diumenge, 29 de maig de 2016

Núria Martínez, bloguera de "La màgia dels llibres"


La Núria Martínez ("Bruixeta" a la xarxa) és la responsable del blog "La màgia dels llibres", un dels blogs que ressenya títols literaris. Amb una vocació especial pel gènere negre, és una referència a tenir en compte. Des de fa temps em plantejo conèixer i entrevistar els col·legues que llegeixen i ressenyen, saber els seus dilemes, les qüestions i els reptes que es posen. Sempre descobreixes que l'altre és molt més semblant a tu mateix del què podries pensar (de vegades, el més estrany és un mateix).

Deixo que la Núria es presenti:
Vaig néixer ja fa mig segle al barceloní barri de Sants. En fa quinze que vaig marxar de la capital per anar a viure a Taradell, un petit poble d’Osona. Vaig estudiar magisteri, i encara que per raons personals mai no he arribat a exercir, sempre he estat interessada pel món de l’ensenyament i els canvis que s’hi han produït. Llegeixo d'ençà que tinc ús de raó i escric des del mateix moment que en vaig aprendre. Mai he deixat de fer ni una cosa ni l’altra.

Quant la vida en va donar el pal més gran que una persona pot suportar en vaig dedicar a escriure la meva primera novel·la i encara estic embarrancada en aquesta feina. Penso morir, metafòricament, en l’intent de publicar-la.


NIGRA SUM:  Núria Martínez o Bruixeta? Blogaire o bloguista?

NÚRIA MARTÍNEZ: La Núria Martínez i la Bruixeta són la mateixa persona. La “Bruixeta” va néixer fa anys, a la xarxa, per la necessitat de trobar un àlies que em definís i com que tothom qui em coneix diu que sóc una bruixa...
Faig servir el terme “blogaire” o “bloguer”. Qüestió de costums, no ho tinc gaire clar.

NS: En l'univers dels blogs que ressenyen obres literàries hi ha una llegenda que diu: quan l'autor d'un blog de ressenyes llegeix una novel·la que no li agrada, no la ressenya i s'evita així el mal tràngol de dir allò que pensa. Hi estàs d'acord?

NÚRIA: Força d’acord. La majoria de blogaires fem això. I dic fem perquè no seria honest no posar-me al mateix sac. És cert que de vegades he ressenyat un llibre dient que no m’ha acabat de convèncer o que algun punt m’ha fallat, però el més normal, si no m’agrada, és no ressenyar. Cosa que per altra banda crec que no és honesta amb els lectors, però t’estalvia un grapat de maldecaps.

NS: El teu blog “La màgia dels llibres” va arrencar el 2014. En aquell instant és un blog que ressenya llibres però també parla de llengua i de cultura. Si bé és cert que el primer llibre ressenyat és una novel·la de la Camila Läckberg, diria que l'interès pel gènere negre i policial ha anat creixent. Aquesta tendència respòn als teus interessos com a lectora?

NÚRIA: Respon als meus interessos com a lectora. Juntament amb la novel·la de caràcter històric són els meus gèneres preferits. De sempre he llegit molta més novel·la negre o policial que cap altra gènere. Vaig començar amb Läckberg precisament per què la novel·la negre nòrdica és la que més m’agrada.

NS: Com a lectora has assistit a l'auge del gènere negre, i com a lectora analítica has pogut seguir les qüestions, contradiccions, paradoxes i debats que ha creat el fenomen. És una moda, una bombolla inflada per les editorials i el marketing? O és un fet cultural real, complex i connectat amb el signe dels temps?

NÚRIA: Sincerament? Jo crec que és una moda. Últimament surten editorials dedicades aquest gènere de sota les pedres. La presencia, a les xarxes socials és aclaparant i el nombre de festivals dedicats al gènere negre creixen com els bolets.

NS: Hi ha molts blogs que ressenyen llibres, i jo diria que n'hi ha uns quants de molt coneguts, molt seguits. Fins i tot les editorials els envien llibres per obtenir ressenyes i recomanacions. Aquesta dinàmica de vegades és perversa, ja que les editorials (o els autors) no encaixen massa bé una crítica negativa o massa tèbia. Tens alguna anècdota per explicar en aquest sentit?

NÚRIA: No. El blog porta encara no dos anys i poques són les editorials que s’han fixat en ell. Només una m’ha enviat dos llibres i els dos m’han agradat força, no he hagut de fer una mala ressenya.
Sí que hi ha hagut escriptors que m’han anat per davant i darrere per què lleguis i ressenyes el seu llibre, si me l’han enviat ho he fet, però no he comprat cap llibre per pressió de l’autor. Em nego.


NS: Tot i que en català sempre hi ha hagut escriptors del gènere negre, també és cert que hi va haver uns anys de buidor. Ara en canvi hi ha una producció enorme de títols. Podem preveure una tendència a la baixa fins a equilibrar la gràfica? Serà una nova “corba de Gauss”?

NÚRIA: Crec que aquesta producció massiva de títols del gènere negre correspon al que et deia abans: hem vist com les editorials i els festivals sobre el gènere proliferen com els bolets. Crec que amb un cert temps veurem com la tendència anirà de baixa.

NS: Tornem als blogs. T'explico un parell de fets i em dius com els valores. El préstec de novel·la i d'assaig a les biblioteques públiques no ha deixat de baixar en els darrers 5 anys. La venda de novel·la en català dóna xifres mínimes: tal com explicava fa poc en Bennassar a “BearnBlack”, la quasi totalitat de les edicions no superen els 500 exemplars venuts. No obstant això, hi ha blogs en català sobre literatura que tenen 3 o 4 mil visites mensuals. Som en un canvi de paradigma lector?

NÚRIA: No faig mai cas a les “possibles” visites que tenen els blogs. Són reals aquestes 3 o 4 mil visites? O bé és una estratègia perquè les editorials es fixin en el blog i enviïn exemplars per ressenyar? No dic que tots els blogs que tenen un número elevat de visites siguin mentida, però tampoc tots són reals.

NS: I més sobre el canvi de paradigma: en l'educació (per exemple), l'aparició d'internet ha provocat una transformació radical en l'accés a la informació. El professor i el llibre ja no tenen el patrimoni del coneixement, i aquest s'ha democratitzat i circula lliurement. Caldria que els escriptors i les editorials acceptessin el canvi i es transformessin? Com ho podrien fer?

NÚRIA: Caldria que, sobre tot les editorials de llibres de text, acceptessin el canvi i es transformessin. Els nanos trobem a la xarxa tot el que necessiten i més, però caldria “depurar” aquests continguts i no donar per vàlid tot el que la Viquipèdia ens diu.
Com fer-ho? Això ja és més complicat, primer haurien de canviar la mentalitat de la gent i fer entendre que no tot el que hi ha a la xarxa és gratuït, que hi ha coses que tenen un cost, però per fer això també s’ha de canviar la mentalitat de qui marca els preus; no és lògic que un contingut penjat a la xarxa tingui quasi el mateix cost que un llibre de text.
Ho veig complicat, la veritat.


NS: Fa cinc anys, un crític cultural va dir que arribarà el dia en què el Premi Nobel de literatura es donarà a un autor que no ha publicat ni un sol full en paper, si no que té tota l'obra a la xarxa, en blogs. Què li diries?

NÚRIA: Per una part em semblaria fantàstic que un blogaire pugues arribar a tenir el Nobel de literatura, com a bloger (tinc un altre blog amb els meus escrits) que més voldria! Però m’agradaria poder tenir aquesta mateixa obra editada.

NS: En David Llorente (un escriptor que té un blog molt suggerent, per cert) té un article meravellós en què explica que els premis literaris ja no paguen diners, si no que el premi és publicar. Les editorials estan començant a no pagar anticipaments quan compren un original, i percebre euros pels drets derivats de les vendes es va extingir fa temps. I no obstant això, es publica més que mai. Però... què podríem dir de la qualitat literària d'allò que es publica?

NÚRIA: Podríem dir que trobar una bona novel·la entre tot el que es publica cada cop costa més. Que es publica molt, si, però no sempre a escriptors, prima més ser mediàtic i fer veure que saps escriure que no pas saber escriure de veritat. Que hi ha editorials més preocupades en editar a tota costa que no pas editar poc i de qualitat.

NS: Per acabar, et demano que responguis molt breument:
  • el darrer llibre que he llegit és... he acabat “El secret de Munic” d'en Roger Peña, i tinc entre mans “La filla de la neu” de la Núria Esponellà.
  • la darrera pel·licula que he vist és... “Star Wars episodi VII”, tot un clàssic.
  • el temps que vivim és... el primer que em surt és "una gran merda". I com que es tracta de ser sincers... doncs ho deixo així.
Maig 2016

dijous, 26 de maig de 2016

Mundo subterráneo, la tiniebla que asciende



La expresión "al caer la noche" es profundamente desafortunada. La noche asciende. Solo hay que sentarse a mirar como funciona el atardecer. Durante unos minutos es evidente: en el cielo persiste la luz, malva y rosada, mientras que la tiniebla asciende como si brotase de la tierra. Me pregunto porqué se usan ese tipo de expresiones en literatura, frases tópicas y aburridas pero además falsas. ¿Es que acaso el escritor no es un observador de la realidad un poco más agudo que los demás?

Pues eso: quizás porqué la noche asciende, y de eso se dio cuenta el hombre de la cavernas, nuestro antepasado caníbal, la humanidad siempre ha sospechado que debajo de los pies hay un mundo de oscuridad acechando, esperando el momento de manifestarse para luego arrastrarnos hacia las profundidades. Eso funciona como una magnífica metáfora de la vida y la muerte, y es por eso que la literatura gótica siempre será nuestra mejor literatura.

En la obra de Lovecraft, el horror asciende des de debajo del suelo ("El modelo de Pickman") o des del fondo del mar ("La sombra sobre Innsmouth") aunque a veces también se precipita des de la oscuridad cósmica que es el cielo, engañosamente azul en la mitad soleada del planeta ("El color que cayó del cielo"). Para el escritor del horror pesimista somos un débil punto de luz, una penosa bombilla agónica enmedio de la oscuridad elemental. Tinieblas por arriba, una esfera de negrura por debajo. Lo tenemos mal.

A lo largo de los siglos, cuevas, abismos, grietas y cráteres de volcanes han sugerido al hombre la posibilidad de conectar con el mundo interior. La teoría de la tierra hueca es contemporánea y circula con buena salud. Consulten ustedes en Google y se darán cuenta de ello. El ejército alemán de la época nazi invirtió grandes cantidades de dinero investigando las posibilidades militares de un mundo hueco. No consiguieron buenos resultados, pero eso no demuestra que fuese un error. Los avistamientos de agujeros insondables en los polos magnéticos son del siglo XX, y empezaron justo en el inicio de la aventura aeronáutica. Uno podría pensar que los aviones se inventaron para descubrir los agujeros planetarios, igual coma la fotografía se inventó para retratar ectoplasmas y la grabación del sonido para atrapar las voces de los muertos. La bibliografía y los hechos están ahí. Que cada cual saque sus conclusiones.

"Mundo subterráneo" es un libro fantástico que trata de esto y de mucho más -como suele decirse- a través de un abanico de textos cuidados con esmero, y con unas ilustraciones que justifican la edición por si solas. Des de los maravillosos grabados del "Mundus subterraneus" del jesuita Atanasio Kircher (s.XVII) hasta todo el elenco de imágenes extraídas de las ediciones de Julio Verne, y de un sinfín de novelas y textos extraños. 

"Mundo subterráneo" es otra de esas obras bellas y raras a las que nos empieza a tener acostumbrados la Editorial La Felguera. ¿Qué sería de mi sin La Felguera? Esta editorial madrileña, bastante reciente, es el mejor ejemplo vivo de la pasión por la edición, por ofrecer al lector inquieto textos que le inquieten un poco más, por sugerir, por construir libros que son objeto de culto. Forma y contenido en un matrimonio perfecto, una alquímia rara.

Hay que mencionar el trabajo estético y de imagen de La Felguera, que rescata y reconstruye textos fronterizos con una sensibilidad especial, delicada y espeluznante. El catálogo de La Felguera es, posiblemente, el mejor catálogo actual de literatura de los márgenes. La gente de La Felguera, además, resuelve con sobresaliente el árduo (y aburrido) asunto de la literatura "de género" y todo el embrollo de las etiquetas: cuando un texto es bello, horripilante y fascinante... ¿qué importa el género literario al que pertenezca?

Hay que hacer un hincapié especial en el tratamiento que le ha dado a la estética del fanzine hasta convertirlo en obra de arte sobre papel encuadernado. El aparato propagandístico de la editorial, con sus juegos sobre sociedades secretas de editores y lectores, el agente provocador, la rareza, la belleza del mosntruo, es el resultado de una apuesta calculada y a la vez inspirada que no suele encontrarse en un mundo poseído por la baratija, el cálculo cuantitativo y la especulación con la basura.

Consulten el catálogo de esa editorial que va camino de convertirse en leyenda oscura y juzguen por ustedes mismos, que ya son mayorcitos.

A veces, de las entrañas de la tierra asciende la luz. Aunque sea una luz monstruosa. 

divendres, 20 de maig de 2016

Esta noche moriré (y 2)



Atención: ¡este texto contiene spoilers!

En una escena memorable de "Sin perdón" (Unforgiven, 1992), el Sheriff local (interpretado por Gene Hackman) propina una paliza brutal a un detenido. Uno de los testigos protesta, ya que el hombre era "inocente". El sheriff responde, lacónico: "-Inocente ¿de qué?". Esta pregunta es la misma que se encuentra en "El proceso" de Kafka: ¿existe algún hombre inocente?

En una novelita con psicópatas asesinos, uno de ellos afirma que, si asesinas a una persona al azar, has asesinado a un culpable y por lo tanto deberías quedarte tranquilo de espíritu. Seguro que era culpable de algo, porqué en su curriculum vitae hay un crimen sin duda alguna. El paraíso cristiano debe estar vacío por completo. ¿Joseph K es indudablemente inocente? La inocencia absoluta de alguien contiene dudas razonables. Es más interesante hablar de "presunto inocente" que no de "presunto culpable".

La cuestión, más filosófica que legal, ha obtenido varias respuestas (y siempre negativas, pesimistas) a lo largo de la literatura. La última la he encontrado en Fernando Marías y su negrísima "Esta noche moriré". El relato breve de Fernando Marías cuenta un ejercicio de tortura lento, meticuloso, diabólico por su crueldad, por su impiedad, su ausencia de límites. Para destruir a un hombre, el torturador se vale de todo: termina con su autoestima mutilándole, arrasa con su seguridad inoculándole un tremendo sentimiento de culpabilidad. Destruye a sus (pocos) seres queridos, le convierte en testigo de la violación de su hija y la muerte de su mujer. Le convierte en un cocainómano y por fin en un sin techo, cuya última vivienda son los cartones que recoge por la calle.

Su vida ha obedecido los dictados de un determinismo incontestable. El designio de un dios rencoroso, un justiciero loco, la perversión maligna de un demiurgo que odia con un odio infinito a sus criaturas. Una leve variación de Yahvé.

El lector asiste, atónito e impotente, al desastre definitivo de un hombre. Los ojos que leen se convierten en testigos y cómplices de una barbaridad monstruosa. Quien ha imaginado, diseñado y dirigido la tortura es un individuo realmente antipático, profundamente malo. Valiéndose de los recursos infinitos que le brinda una oscura multinacional del crimen, el vengador ejecuta una venganza atroz. Atroz no solo porqué el vengador es casi perfecto en el diseño, si no porqué es impune: cuando concluye su venganza ya está muerto. Ha eludido cualquier consecuencia, cualquier represalia. La muerte le ha transmutado en un ser inalcanzable, como un dios.

Fernando Marías escribe con la frialdad del entomólogo y organiza los elementos, situa las piezas en el tablero para un jaque mate inevitable. Ante todo, explica que el torturador no es una buena persona. Pero que, sin embargo, tiene un motivo válido para cometer su crimen: la víctima le ha destruído a él previamente. Su víctima es el policía que le ha detenido, quien le ha metido en la cárcel. El responsable de qué viva en una celda eximia. ¿Es justo y humano meter a un hombre en una celda oscura y minúscula? 

A continuación, el autor se ocupa de revelarnos que el policía-víctima es un ser despreciable: un tipo engreído y fanfarrón, seductor de medio pelo, adulador del poder, coleccionista de medallas, adúltero, mal padre, abusador de la autoridad, aficionado a los interrogatorios violentos en el sótano de la comisaría.

El vengador actúa con la crueldad fría y distante de un ser divino que todo lo sabe, todo lo puede. Un narrador poseído por el placer de maltratar a los seres narrados. Quizás por eso, la víctima muere de frío al final del relato. La víctima es (o fue) un verdugo, aunque un verdugo de aspecto humano. El lector debe plantearse varias cuestiones morales cuando llega a la última página. ¿Ha asistido a la lucha entre dos insectos feos y pérfidos como alacranes o mantis religiosas? ¿Hay algo de inocente en la víctima? ¿Se merecía algún tipo de castigo? ¿Hay proporcionalidad entre crimen y castigo? ¿Hay algo de víctima en el torturador?

En el paisaje de la literatura negra uno encuentra a menudo ese tipo de preguntas morales, pero no siempre. O mejor dicho: uno espera que la literatura le increpe, le proporcione cuestiones morales sobre las que se debe pensar y tomar partido. La categoría de lector se parece a la de "ciudadano": son categorías con sentido cuando se ejercen conscientemente, consecuentemente. Ni el lector ni el ciudadano son figuras pasivas, por mucho que nos empujen a ello desde las instancias que hablan de consumo, entretenimiento y sumisión.

De una forma muy distinta a la de Fernando Marías, Dennis Lehane se interroga sobre crimen y castigo en la excelente "Mystic river" y sobretodo en la alucinada "Shutter Island", en donde incorpora el asunto peliagudo de la enfermedad mental y la pérdida de la identidad: ¿es culpable o inocente quién no está en sus cabales? En ambos casos, tanto Marías como Lehane situan al policía (la figura que suele encarnar el bien y el orden en la novela policial al uso) en el centro del debate, ya que por el hecho de instalarle en el rol de la víctima (inocente o culpable) alteran la convención y provocan el cortocircuito moral. De las chispas de este cortocircuito sale lo más interesante. Como escritor (y perdónenme la flaqueza) yo lo intenté con mi inspector Arsenio Crespo en "Besòs Mar", otro policía verdugo y víctima. Es algo parecido a lo que Sigmund Freud expresa en "El malestar en la cultura". Hay que fijarse en los fenómenos que echan chispas, porqué es ahí donde está lo importante, lo que se debe pensar.

A la literatura (al arte) se le debe pedir que conduzca a pensar. Para tranquilizarnos disponemos de la valeriana, las cintas de superhéroes, ocasionalmente el matrimonio, los resultados del fútbol o en última instancia la fe en un dios bueno.

Cambio de registro y me voy al cine. Llevo años leyendo y escuchando a personas que adoran "Seven", una cinta que me resulta despreciable. Con "Seven" entramos en un mundo maniqueo y facilón de buenos polis y escabrosos pervertidos. En "Seven", el dilema moral está resuelto de antemano y al espectador solo se le pide que aplauda el triunfo del orden, que aplauda la ejecución del malo una vez aislado gracias a los dos funcionarios del estado que ejercen de detectives y jueces. Oportunamente uno blanco y el otro negro. Fascistoide y barata, "Seven" reedita la execrable "Yo soy la justicia" (1981) de Charles Bronson, basada en "Yo, el jurado", de Mickey Spillane.

Mucho más interesante que "Seven" (1995) es "Blade Runner" (1982), cinta que cuestiona de nuevo nuestros principios morales. No es casual que "Blade runner" y "Sin perdón" se deban al guionista David Webb Peoples (Connecticut, 1940). En "Blade Runner", el guionista supera el texto original de Philip K. Dick para construir una fábula moral de mucha más envergadura, que revisa la relación entre la criatura culpable y su dios creador.

Con este artículo pretendo cerrar las reflexiones que me ha suscitado "Esta noche moriré". La reseña estricta de la obra, publicada anteriormente, me parece insuficiente sin añadirle lo que aquí he escrito. Y a la vez, le expreso mi agradecimiento al autor. Y a la editorial, por haber llevado hasta los lectores del XXI un texto carísimo del siglo XX. El XX es el siglo en que nací y por lo tanto el siglo en el que moriré, sin duda. 

Esta noche moriré


La noche en que un hombre se va a suicidar escribe una carta. Su destinatario la recibirá dentro de 16 años. Y cuando termine de leerla, incapaz de soportar lo que acaba de leer, también se suicidará. O eso espera el escribiente. Letras para matar a través del tiempo, un propósito diabólico. Se cierra así un círculo de venganza y locura que gira sobre la palabra escrita, que trata del poder de la palabra.

"Esta noche moriré" es una obra breve y rara, publicada por Fernando Marías en 1996 y que Editorial Alrevés recupera, felizmente, veinte años después. La novela de Marías es rara porqué es un texto excepcional, un ejercicio literario casi acrobático, de virtuoso. Una pirueta narrativa sin comparación en el panorama literario español. 

Por si eso fuera poco, la novela ha vivido una vida azarosa que ha creado algo así como una leyenda (editoriales que mueren, ediciones desaparecidas, adaptaciones cinematográficas frustradas). Lo que ahora se reedita es un auténtico objeto de culto, una lectura hipnótica que intuyo capaz de crear lectores, o de reconciliar con la lectura a alguno que se siente desamparado.

Aunque breve, el texto de Marías contiene múltiples lecturas, y le pide al lector que se incline por alguna de ellas, o bien que se deje arrastrar por esa multiplicidad absorbente que abre las puertas a la paranoia. Un hombre recibe una carta escrita 16 años atrás. Su autor murió después de escribirla. Y sin embargo, le cuenta con todo detalle como ha sido su vida en estos 16 años. Una de nuestras peores pesadillas es pensar que nuestra vida no es nuestra, que alguien oculto la maneja, que soy una marioneta incapaz de distinguir los hilos que me dirigen. La lectura destruye la paranoia: mi sospecha se ha vuelto certeza, la pesadilla ha devenido real. Soy una marioneta: ahora puedo ver los hilos, las manos que los sotienen. Escucho la voz del titiritero susurrándome maldiciones al oído.

Ser o no ser dueños de nuestras vidas es una sospecha que nos remite a Kafka, pero en "Esta noche moriré" nos manda al lugar en que Kafka se encuentra con Borges. El tono, los personajes, la diabólica argucia argumental, la venganza, el tema del doble. Y ese ejercicio elegante y tan bien resuelto para penetrar en el territorio que Borges calificó de "fantástico no sobrenatural" a propósito de "La invención de Morel", otra joya de la literatura breve (en este caso, debida a Adolfo Bioy Casares, autor en el que he pensado mientras leía a Fernando Marías).

Es imposible reseñar esta novela sin mencionar el asunto de La Corporación. Marías necesitaba crear una organización global y fabulosa, infinita y eterna para dar verosimilitud a su obra. Pergeñó esa Corporación oscura que hará las delicias del lector conspiranoide. Pero La Corporación, que aparece en la obra como excusa aparentemente instrumental, adquiere una dimensión fantástica a medida que pasan las páginas. Y los años. Inspirados por La Corporación, los sorprendentes actores Quique y Yeray Bazo (QY Bazo) construyeron un brillante monólogo sobre Marías y su invención, a partir de una pregunta que ahonda en la paranoia: ¿sería posible que la imaginación del autor hubiera dado con una organización real? ¿Puede la ficción encontrarse con la realidad por un rarísimo cambio alquímico? ¿Puede anticiparla, adivinarla o sustituirla? ¿Como reaccionaría La Corporación ante esa eventualidad? ¿Explicaría eso el extraño periplo que ha vivido la novela en estos 20 años?

No se pierdan esta joya de la literatura contemporánea. Son 130 páginas de intensidad muy elevada, un crescendo enloquecido que viaja por el deseo de venganza, la locura, la pesadilla. Un novela que, después de permanecer en el limbo casi 20 años, vuelve para dar aliento al género negro y cuestionar, de nuevo, sus límites y sus posibilidades. Un homenaje a la literatura en sentido estricto.   

dimecres, 18 de maig de 2016

Marc Behm al cinema


[Aquest article és la segona part de l'anterior]

"Eye of the Beholder" és l'adaptació al cinema de la novel·la homònima de Marc Behm ressenyada a l'article anterior. La traducció al castellà la va convertir en "Ojos que te acechan", títol poc afortunat i que fa témer un telefilm de diumenge tarda a Antena 3. Deixarem per un altre dia la mania de canviar els títols que posseeix els mestres del doblatge i les adaptacions al nostre dissortat país.

Però és una bona cinta. I un bon exemple del concepte d'adaptació, força malmès. Les obres literàries sofreixen adaptacions que es fixen en la trama i això les converteix en una col·lecció d'escenes en què el tema es perd, sacrificat a l'altar indigne de l'argument. Sóc dels qui (encara) pensa que l'argument és la maledicció de la novel·la i la desgràcia del cinema.

Però Stephan Elliott, director i guionista de la cinta, resol amb un notable el repte d'adaptar un text en què l'atmosfera i l'obsessió, el somni i els deliris són la qüestió principal, molt per davant de la seqüència dels fets.

Elliott (director de bones pel·lícules i de la memorable "Priscilla, reina del desierto") sap transmetre el clima mental de frontera entre la raó i el desordre, entre el real i l'oníric. L'encadenament de les escenes, el color i el treball dels actors també transporta, com el text literari, a un món que recorda molt el real però no és ben bé el de la realitat estricta. La presència protagonista d'Ewan McGregor, que d'entrada diries que és massa jove i massa guapo per al paper esdevé hipnòtica gràcies a l'excel·lència interpretativa, la seva gestualitat i les mirades que, de seguida, ens mostren el perdedor assenyalat pel destí que fa de narrador.

Ashley Judd sap encarnar la mescla de femme fatale i de víctima del sistema, i les aparicions de les inquietants Geneviève Bujold i K.D. Lang completen una gran selecció d'actors.

Un dels majors encerts de la cinta és l'accentuació d'un element que, al text de la novel·la és poc evident: aquest temps distòpic on conviuen elements dels anys 50 (l'estètica de Lynch, per entendre'ns) i elements d'un futur proper, amb ginys tecnològics que semblen esperar-nos rere la propera cantonada.

També és remarcable el tractament dels pocs policies que apareixen a la història. Bruts i corruptes o corruptibles, maldestres però ahora perillosos, aus de mal auguri. Els llocs escollits (bars, hamburgueseries, pobles, carreteres i bungalows) parlen del fracàs del somni americà, del desastre i la misèria d'un model social que fa aigües. Oportunes les imatges dels captaires, dels perdedors extrems disposats al costat dels milionaris, la convivència estreta del desastre general i el luxe d'uns quants.

Cal ressenyar el treball de la fotografia degut a Guy Dufaux, responsable de la direcció fotogràfica de cintes mítiques pel tractament atmosfèric de la imatge com ara l'inoblidable "Léolo" o el "Jesús de Montreal".

I finalment, agraeixo a en Jordi Canal que em fes arribar el DVD des de les prestatgeries de La Bòbila.

dilluns, 16 de maig de 2016

Marc Behm: el deliri i el somni



per a en Jordi i l'Àlex


[Marc Behm
La mirada del observador
(Pròleg de Paco Camarasa)
RBA Libros, Barcelona 2011]

"La mirada del observador" crea un estat anímic i mental al lector difícil d'explicar. És una viatge al no res, una caiguda en espiral i una investigació sobre els límits expressius de la novel·la negra i de la versemblança en la literatura. En acabar la lectura, cal posar els peus sobre la terra i comprovar que jo sóc jo, i que la terra és sòlida i em sustenta. La darrera línia de les 235 pàgines és la sortida d'un somni espès. No és un malson. Ha estat la contemplació d'alguna cosa bella i monstruosa.

Marc Behm (New Jersey, 1952 - França, 2007) és un dels escriptors rars i diferents que cal retenir. El qui l'hagi llegit sap que no l'oblidarà. Com no s'oblida mai el Bartleby de Melville, la "Nostalgia" de Cartarescu o els contes de Thomas Ligotti. És una literatura que penetra l'ànima, la segresta i la retorna canviada. El món no és el mateix després de llegir "La mirada del observador" (The Eye of the Beholder).

Un detectiu que treballa per a una gran empresa de detectius rep l'encàrrec d'investigar qui és la nova amigueta d'un ric hereu. Els pares estan peocupats. El detectiu, al qual només coneixerem com "l'Ull", segueix la noia durant mesos (que esdevenen anys) a través dels Estats Units, en una ruta folla, progressivament delirant. L'ull que mira i l'objecte mirat formen la parella d'un ball oníric que transporta el lector a una definitiva suspensió de la incredulitat com poques vegades fa una novel·la. El plànol del viatge està format per una espiral (o per més d'una). De la costa est a la costa oest, de Nova York a San Francisco passant per Nova Orleans i pel Midwest, per una geografia absolutament real que va esdevenint irreal a mida que passen les pàgines, les escenes, els noms. El viatge de l'Ull rere les passes d'una dona que canvia de nom i d'aspecte és un viatge del dia cap a la nit, de la realitat quotidiana a la realitat oculta.

El detectiu descobreix que Joanna Eris (el nom "oficial" de la dona) assassina els seus marits la nit de noces. La presservació de la virginitat sembla una qüestió fonamental, com en el contes. Joanna és una caputxeta vermella que liquida el llop infinitat de vegades. L'Ull contempla i observa, però aviat decideix aplanar el camí de la noia. Ell oculta proves, la protegeix i l'empara. Ella mai no el veu, però gràcies a ell aconsegueix continuar la seva labor durant anys.

Mentre els dos protagonistes transiten pel plànol dels Estats Units, el lector comença a adonar-se que l'Ull ets tu, jo, el lector. Només així és possible entendre que aquest ull que mira no sigui mai visible per a la dona. Excepte quan aquest li fa una fotografia, quan pretén aturar l'instant. Viatge pel plànol i viatge pel voyeurisme. Un amor tendre i bellíssim i alhora terrible, esfereïdor. Amor incondicional i desinteressat. L'ull del lector sobre les pàgines. Que té alguna relació amb la mirada de Déu sobre els homes. Un Déu observador i compassiu que no jutja, que procura entendre. Perquè també té somnis i malsons i fills perduts.

Què veu Déu quan ens mira? li pregunta l'Ull a un capellà, al final de la novel·la. De fet, la narració també ha començat amb una mirada zenital i quasi divina: des de la finestra del despatx on trobem l'Ull per primer cop, veu un xorisso que obre cotxes al parquing, molts metres més avall. Què faria Déu si veiés el pobre mangui que vol obrir un cotxe car? L'ajudaria a rebentar la porta o l'enviaria a la presó?

"La mirada del observador" és un relat en negre rigorós que obre finestres al gènere i que qüestiona els tòpics sobre la versemblança en literatura, sobre la llibertat del creador, el poder de la ficció per dialogar de tu a tu amb la realitat.

divendres, 13 de maig de 2016

Mossos d'esquadra i de ficció


Em continuo preparant per anar a dir alguna cosa (si pot ser, nova i interessant) en una taula rodona a Lleida que tractarà de la figura del detectiu, de l'evolució del personatge en la literatura. Aquest cop me'n vaig a la biblioteca de La Bòbila, a l'Hospitalet, on m'il·lustra àmpliament i generosa en Jordi Canal.

Em reservo les coses més interessants que he après, però n'hi ha una, potser marginal, que també donaria per a un bon debat. Es tracta de la figura del Mosso d'esquadra a la literatura catalana molt recent. Em temo que algun dia (si algun dia apareix la crítica literària a Catalunya com la Verge de Fàtima a Portugal) es parlarà de la qüestió i potser entendrem què ha passat. El que jo puc aportar és una contribució petita i anecdòtica.

Cal presentar una mica el context cultural i literari en què es apareix el policia català, i com aquesta figura segresta el detectiu anterior. Potser tot plegat surt d'un error de lectura: el detectiu va ser un personatge que van compartir la literatura negra i la policial, i és probable que la coincidència ens hagués dut a l'embolic que, encara avui, planeja pels debats sobre la novel·la negra.

Durant el franquisme, escriure una novel·la en què el protagonista fos un policia resultava molt difícil. No obstant això, tenim González Ledesma i la Brigada de Investigacion Criminal. I una novel·la molt breu (brevíssima) de Manuel de Pedrolo que reivindico sovint: "L'inspector arriba tard", publicada per Moll el 1960. La vaig llegir dues vegades, als 14 anys. Era un exemplar esgrogueït i petit, fantàstic. Entre les seves pàgines vaig pensar que jo volia escriure coses com aquella.

El policia, com a protagonista i investigador, ha hagut d'esperar-se fins a la democràcia, o al seu succedani espanyol. Lorenzo Silva, agosarat, fins i tot gosa fer protagonista un guàrdia civil civilitzat, de conviccions democràtiques, entre socialdemòcrata i democratacristià. I el fa creïble, per cert. Era previsible que, a Catalunya, aparegués el mosso d'esquadra protagonista i també imbuït de conviccions democràtiques.

Allò que em sorprèn dels mossos protagonistes a la novel·la policial catalana és la bondat pietosa amb què són tractats, tant ells com la institució que representen. Diria que, a priori, el policia és un mal protagonista de la literatura. Un policia és un funcionari sotmès a una jerarquia fèrria, a uns protocols i procediments estrictes, a l'obediència. És un funcionari que dedica gran part del seu temps als papers burocràtics. No sembla un personatge interessant des del punt de vista literari. A no ser que vulguis fer una novel·la sobre això: el tedi, l'individu absorbit per una maquinària enorme, la grisor, l'ensopiment. O a no ser que vulguis fer, com va dir en Víctor del Árbol fa un temps, l'exposició d'un conflicte: el policia gay enfrontat a un medi homòfob, el policia ionqui, l'impossible i inversemblant policia d'esquerres en un medi de dreta dura.

Però a la novel·la policial catalana (de vegades em plantejo si se'n pot dir "novel·la" del relat d'una aventureta) hi ha un policia deliberadament desproveït de conflicte humà. Una mena de personatge no-literari terriblement correcte, ben integrat a l'aparell i al sistema, i que acostuma a compartir idees, prejudicis i ganes de caure bé amb el seu autor. Si algú m'ho demana, li traslladaré la llista d'exemples. Un d'aquests personatges és tan correcte que, quan torna a casa després de la jornada laboral, telefona a la mare per saber si tot va bé. Entendridor. Quina capacitat per parlar de l'ànima humana!

Darrere la benevolença amb què la novel·la policial del país tracta els policies autonòmics hi intueixo l'alè del sobiranisme i de l'independentisme, que ho empastifa i ho anul·la com a matèria literària. En una novel·la recent, l'autor fa una mica de ciència ficció i revela aquesta debilitat: explicita que els policies autonòmics seran policies nacionals (o estatals), i que cal ser comprensiu. I indulgent, perquè la Catalunya-estat necessitarà un cos policial competent al qual li hem de donar suport. (La cançoneta habitual: primer anem tots junts cap a la indepenència i després ja ens discutirem pels matisos...). Estic segur que el factor independentista és un dels que impedeix als autors crear personatges policials complexos i foscos, i els aboca a la inanitat d'uns protagonistes amables, mediocres, agradables. És una pena que a Catalunya no hi hagi ni Dominique Manotti ni James Ellroy

Escric això dos dies més tard que vuit mossos d'esquadra fossin més o menys amnistiats en un judici per haver matat a hòsties una persona enmig del carrer, al barri del Raval de Barcelona. Un cas com un cabàs, que parla de la impunitat de facto dels policies i que, de pas, ens insinua que hi ha com a mínim una comissaria de Barcelona sota sospita (molt fonamentada) de ser un club racista, homòfob i ultraviolent. Em temo molt que cap escriptor català no gosarà tractar la qüestió en una novel·la en els propers quatre o cinc anys. I encara temo més: si algun escriptor ho afronta, ho farà amb ànim redemptor i exculpatori. I és una pena, perquè la realitat ens ha ofert un tema (que no un argument) per parlar de la complexitat, del conflicte, de la part obscura. Allò que li demanaries a la novel·la negra.

És probable que la novel·la policial catalana es trobi en un impasse, i que tard o d'hora aparegui un policia (protagonista o no) en conflicte, i una novel·la que s'apropi al personatge policial des d'una perspectiva amb voluntat literària de veritat. De casos de violència policial en tenim uns quants. També tenim policies implicats en xarxes delictives, i es pot aventurar que als Mossos d'esquadra, com en qualsevol cos policial del món, hi van a parar subjectes perillosos i d'extrema dreta així com d'altres pelatges força suggerents per a la literatura. És a dir, que de matèria literària adient per a la novel·la policial interessant n'hi ha. N'hi ha fins i tot per a la novel·la negra.

D'entrada ja en coneixem vuit. Vuit candidats a personatge literari com són els vuit impunes, els vuit mossos d'esquadra que han castigat a un dia sense pati per haver matat un home d'una pallissa enmig del carrer de l'Aurora. Jo no en prendria cap com a protagonista, però sí com a personatge que em permet apropar-me al costat d'ombra d'aquest país, i que em permet narrar una trama complexa (és a dir, interessant).

En continuaré parlant.

dimarts, 3 de maig de 2016

El detective serial y Vargas Llosa en Lleida


Para Jordi Canal, proveedor de conocimiento e inspiración


Me han invitado a participar en una mesa redonda centrada en la novela negra. El título de mi mesa dice algo sobre la figura del detective, su evolución a lo largo de la historia. Me he puesto a pensar enseguida, a tomar notas y a buscar datos. Mi conocimiento del tema es más bien escaso, así que tendré que prepararlo.

En el subtítulo del evento se nombra a Holmes y a un tal Verhoeven, que son personajes seriales de la novela detectivesca, personajes que protagonizan varias novelas, saltando de una a otra como mariposas de flor en flor. Me gusta que no se nombre a Mankell, porqué últimamente a este hombre se le cita sin piedad igual como hasta hace poco se citaba a Camilleri. A Mankell lo citan tanto hombres como mujeres. Las mujeres también citan a Patty Highsmith (que es mucho mejor que Mankell pero no superior a Ruth Rendell, a la cual no se normbra jamás).

Mi detective serial preferido, y a mucha distancia de cualquier otro, es Tintín, el reportero del tupé. Tintin es uno de los personajes más fascinadores, inquietantes y complejos de la literatura contemporánea. Verhoeven, a su lado, se queda a la altura del betún. Tintín tiene algo del héroe clásico inmortal en sus aventuras. ¿Es belga? ¿Es francés? ¿Es checo? ¿Macedonio? El pequeño héroe lucha contra fuerzas descomunales sin temor, sin dudar, sin apego a las posesiones. Ni tan solo ama su vida. Uno diría que incluso la desprecia, ya que en "La estrella misteriosa" tiene una atormentada visión de su propia muerte y sale raudo a encontrarla. Libre, llevado por el propósito, cegado por una idea de la justicia que arde dentro de su cuerpo frágil y a la vez indestructible.

Pienso en otros detectives seriales. Hercule Poirot, por ejemplo. Un tipo irritante por su arrogancia y sin embargo débil, ambiguo. Me doy cuenta de que tanto hombres como mujeres (hablo de escribientes del género negro) citan poco o nada a Agatha Christie, y eso es injusto. "El asesinato de Roger Ackroyd" es una novela densa y oscura, un trabajo sobre la atracción del abismo (o del suicidio. Y escribo "suicidio" consciente del espoiler, que conste).

De repente, dejo de pensar en detectives seriales. Me doy cuenta de que me interesan poco, aunque sin duda se puede hablar bastante del asunto. El protagonista que salta de una novela a otra resolviendo casos (desfaciendo entuertos) me produce cansancio, me hastía. Me parece una figura no-literaria metida en la literatura, un intruso. El protagonista capaz de surfear de una novela a otra me huele a engaño, a timo. Hace poco he leído un caso de estos en la novela negra catalana y me ha dejado frío. No me ha emocionado, y eso es grave. Eso me ha pasado otras veces y con novelas escritas en otras latitudes: no vayan a pensar que los catalanes somos peores que otros. Por poner un ejemplo: leí unos cuantos Asterix con la esperanza de que se lo cargasen en algún episodio. Pero no es así: murió el guionista de Asterix y sin embargo el personajillo incivilizado salió ileso. Por las razones del mercado, supongo. Los protagonistas de Stieg Larsson también han sobrevivido a su autor y ahora están en manos de escritores franquiciados.

Sobre el personaje de ficción que planea de una novela a otra solo indulto a uno: a Lituma, el de Vargas Llosa. Por algo será que Vargas es el mejor escritor en lengua castellana des de Cervantes. Con Lituma, Vargas Llosa consigue algo extraordinario. Me intentaré explicar: en "La Casa Verde" conocemos a un Lituma joven, interesado en emborracharse y en visitar casas de citas por despecho y por rabia. Es un tipo muy joven, mentiroso, bravucón. En "¿Quién mató a Palomino Molero?", Lituma ejerce ayudante de un teniente de policía, y ayuda como puede a resolver el caso (mientras sigue con la mente puesta en visitar garitos de medio pelo). Por si alguien no conoce esta novela, le diré que debe ser una de las mejores en el género negro y policial de todos los tiempos. En "Lituma en los Andes", nuestro protagonista es un tipo maduro, desencantado, estoico y epicúreo a la vez, una combinación que parece de lo más sensata para el lector que ha cumplido los 50. Lituma ama la verdad. La persigue todavía porqué mantiene un vago -e ineludible- sentido de la moral, pero sabe que lo humano es lo que es, que no debes hacerte mala sangre.

Lituma no siempre es el protagonista ni siempre resuelve enigmas policiales. Eso depende de por donde le lleve la vida. Vargas Llosa sabe tanto de la especie humana, y con tanta profundidad y tanta comprensión que es capaz de construir un personaje que parece más humano que algún vecino mío, del que sospecho, seriamente, que no sea un ente extraterrestre procedente de un planeta helado y muerto.

Prefiero a los detectives que nacen y mueren en una novela. La novela, para ser novela, debe ser un mundo cerrado porqué es completo, autosuficiente. Una visión del mundo. Lo otro son colecciones de cromos o de estampitas. Edipo es quizás el primer detective de la historia de la literatura. No me imagino a Sófocles resucitando a su personaje para enfrentarlo a otro enigma.

Sigo tomando notas. Pienso: de Edipo a Tintín. Vamos a ver qué descubro.