dimarts, 26 d’abril de 2016

Blogs ressenyaires, blogaires lectors


Som una colla de blogs els qui fem ressenyes de llibres. Novetats o no, catalanes o no, o també o tampoc. Cada cop que els recompto m'en surten tres de més i dos de menys, i al capdavall ja no sé pas. Abandono l'intent quantitatiu.

Fa poc, a propòsit d'una ressenya sobre un festival de novel·la negra vaig lamentar que, als qui fem ressenyes als blogs, els autors ens demanin la ressenya de la seva novel·la o novel·leta, i que en canvi no es recordin de nosaltres en cap taula rodona, de cap festival, de cap certàmen. Ni negre ni criminal. En aquesta ressenya, més d'un bloguista ressenyador em va dir que tenia raó, una resposta que no sol ser habitual als meus articles.

El lector atent ja s'ha adonat que vacil·lo entre bloguista i blogaire, i això ho he d'explicar: en Gabriel Bibiloni, que és un filòleg excel·lent, recomana bloguista enlloc de blogaire, i ho argumenta molt bé. El sufix -aire es refereix a ocupacions antigues i poc intel·lectuals (trabucaire), o bé a característiques humanes poc positives (rondinaire). Darrera de la conyeta "blogaire" també hi ha l'Associació de Relataires (relataires en català, òbviament), un grup heterogeni i curiós, i amb una trajectòria tan llarga com peculiar. I que consti que jo hi vaig participar durant una bona temporada.

A mi la paraula que m'agrada és bloguista. Bloguista que fa ressenyes. I ja he dit que no en sé fer una valoracio quantitativa, però pel què a la qualitativa he arribat a un primer esborrany en la meva anàlisi.

Trobo concepcions de la "ressenya" molt diverses, tan diverses que he procurat un inici de classificació que fa així:

TIPUS A -La ressenya sincrètica. La ressenya apareix com una cita bibliogràfica, una nota. La fitxa del llibre, el resum o sinopsi que la contraportada ofereix i un brevíssim comentari personal, que no sempre apareix. 

TIPUS B -La ressenya ampliada. La ressenya inclou notes de lectura, referències, informacions. Hi ha una pretensió d'influència o de recomanació, incorpora un cert risc per part de l'autor de la ressenya, ja que hi apareix la qüestió crítica.

TIPUS C- La ressenya que acarona. La ressenya és més aviat un massatge bondadós a l'autor, una declaració d'amor o fins i tot una adulació. L'esperit crític se sacrifica en nom del bonrotllisme ("chupapollismo" en castellà) i s'incorre en el risc excessiu de l'admiració, que conté el perill de generar incredulitat en el lector: el ressenyador creu efectivament que la novel·la ressenyada és genial, o bé vol complaure algú i crear una dinàmica de mutualisme adulador?

TIPUS D- La ressenya crítica. Ressenyes (escasses o molt escasses) en què l'autor s'arrisca de veritat a expressar l'opinió que li ha merescut la lectura, amb tota mena de consideracions. La ressenya s'entén com una vivència, la lectura com a experiència vital. Sense consideracions amb els gustos majoritaris, les amistats i demés encorsetaments. La ressenya esdevé un text amb valor propi, que pot expressar els pensaments i les emocions que viu el lector-ressenyador.

No cal dir que hi ha blogs de ressenyadors en què hi apareixen ressenyes de més d'una tipologia, perquè si els temps són líquids, també ho són els blogs i les persones que els escriuen.

Tampoc no cal dir que els tipus A i C em resulten poc interessants: els primers per escassos i els segons per excessius en l'acriticisme flagrant que els inspira. Em dol (però entenc i comprenc) que siguin aquestes tipologies les que conreen més visites i més seguidors. Vivim en un temps i en un país molt mediocre i molt pudorós, en què l'anàlisi seriosa i la crítica són mal vistes. En d'altres bandes del món, la crítica és ferotge i no cau a la trampa de la "crítica constructiva". No cal ser un adulador per ser educat, i dir la veritat lliurement és més i més "educat" necessari que mai.

Vivim en un país en què la crítica literària ha estat abolida per raons de mercat (tal com el periodisme lliure en general), i els bloguistes ens hem de poder permetre aquesta funció, abandonada pels professionals i els acadèmics. Ningú no es vol arriscar a perdre el lloc de treball, les garrofes són les garrofes. Però als bloguistes no ens poden prendre les garrofes, afortunadament. N'hi ha que estan a l'atur i d'altres, com jo, que vivim de fer feines i professions llunyanes, i que escrivim per plaer o per aquella necessitat d'expressar-se per escrit que reivindica Rainer Maria Rilke:

escriu només si és això el què et demana el cos, i no tinguis res més en compte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada