradats, amb fàbriques que amenacen ruïna i des de l'interior de les quals hom es pot traslladar a d'altres dimensions, a móns paral·lels i esgarrifosos?

El cubisme, també penso en el cubisme mentre llegeixo "Solenoide". Cartarescu du les possibilitats expressives, suggestives i referencials del llenguatge fins a un lloc inaudit que permet explicar el món des de tots els angles imaginables: una descripció canònica esdevé, de sobte, una imatge fantasmal que revela allò que s'oculta a la mirada que només veu superfícies i explora tots els angles sense distingir entre el físic i el metafísic. Perquè el món esdevé, en la seva prosa, quelcom infinit, horrorós, paorosament inabastable a l'enteniment.

La primera frase del llibre és aquesta:
He tornat a agafar polls, a hores d'ara ja no em sorprenc, no m'esvero, no em fan fàstic. Només em piquen.
Aquests animalons minúsculs, tan sols molestos, adquireixen un significat enorme a mida que s'avança per les planes. Vistos al microscopi, els polls són uns monstres esgarrifosos que, no obstant, conviuen amb nosaltres i amb els quals, de fet, hi tenim molt poques diferències a nivell genètic. El poll roman en el cap que l'alimenta sense comprendre mai res d'aquest cap. Podríem ser, els humans, polls al cap d'un ésser inabastable que ni tan sols no arribem a veure, del qual no en sabem res perquè el nostre cervell no està dissenyat per a comprendre'l?

Si el dia de la meva mort m'és permès de fer-ho amb una mica d'enteresa i amb un deix de dignitat, mentre m'eixugo la vida de la cara amb una tovallola de somnis, crec que diré: començo a entendre el "Solenoide" d'en Cartarescu. I després flotaré, lliure, per fi, de la gravetat d'aquesta Terra de merda on m'han castigat a romandre-hi un temps per haver comès un tort que desconec. I vès que no sigui aquest: haver existit.

Resultat d'imatges de solenoide periscopi


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada