diumenge, 14 de gener de 2018

El cas de la Marquesa

Resultat d'imatges de retrato marquesa

A vostès no ho sé, però a mi, com a lector, em passa alguna cosa. No puc dir que sigui el temps el que em passa, o que em faci gran, perquè sóc jo el qui passa pel temps, amb el meu cos fet de temps que es va fer matèria, més o menys il·lusòria.

Sigui el que sigui, he viscut un canvi.

D'uns anys ençà, pocs però ja significatius i prou com per saber que això és una transformació de veritat, cada cop m'interessen menys les aventures de la Marquesa, aquella senyora que va sortir a les 5 de la tarda de la seva mansió. Hi deu tenir alguna cosa a veure que la mansió, l'hora i fins i tot la marquesa, en persona, siguin de mentida. No m'interessa la marquesa i no sé pas a qui li podria interessar. Literatura evasiva i prou, distracció.

D'ençà dels darrers anys, quan em vull distreure, m'estimo més un documental sobre l'emigració dels nyus (uns animals que tenen tot l'aspecte de ser il·lusoris, per cert). M'estimo més l'epopeia estacional dels nyus que no pas una d'aquestes novel·letes que expliquen les històries de la Marquesa, en qualsevol de les variants a l'ús:

  • Si la Marquesa va sortir a les 5 i a les 6 se la van trobar morta, aquí té vostè la novel·la negra. O policíaca, digueu-ne com més us plagui.


  • Si la Marquesa va sortir de la mansió a les 5 per anar al Motel on es reuneix amb el seu amant, aquí té vostè la novel·la rosa.


  • Si la Marquesa surt a les 5 per anar a comprar el pa del berenar dels nens, aquí té vostè la novel·la costumista. O Mercè Rododèndrom.

I així, anar fent.

A Catalunya, sol donar-se una combinació específica (podria ser un fet diferencial?) del cas de la Marquesa: ella surt a les 5 de la tarda de la mansió i compra el pa al forn del barri, després se'n va tot xino-xano fins al Motel Guerau de Liost per reunir-se amb l'amant, en Jaume, que baixa de Vic i, en acabat, (hipèrbole puritana i prudent) la troben morta, i poc després entra en escena un mosso d'esquadra que és força atractiu i perspicaç, bon ballador de sardanes, un mosso que és una mescla del comandant Trapero i un trassumpte -millorat- de l'autor. D'això se'n diu novel·la negra (o policial) catalana. I produeix uns badalls que et podrien desconjuntar les mandíbules.

Si em morís en aquestes circumstàncies, per culpa d'un badall letal, i el forense dictamina que vaig morir llegint una novel·la negra d'autor nacional estic convençut que, en l'esdevenidor, inscriuran el meu nom en una estanteria d'una biblioteca pública de barri (de barri suburbial, per descomptat). I hi haurà algú que no perdrà l'ocasió de proclamar que vaig morir fent país.

I si trascendís el títol de la novel·leta assassina (assassineta), d'aquesta novel·leta se'n podrien arribar a vendre una pila d'exemplars. Entre 1000 i 2000, he calcul·lat pel broc gros.

Em sabria greu promocionar la lectura per aquest procediment irrepetible, per més bellament martirològic i heroic (i patròtic!) que sigui.

Però deixo la idea per si la vol aprofitar un futur conseller de Cultura, sobretot perquè el cost de la campanya és de zero euros, tal com exigeixen els preceptes de les polítiques culturals del país. Lloat sia sant Jordi d'Andorra.

"Se m'acaba el temps", anava a escriure, però no ho escric. El que se m'acaba és l'espai. Sí, m'imposo uns límits en aquest lloc on ara escric. Se m'acaben l'espai i el temps i no he dit ni piu de la novel·la que em disposava a ressenyar, i que és "Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents", d'en J.L. Badal, a l'editorial :Rata_, el millor text d'autor català que recordo haver llegit en els darrers 47 anys. [Vaig aprendre a llegir als 6 i en tinc 53, els comptes són fàcils].

La ressenya de "Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents", properament, aquí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada