diumenge, 27 de setembre de 2015

Raquel Picolo, una nova dama del crim (l'entrevista)



Raquel Picolo (1961) és una de les tretze autores del recull "Noves dames del crim", publicat per Llibres del Delicte, a cura d'Anna M. Villalonga. Té una llarga trajectòria com a autora de contes, condueix grups de lectura i fa cursos d'escriptura creativa. Una part del treball es pot seguir al blog que condueix, www.raquelpicolo.net.

El conte que publica és "Juliana", un relat breu i intens que, apartir d'un triangle amorós en un entorn rural i salvatge, li permet navegar per una atmosfera malsana, en una gran creació d'un món claustrofòbic, de silencis i de sexualitat obsessiva. La lectura du a pensar en alguns referents de la literatura catalana i alhora de la pintura i del cinema, de manera que li vull demanar per aquestes qüestions. 

Nigra Sum: La família és un infern? O senzillament és l'infern? 

Raquel Picolo: La família pot ser un infern, i moltes vegades ho és. Però també poc actuar com a aixopluc, i sovint ho fa, enfront d'inferns de fora de la família. D'altra banda, la família basicament és un microcosmos que reflecteix els models i les idees dominants a la societat. Potser els pitjors inferns són els interiors.

NS: Es mata millor al camp que a la ciutat? La pregunta sembla un mal acudit, però hi ha qui li reclama a la novel·la negra que sigui novel·la urbana. No obstant això, hi ha grans textos del gènere que transcorren en l'ambient rural, i infinitat de grans cintes del cinema que ho exploten. Què en diries? 

RP: Es pot matar bé a tot arreu, però es mata diferent. A l'entorn rural els personatges viuen envoltats de natura i és probable que matin d'una forma més primària i salvatge, menys refinada. A mi m'interessa molt l'atmosfera i crec que el joc que donen els ambients rurals i els urbans és molt diferent. Quan penso en negre ho faig en clau rural o suburbana i, si he d'agafar referents, penso en Patricia Hisghsmith i Truman Capote, i en els Dos taüts blancs i dos de negres, de Pep Coll.

NS: “Juliana” és un text breu i concentrat, on es crea una atmosfera claustrofòbica, terrible. L'escena inicial, amb les persones vetllant el mort, em du a pensar en una pintura del jove Picasso i fins i tot en Rembrandt. Hi ha molta visualitat en el text. Quins referents pictòrics o cinematogràfics tenies en escriure'l? 

RP: Com m'agrada que em diguis que l'atmosfera és claustrofòbica i terrible, perquè era l'efecte que buscava, una densitat ambient que ofega. Pel que fa a la imatge de l'escena inicial, és possible que tingués algun referent pictòric al darrere, perquè m'agrada molt la pintura i les arts plàstiques en general, però no en sóc conscient. M'ha marcat molt la formació com a guionista, vull dir que les tècniques que he après del guionatge em serveixen molt com a narradora, i quan començo a escriure tendeixo a buscar una imatge que cristal·litzi el sentit i l'efecte de la narració. És una imatge que visualitzo i em guia per desplegar la història. En el cas de Juliana és la que tu menciones, la de l'inici del conte, el triangle format per la morta, que és dins del taüt i les dues persones que la vetllen. 

NS: Alhora, “Juliana” també m'ha fet pensar en la Víctor Català de “Solitud” (sobretot per la relació entre la Juliana i en Rafel) i dels “Drames rurals”. I fins i tot en alguns contes d'en Vayreda i d'en Ruyra que serien bons de recordar. T'identifiques amb alguna d'aquestes veus? O tal vegada els teus referents són completament diferents... 

RP: "Solitud" és una de les meves obres de capçalera i segur que això surt per algun lloc. Els Drames rurals també els trobo molt interessants. En aquestes obres la natura pesa molt, com a element grandiós i romàntic i com a gran limitació, i els personatges porten la tragèdia als gens. Són textos molt condensats i efectistes, escrits amb un llenguatge molt ric i plàstic. Em sembla que Juliana no és tan efectista ni tan preciosista, però si en alguna cosa recorda a Solitud o als Drames rurals em sento molt satisfeta. 

NS: Passem a parlar del conjunt dels relats que formen el llibre. Trobes que hi ha cap fil conductor, un nexe o algun element que els unifiqui? O tan sols estan agrupats pel criteri de gènere? 

RP: Igual que el primer recull, "Elles també maten", per mi la gran singularitat de "Noves dames del crim" és que sigui una antologia d'escriptores (això és molt rellevant, perquè malauradament encara fa falta), i que l'estil de les autores sigui força diferent.
El fet que les autores siguem totes dones crec que marca el to del conjunt de les històries, on no es mata tant per poder com per alliberar o alliberar-se, i on les relacions personals i la psicologia dels personatges tenen molt relleu. En general hi ha una mirada cap a la negror més quotidiana i domèstica. 

NS: Trobes que el 2015 i en aquest país cal reivindicar les autores i visibilitzar el gènere femení? I sigui quina sigui la resposta: per què? 

RP: Sí, tant de bo el 2020 ja no calgués. No hi ha una bona correspondència entre la visibilitat i la realitat. Som moltes les lectores i escriptores, les consumidores i productores de literatura i aquesta quantitat i qualitat no té un reflex proporcional de visibilitat. 

NS: Més enllà del gènere, també hi ha la qüestió de la llengua. Quins diries que són els reptes més importants que tenim els qui escrivim en català en aquest món global? 

RP: Jo he patit la pèrdua del pallarès per tal d'adaptar-me, més o menys, al català estàndard i no voldria perdre res més. La pèrdua del dialecte mare afecta negativament la meva capacitat creativa. El que no es fa servir es perd i, de vegades ja no es pot recuperar. En un futur llunyà és possible que només tinguem tres dos dits les mans. He decidit intentar recuperar el que pugui del pallarès i no estic per perdre el català o restar-li importància, perquè és la meva llengua creativa. 
Crec en la traducció, que és una recreació que suma en lloc de restar. Vull bons intermediaris, ponts entre dues llengües i cultures, que em presentin en altres idiomes. Puc traduir jo mateixa les meves creacions literàries al castellà, però les creo en català. 
La comunicació sí que guanya amb la globablització i l'ús d'unes llengües dominants. Els missatges circulen ràpid i arriben a tot arreu. En un món global és més pràctic comunicar-se en les llengües majoritàries. Guanyem per una banda i perdem per una altra. 
Els meus reptes personals són molt petits: recuperar el pallarès sense escarrassar-me i continuar escrivint en català. De moment, encara tinc cinc dits i els faig servir tots per teclejar a l'ordinador.

NS: I finalment hi ha la qüestió del conte breu. Sóc lector de contes, i recordo perfectament que vaig entrar a la lectura gràcies als contes. D'en Poe, d'en Cortázar, d'en Borges, d'en Calders. No sabria dir si, sense aquells grans contistes, hagués tingut la vida de lector que tinc. No obstant això, es publiquen pocs relats breus i fins i tot alguns autors que ho feien amb un cert èxit (penso en Quim Monzó) han deixat de publicar. Quina explicació li trobes a la desaparició del llibre de contes? 

RP: No només sóc lectora i escriptora de contes, sinó que el conte literari és el meu gènere preferit. Té una tradició important en la literatura catalana i em consta que hi ha lectors que els hi agraden, com tu mateix. Per què se'n publica tan pocs? Per què tot el món editorial ha decidit que és un gènere que no té sortida i no fa cap inversió en publicació ni promoció? No ho sé, però penso que és una qüestió de números i de comoditat, que segurament és més fàcil vendre moltes còpies d'una bona novel·la que d'un bon llibre de contes.
Sóc conductora de clubs de lectura i a les llistes de lectures també hi posem reculls de contes. Hi ha alguns lectors que prefereixen llegir novel·les, però la majoria gaudeixen de la lectura d'ambdós gèneres i d'altres prefereixen els contes. El conte sovint exigeix un major esforç lector, però la compensació és brutal i immediata.
Tinc l'original d'un recull de contes de gènere fantàstic que m'encantaria publicar i que sé que em costarà molt. Un dels contes del recull, a banda de fantàstic, és ben negrot.

NS: Podries respondre molt breument a aquestes qüestions... 

La darrera novel·la que he llegit és... "Canvis", de Mo Yan, traducció de Carles Prado-Fonts. Ara estic llegint "Las bostonianas", de Henry James, traducció de Sergio Pitol. 

La darrera pel·lícula que he vist és...10.000 kms. 

Si hi ha una lectura que em va transformar en escriptora és..."Crim i càstig", de Dostoiesvki.

Moltes gràcies, Raquel!

27 de Setembre, 2015



diumenge, 20 de setembre de 2015

Te quiero porque me das de comer, David Llorente o la literatura quàntica


Imagina un mosaic del qual en veus totes les peces al mateix temps, simultàniament, com si se't presentessin les unes superposades a les altres. Un temps quàntic en què passat, present i futur són instàncies intercanviables perquè en realitat hi eren totes des de bon començament. Imagina una mecànica tan inexorable que permet alterar la lògica clàssica.

Si tot el temps és aquí, pretederminat o preestablert des de sempre, l'ordre en què s'esdevenen els fets és tan sols el recurs cognitiu d'un cervell limitat que només pot comprendre fets seqüenciats. El relat és la gran ficció imprescindible que ens permet viure, i imaginar que vivim segons un argument amb aparença de lògic, que hi ha una lògica de causa-efecte, d'anterior i posterior.

Tal vegada tot s'esdevé al mateix temps, al mateix instant. L'eternitat és aquest segon en què passa tot i després torna a passar, i en acabat un altre cop. Fins a l'infnit: l'home de les cavernes i jo som el mateix home. I no cal construir una cosmogonia global de teòric de la física de partícules per explicar-ho. Tal vegada es pot fer entendre en una novel·la de tres-centes pàgines justes i que no surt mai del barri madrileny de Carabanchel. Un barri que podria ser molts barris, perquè mentre llegia el relat de Carabanchel hi podia veure barris que conec, alguns dels quas són a Barcelona i d'altres del Vallès occidental. Carabanchel és Sant Adrià de Besòs o Can Puiggener de Sabadell, perquè tots els barris marginals són un de sol i tota la marginalitat és una de sola. Com el temps, l'espai també és una repetició tràgica.

En David Llorente (Madrid, 1973) escriu una novel·la sobre el simultani i l'inevitable. Una revisió del destí fatal segons els poetes grecs situada en un suburbi madrileny, europeu, mundial. Dura i negra, la novel·la no deixa cap marge per a la l'optimisme ni per a la lírica. Ni un instant per agafar aire, cap consessió a l'optimisme, ni tan sols a l'escepticisme: vivim a l'infern i només un ximple seria capaç de trobar-li virtuts, moral o bondat innocent en aquest lloc. En l'univers simultani i ubicu de "Te quiero porque me das de comer", la bondat és tan sols una màscara provisional i efímera que pren -de vegades i per tacticisme- una maldat còsmica, gratuïta i absurda. La maldat còsmica, gratuïta i absurda que defineix el món on vivim, o el món que hem construït entre tots, com formiguetes obreres.

"Te quiero porque me das de comer" és un text nihilista i definitiu que esborra a consciència i amb eficàcia els residus de la mirada pietosa que encara podem mantenir sobre el fenomen accidental de la vida humana, és un text que qüestiona inevitablement el lector, perquè en aquest llistat meticulós i extens de baixeses, maldats i mesquineses acabarà per trobar-se assenyalat, identificat o al·ludit.

"Te quiero porque me das de comer" té alguna cosa de manifest filosòfic del nihilisme més estricte que em du a pensar en el Thomas Ligotti de "The conspiracy against the human race", que és una prolongació de les idees més negres i pessimistes que -en literatura- va expressar HP Lovecraft. En aquest cas sense necessitat de monstres fantàstics: no hi ha res més monstruós que l'egoïsme, la cobdícia, el desig de poder i de control dels éssers humans més simples. Que ens matem els uns als altres, al capdavall, sembla una anècdota en aquest mosaic simultani en què un assassí en sèrie ens resulta un tipus conegut. Tan conegut o tan desconegut com tu, com jo mateix.

Te quiero porque me das de comer
David Llorente
Editorial Alrevés, Barcelona 2014
18 euros

divendres, 18 de setembre de 2015

El rastrejador (relat negre de sexe negre)


Les dones que busquen s'han de buscar pel carrer, és a primera instrucció que li donen i deu ser la més important, perquè hi insisteixen, s'hi extenen. En posen exemples i detalls, i especifiquen molt bé no tan sols les virtuts del mètode de recerca si no també les sancions, les conseqüències que tindria infringir la primera llei. La resta de les normes del joc semblen secundàries, anècdotes.

L'escenari és una saleta polsegosa, inundada per la llum gris que trasllueix la tela blanca, tupida com un domàs, barroera, que fa de cortina improvisada. L'han penjada amb cinta adhesiva de color d'alumini. A la paret del fons hi ha una estanteria de mecano plena fins dalt. Caixes de cartró, impressores velles, piles de revistes i de diaris, rotlles de paper de wàter, embalums de roba plegada de qualsevol manera, ampolletes d'aigua, una cafetera nespresso trencada, una maleta amb rodetes. Seria impossible dir què hi fan en aquest lloc, quin argument expliquen la col·lecció d'objectes, quina relació tenen que no sigui una convivència casual, aleatòria.

Els dos homes que seuen davant seu, a l'altre cap de la taula blanca damunt la qual tan sols hi ha un cendrer enorme, una llauna de coca-cola rebregada i un paquet de mocadors també semblen antitètics. El qui parla més sembla que mani, però podria ser el contrari perquè és obvi que vol complaure l'altre, que escolta i que se'l mira amb uns ulls com de vidre que apenes si parpellegen, d'un color gris clar que ressalta el punt negre d'una nineta metàl·lica, com el cap d'una agulla. El que parla és ros, cabell curt i clenxinat com si s'acabés de dutxar. Du una samarreta negra amb unes lletres estampades on tan sols pot llegir-hi “Rules” i endevinar-hi el dibuix d'un pop o d'un calamar, alguna bèstia amb tentacles alçats, crispats en un gest elèctric. Malgrat el color negre de la samarreta, du un parell de taques d'oli molt evidents quatre dits per sota del coll. Té les galtes rosades i diries que és un tipus aficionat al menjar i al beure, dels que coneixen restaurants i que se saben una pila d'acudits de memòria, dels que s'emborratxen a consciència mirant un partit de futbol al sofà de casa o al bar. Podria estar casat i tenir fills, podria ser un pare permissiu i bona gent, al qui els seus fills deuen adorar. Potser té quaranta anys o potser tan sols ha estrenat la trentena.

El que calla, en canvi, aquest home dels ulls grisos, és eixut. La pell té la pal·lidesa transparent dels cadàvers recollits del mar, vesteix una camisa blava planxada amb una cura professional o obsessiva i sembla que dugui el coll emmidonat. El cabell negre, mitja melena ben enllustrada, estudiada, com de seductor passat de moda i de club de golf. Deu tenir més de cinquanta anys i fuma amb una ànsia que el traeix, perquè altrament semblaria un individu pausat i reflexiu.

-Completament prohibit fer cap recerca per internet. La xarxa deixa rastres, i no volem deixar rastres. Cap. Ni un -fa una pausa per subratllar els darrers mots- Treballem com sempre, com ho fèiem abans. Sempre ens havia anat bé i per tant no tenim cap intenció de canviar. Només els cretins farien la feina per l'internet, i nosaltres no volem treballar amb cretins.

Després d'aquesta intervenció, l'home de la camisa planxada ja no intervé més. Assenteix de tant en tant, fuma i no treu mai els ulls grisos del damunt del seu interlocutor. És l'altre, el de la samarreta negra, el qui explica la feina que li encarreguen.

Busquem dones joves, i per joves entenem dones que siguin majors d'edat, i que no superin els quaranta, però allò més important és l'aspecte, no pas la data de naixement. Ens entenem, oi? Suposo que entre homes això resulta molt fàcil d'entendre. Cal parar atenció a les mans, perquè les mans no enreden mai i no es poden operar. Oblida't dels pits, dels morros, de les arrugues de la cara. Les mans, les mans no t'enreden mai.

Hi ha uns llocs concrets on podem anar a buscar. És clar que en deus saber d'altres, però els nostres són llocs segurs. Locals on es practica la prostitució de forma discreta, bars i cafeteries del centre de Barcelona i d'altres poblacions on hi acuden dones amateurs, no les professionals de tota la vida, que aquestes no ens interessen ni les volem per res. Busquem dones que passen per un mal moment de quartos. Aquesta és la mena de dona que busquem. Ara n'hi ha moltes, és clar, l'atur i les hipoteques i tot plegat... Són dones que es poden convèncer amb uns quants bitllets i una mica de tacte. Cal treballar-les bé, això sí, i aquí és on et caldrà demostrar la teva habilitat però en fi, d'això en parlarem després.

Sabem uns quants locals on van aquesta mena de dones amb problemes econòmics, i tu potser en saps algun de nou. Això sí, abans de tirar pel dret ens ho consultes i nosaltres et donarem llum verda quan ho certifiquem. També hi ha algun club d'intercanvi de parelles on podem trobar el perfil que ens interessa, i algun altre lloc... Cal evitar les professionals com sigui i sense cap mena de dubtes, perquè aquestes tenen macarres i organitzacions al darrere. En el cas de les estrangeres és especialment complicat, de manera que, a priori, és millor evitar-les. Ni romaneses ni senegaleses. Amb les sudamericanes és més dubtós, de vegades són fiables i de vegades no. Ja saps que als països d'allà el tema del sexe va diferent i són lleugeres de cascos. Les brasileres són fàcils però solen tenir protectors que volem evitar, les equatorianes són més ingènues i de més bon enredar. Això sí, han de ser de pell clara, no volem indígenes amb aspecte de caníbal.

Queda clar quina és la nostra preferència? Dones del país, joves i que necessitin diners per mantenir els fills i pagar la hipoteca. Que siguin solteres, divorciades o separades. Hauràs d'assegurar-te que el marit o ex-marit o nòvio o demés variants no importin gaire. Els nòvios gelosos són pitjors que els macarres.

Te les has de treballar una mica. Aquí és on volia anar a parar abans. Un parell de polvets, les convides a sopar o te les endus un cap de setmana a un hotelet de la costa, ja et direm a quins. Que et xerrin, que t'expliquin la seva vida. Quan ho vegis clar els expliques el negoci i llavors, si ho veus segur al cent per cent, llavors és quan nosaltres entrem en escena. I tu desapareixes.

No tolerem errors, cap ni un. Pots guanyar diners si no hi ha errors. Molts diners. Són diners ràpids però no diners fàcils. En aquet món ningú no regala els diners, i molt menys encara diners que van de deu mil en deu mil. Els tipus que descarreguen camions han de treballar un any i dotze hores al dia per guanyar el que tu pots guanyar en una setmana. Si el paio que descarrega camions dotze hores al dia trenca una caixa el foten al carrer i llestos. Si tu la cagues, com comprendràs bé perquè ets llest, no ens podem limitar a fotre't al carrer. No som de la beneficència, això és un negoci de molta pasta i que va en sèrio. No hi ha segones oportunitats ni collonades d'aquestes.

L'home dels ulls grisos apaga la cigarreta que acabava d'encendre, s'alça i marxa. A l'altra banda de la porta hi ha una buidor negra, una tenebra sense matisos. Tal vegada és una nau industrial enorme i a les fosques, però potser tan sols hi ha una cambra menuda, seria impossible distingir-ho. Mentre tanca la porta li clava la mirada per darrer cop. Ell té la impressió que ja no el veurà mai més.

-En tot això hi ha una cosa important que ja deus haver entès, és clar, i quan arribo en aquest punt sempre se'm fot difícil d'explicar. El rastrejador ha de ser un home discret, hàbil i etzètera. Però sobretot ha de ser un home. Suposo que ens estem entenent perfectament. I si m'has de dir res, ara és el moment. Si em dius que ens entenem tirem endavant. Si em dius que no, ens acomiadem aquí i llestos, no ha passat res. Si proves d'enredar-me no anirem bé.

Tota aquella imatge de bonhomia, de pare tolerant i de tipus simpàtic que beu cerveses mentre mira partits del Barça al sofà de casa rodejat per la família s'ha esvaït en una mil·lèssima de segon. Fins en aquell instant semblava un professional seriós, compromès, capaç de fer una feina brutal, però al qui la brutalitat no envaïa l'animeta que du a dins. Ara ja no. El canvi no és subjectiu, no és una sospita o una paranoia. Per emfasitzar la transformació s'ha alçat de la cadira i ha començat a caminar pel davant de les lleixes on s'apilen els objectes polsegosos. Ara per fi pot llegir què diu la samarreta: "Chtulhu rules". El dibuix que encerclen les dues paraules és un pop tan hàbilment dibuixat que és alhora pueril i terrorífic. El cap de l'animal podria ser una calavera humana, de la mandíbula del qual en brollen tentacles espirals i trenats enlloc de dents, traços rampants que omplen la circumferència entre les lletres.

-Com que ara podries dir-me missa i explicar-me no sé què, ho farem diferent. Si ets el que dius que ets, no has de patir per res -es passa la mà pels cabells, aspira aire, repassa la cambra- Perquè tu ets el dius que ets, no?

No sap què cal respondre, tot i que intueix el què s'esdevindrà. L'home torna a seure, però ara en una cadira allunyada de la taula, en un racó, i adopta una actitud absent, enllaçant els braços damunt de l'abdomen. La porta s'obre. Entra una noia rossa de cabell curt, que li dóna una llauna d'Aquarius. No va completament nua: du unes calces negres. Després avança cap a ell i se li asseu al davant, posant el cul a la taula. Li mira els ulls. Són uns ulls massa foscos per a una persona rossa, i estan exageradament dilatats. Tenyida i drogada, pensa ell. Mentre li arriba la olor de la pell càlida, del sexe, d'un perfum vague o tal vegada d'un sabó de dutxa o un oli de massatges dels que venen als supermercats.

-Hola, guapo -mormola ella, amb una veu afònica que la fa impersonal.

Uns trenta anys, pensa ell. Ho infereix a partir de la pell del rostre, de la gravidesa dels pits. Tal vegada li volen explicar quin és el perfil de dona que busquen a partir d'un cas pràctic. Abans que pugui continuar amb les inferències, la dona es treu les calces amb un gest àgil i se li agenolla al davant. Ell desplaça la mirada i després tanca els ulls, i la darrera imatge que reté és el tipus de la samarreta negra que, al fons de la cambra, ha començat a fregar-se els genitals amb fúria pel damunt dels pantalons texans. Havia previst que podia trobar-se en aquesta situació, però en la seva previsió havia imaginat una gravació en video. Anava errat, i de fet ells li ho han dit ben clar pocs minuts abans: no es refien de l'electrònica perquè deixa rastres, i no es pot córrer el risc de deixar rastres en aquest negoci.

Amb els ulls clucs concentra tota l'atenció al penis, deixa caure el cap enrere i procura experimentar el plaer estricte, el que prové de la calidesa humida. És una prova difícil, Prova d'abstreure's de qualsevol altra informació. Un temps immesurable més tard, que pot ser un temps de minuts o de tan sols trenta segons, quan està segur de la resposta del seu cos i de l'erecció, s'alça, empeny la dona damunt la taula i la penetra tal com pensa que li agradaria de veure com es penetra una dona a l'home que seu al fons. Amb força, amb una intenció despreocupada i alhora rabiosa, tal com ha vist fer a les pel·lícules pornogràfiques. Mentre ho fa, i mentre busca per dins imatges que el duguin a una excitació que li sembla impossible en aquest lloc, obre els ulls i contempla de nou la dona, i tot d'una és conscient dels seus gemecs, que no semblen fingits.

Llavors se n'adona que coneix aquesta dona, que l'ha vista abans i que sap qui és. I en aquest instant, en l'instant del reconeixement, s'esdevé una reacció orgànica que no hauria pogut preveure. Ara, de sobte, sent un plaer real, visceral. Té ganes de penetrar-la de veritat i se sent desbordat, pres per una excitació que el sobrepassa. Deu haver transmès aquesta passió a l'home de la samarreta negra que seu al fons, perquè veu com es desabotona els pantalons i es masturba com enfollit, entre grinyols adolescents.

Aquesta dona és un agent de la policia com ell. Van coincidir -ho recorda perfectament- en un curs de formació per a policies candidats a infiltrar-se en organitzacions de delinqüents. L'havia vista a l'aula, entre els assistents, el primer dia. Llavors, potser fa vuit o deu mesos, duia els cabells més llargs i eren de color castanya. En una de les pauses ell la va voler abordar mentre feien un cafè, i ella es va fer l'orni. Li va doldre el menyspreu, i per això no ho va tornar a provar en els tres mesos següents que va durar el curs. També recorda que duia un anell de casada que era no hi és, no du cap anell en cap dels dits d'aquestes mans que esgarrapen la taula, perquè ella sent plaer o simula que el sent.

divendres, 11 de setembre de 2015

La pau dels sepulcres, Jorge Volpi



a l'Ilya Pérdigo, editor, que me'l va fer conèixer


De l'obra d'en Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968) en coneixia "En busca de Klingsor", una novel·la extraordinària i ambiciosa que remet i reconcilia amb la gran literatura. No tan sols per l'estil ric, polièdric i evocador si no per la temàtica suggerent (la relació entre la moral i la ciència), i per com incorpora a l'argument la complexitat i la incertesa que són el signe dels nostres temps, per com sap enllaçar filosofia i sentiments, allò abstracte amb allò concret, l'íntim i el col·lectiu.

"La pau dels sepulcres" ofereix una mirada més reduïda, de manera que el lector de Volpi provinent de les grans novel·les anteriors s'hi trobarà allò que pot anomenar una "obra menor". No obstant això, i per continuar usant els tòpics, aquí li escau allò del pot petit i la bona confitura. Són poc més de dues-centes pàgines escrites sense interrupció ni particions en capítols, com un riu que flueix constant i imparable vers una desembocadura inevitable. Una prosa sense descans i amb un equilibri quasi perfecte entre acció, reflexió, records i descripcions, que s'apropa al monòleg interior sense perdre el ritme trepidant i ascendent, de vegades angoixant: una espiral de paraules vertiginoses.

Tractar de la corrupció política (i policial, i funcionarial, i empresarial i periodística) a Mèxic no sembla, a priori, que plantegi res de nou, res que pugui sorprendre un lector mig informat de la realitat del país que va seduir Luis Buñuel. Però allò que converteix un text en literatura no és què s'hi tracta si no com es tracta. Volpi parla en primera persona a través d'un periodista de la crònica negra que va creixent i fent-se complexe a mida que passen les pàgines, una veu que va adquirint matisos i que ens deixa veure, a poc a poc i amb una mesura calculada, qui és aquest personatge.

La dosificació de la informació és exemplar i plena de jocs intel·ligents: el lector descobreix lentament qui és el narrador que li parla alhora que descobreix les pistes i els secrets de la trama criminal. A poc a poc, es comprèn que el narrador, la trama i la resta de personatges (víctimes i culpables) estan units per un vincle estret i dens. Així per exemple, el nom del protagonista-narrador no es descobreix fins més enllà de les primeres cinquanta pàgines, que és, també, quan el lector s'adona que no està llegint tan sols el relat d'una investigació criminal.

Quan el narrador pren nom (Agustín Oropeza), el lector s'adona que és el Dante dut per la mà de Virgili en una visita a l'infern. I que aquest infern, que és intrínsecament mexicà, és alhora un infern reconeixible perquè és el que hem construït els humans: un infern que pren l'adjectiu de mexicà a Mèxic, d'italià a Itàlia i de català a Catalunya. Si res humà no ens és aliè, res infernal tampoc. El crim que enceta el relat és un crim que tal vegada només és versembant (possible) a Mèxic. Aquest factor em sembla essencial, i em fa pensar en les paraules de l'Alberto Mussa a l'inici de "La casa dels intercanvis": els crims són allò que expliquen millor que res com és el lloc on es donen. En aquesta especificitat hi rau la universalitat del text.

El text inclou referències cultes i populars, demostra un cop més que Volpi és un home capaç de combinar registres, que sap mesclar el coneixement que prové de la lectura dels clàssics (jo diria que l'Odissea homèrica és present a tot el relat) amb els programes televisius més horteres del dissabte a la tarda. A "La pau dels sepulcres" també hi ha alguna cosa d'en Paul Auster de "Leviatan" aquell relat que entrellaça el destins del narrador i els personatges, una reflexió metaliterària sobre la ficció i la vida, sobre la memòria com a eina capaç de contenir la veritat i alhora com a trampa enganyosa, el territori de la confusió (i de l'autocompassió).

Saber fer tot això mentre no es perd el pols narratiu d'un relat criminal em sembla digne d'un mestre, un model vàlid i un indiscutible camí a (res)seguir des d'aquí, des d'aquest país que busca crear-se una nova literatura que sigui alhora popular i alhora digne, interessant i capaç de crear lectors. Deixo una reflexió adreçada als escriptors catalans del gènere: em sembla oportú pensar com és el crim català, quina és la mena de criminal i de delicte que ens expliquen, perquè és això el que ens farà "universals".

La paz de los sepulcros
Jorge Volpi
Alrevés editorial, Barcelona 2013
17 euros

diumenge, 6 de setembre de 2015

Un cos al mirall (conte negre)

Finals de l'estiu
Es mira al mirall. Hi veu l'home cansat i decebut, i intueix el vell que serà aviat. Contempla els ulls que se'l miren des de l'altra banda. Pensa de quin animal podrien ser aquests ulls, en el cas que ell fos un animal. Vet aquí un joc al que juga des que era un nen. És impossible pensar en el llop, l'àliga o el tigre que va voler ser anys enrere i que potser algun cop va aconseguir ser, ni que fos per un instant de joia i de foc, perdut al fons del temps. I si fos el temps i no el lloc, allò que reflexen els miralls?

Evita la temptació depriment i fugaç que sempre el ronda, aquella tendència avorrible del seu cervell per presentar-li les pitjors possibilitats imaginables: evita pensar en els ulls submisos dels gossos, els dòcils dels xais, els tètrics dels gripaus. Roman absort uns minuts estranyament llargs, durant els quals el pensament el du fins a la paraula “xaman” i després fins a la màgia negra, la blanca i finalment la prestidigitació, com una caiguda sostinguda, imparable cap a la banalitat i la impotència. Malgrat els esforços per vorejar els pensaments pessimistes, veu els ulls del seu pare quan ja era un home gran, quan estava tan cansat i tan decebut que només volia dormir, només parlava dels qui es mereixen la mort, furiós de saber que el sobreviurien individus que no es mereixien la vida.

Desplaça la mirada cap a la vora del rostre que el desafia des del mirall. Des de petit que sempre ho ha sospitat: la imatge del mirall és la pròpia i alhora no ho és, hi ha indicis molt minúsculs però certs que no ho és. El rostre del mirall és una possibilitat del teu rostre però res més que això, com si la superfície del vidre que reflexa contingués un esperit maligne que juga a burlar-se de tu posant-te petits paranys que qüestionen la teva intel·ligència, el teu amor propi i fins i tot la teva vida.

L'esperit del mirall vol jugar a una variant perversa del joc de trobar els errors en la còpia, que en aquest cas no són ni tres ni set: és un sol error, però tan críptic i tan terrible (i tan evident, tan definitiu) que mai no et veus en cor d'acceptar el repte. Un cop més desplaça la mirada mentre pensa que algun dia no renunciarà al joc i romandrà amb els ulls en els ulls, i que els hi mantindrà fins on calgui, fins al final: ni que sigui la darrera decisió que prengui, perquè pot intuir que, quan ho faci, hi veurà la mort. No és pas la pueril calavera dels pintors barrocs la solució del joc, és una mort més gran i sense formes, un buit de línies i un univers infinit d'indiferència i dolor inútil. 

Al darrera de la imatge del mirall s'extén la perspectiva invertida del corredor llarg, en la penombra, al fons del qual hi ha la taca groguenca de la lampareta art-déco que va recollir fa poc del carrer, al costat d'un contenidor d'escombraries. El passadís és ple de clapes fosques: els fragments florits del paper de les parets, els objectes deixats per terra (la manta feta un bolic, una sabata, una tauleta de nit coixa, una pila de diaris, una cafetera elèctrica incompleta). La llum groga del fons és dèbil, però tot i així en té prou perquè es pugui distingir el cos que jeu. Se'n veuen perfectament les cames nues, els calçotets verds i els mitjons negres o blau marí. La samarreta podria ser blanca o de color cru. El cos podria ser un ninot, un maniquí guerxo i abandonat.

Si no fos perquè sap del cert que és un cadàver, perquè són les seves mans les qui han provocat la transformació alquímica de l'home anterior en el cadàver actual. N'observa les proporcions i les característiques, tot i que la distància les fa enganyoses, i se n'adona que aquest cos podria ser el seu. En l'impuls de matar hi ha el desig de matar-se a un mateix, o com a mínim de matar alguna part d'un mateix.

És previsible pensar que la policia trucarà a la porta aviat, aquesta idea no prové de la tendència pessimista si no del raonament més sa, més empíric i més racional. L'acte de l'assassinat ha estat sorollós, maldestre, imprudent: les parets són primes i els veïns tafaners i malfiats, i n'hi ha un un que espera des de fa temps un motiu per trucar el 112 i denunciar-lo.

També és previsible pensar que a les presons hi ha miralls (els presos deuen tenir dret a pentinar-se i afaitar-se amb els estris que considera imprescindibles la normativa d'inspiració humanista que regeix les presons nacionals d'avui en dia), de manera que la cel·la sembla un bon destí. La presó serà un lloc oportú i en certa manera tranquil, un espai confortable i un temps còmplice que li permetrà reprendre el joc del mirall.

*

El temps ha continuat davallant. Ara ja deuen ser hores allò que ha transcorregut des de la primera línia i potser ja som a demà. Ningú no ha trucat a la porta: tal vegada conserva algun poder residual d'aquella màgia dels xamans que tant havia estudiat. O bé encara domina els trucs infal·libles dels prestidigitadors de bar de nit que enganyen l'audiència. Ho recorda bé: el públic aplaudeix l'engany, agraït i entusiasta.
[Tal vegada aquest fenòmen també explica les majories excepcionals d'alguns polítics i la victòria dels liders feixistes al llarg de la història de la democràcia europea. Fer aparèixer o desaparèixer un conill, un colom: tots desitjàvem l'engany, tots ens aferràvem a la possibilitat d'un món bonic i fantàstic, lliure de les lleis de la gravetat i de la lògica. Tots volem ser nens de sis anys a la falda de la mare mentre ens explica el conte de la lluna que parla amb el sol, dels animals que col·laboren, de la bondat que regna. Volíem pensar que la misèria i els captaires eren culpa d'en Franco i que la màgia democràtica ens duria al món ideal dels iguals, dels justos i dels bons].
Potser és per això que no hi ha hagut denúncies i que no ve la policia, i que una gràcia diabòlica el manté impune, a recer de les conseqüències dels humans i els seus codis penals. Potser -malgrat tot- encara és aquell tigre dintre la selva. Potser són uns ulls de tigre, encara, aquests que veu al mirall. Un tigre lleugerament fatigat, però encara rei de la selva. Potser no és el mirall el qui ens enganya, si no nosaltres els qui enganyem el mirall i vet aquí el secret.

Tot això ho pensa durant un instant que podria ser un minut o una hora, però després alguna cosa el desconcerta. Hi ha un canvi. 

Ara li sembla que el cos que jeu al fons del corredor, sota el cercle de llum groga, podria ser el cos d'una dona. Això li passa pel cap al mateix instant que observa com el cos es mou amb uns moviments entorpits, que s'alça i que camina ranquejant i grotesc pel corredor, en direcció al mirall.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Del Matarranya al Besòs, i vicerversa




[Aquest text apareix el dia en què s'anuncia el tancament d'una altra llibreria de Barcelona, Negra y criminal]


Un dia d'aquests, la novel·la "Besòs Mar" es presentarà oficialment i serà en algunes llibreries que, si tingués un bon esperit comercial, qualificaria de "les millors llibreries".

Com que "Besòs Mar" l'he escrita jo, hauria de dir que la recomano i etc, però dit amb una elegància i una subtilesa que no fessin pensar al lector que m'estic fent publicitat, perquè aquesta actitud genera, comprensiblement, al·lèrgia o burla.

Hauria d'explicar l'esforç i a voluntat que hi he posat. Hauria de dir que va guanyar un premi de novel·la negra i que, mentre l'escrivia, pretenia dir no ta sols coses noves en el gènere si no que també pretenia fer-ho d'una manera nova. Explicaria que es titula "Besòs Mar" perquè l'acció transcorre entre les dues ribes del riu, la barcelonina i la de Santa Adrià. I perquè aquell territori riberenc és un bon lloc per situar un text que qüestiona algunes coses de la transició democràtica, de la història recent de Catalunya i de la nostra identitat.

Però en fi, tot això és definitivament poc subtil: continua sent molt egocèntric.

I per això mateix me'n vaig fins al Matarranya, perquè aquell riu no té cap relació amb el Besòs, tret del fet quasi aleatori que desemboca al mateix mar. El cas és aquest: que la novel·la Besòs Mar, és a dir, els llibres acabats d'imprimir a DC Plus Serveis Editorials, es va vendre per primer cop en una paradeta de Vall-de-roures, i a la fira surrealísticament titulada de "Sant Jordi d'Agost" que organitza el senyor Octavi Serret, el de la llibreria Serret de la vil·la del Matarranya.

Vall-de-roures és una vil·la renaixentista i esplèndida les pedres de la qual parlen (com les d'Arnes, per exemple) d'un temps no massa llunyà i en canvi ric, tot i que goso imaginar terriblement desigual en la distribució de la riquesa. Però és clar... qui gosaria qüestionar des del 2015 la distribució desigual de la riquesa al segle XVI?

Sota els para-sols del senyor Serret, ens vam aplegar un bon nombre d'autores i autors del gènere anomenat negre procedents de gairebé totes les bandes de la península en bona harmonia sota el sol (és a dir, protegits d'ell), i benauradament indiferents als debats territorials que ens imposen les autoritats competents.

I feia bo de veure com circulaven persones de totes les bandes, i feia bo de veure que hi ha persones que compren llibres deixant-se endur per l'instint, malgrat que la publicitat també dóna fruits saborosos. El senyor Octavi Serret, que és una de les ànimes del festival, es mereix esdevenir personatge en alguna novel·la. Tal vegada com a llibreter, tal vegada com a comerciant agosarat, tal vegada com a nom d'un personatge que podria ser el detectiu. O el delinqüent.

Recordo del sant Jordi de Vall-de-roures que em va tocar de veí un autor malagueny de novel·la històrica i criminal (història i criminal sembla redundant), que es mirava els núvols negres que s'enlairaven pel damunt del castell. Jo veia el núvols reflexats a les seves ulleres de sol, i em sembla que aquest és el record més nítid que guardo. Una imatge útil que explica què és la literatura, aquest reflex una mica platònic projectat sobre un vidre fosc, tot i que no fos ben bé negre.

En acabat de Vall-de-roures i del Matarranya, hi havia una llarga carretera (em nego a passar per les autopistes d'Abertis-La Caixa) que es va acabar en un punt imprecís, però que puc situar entre el Llobregat i el Besòs, que també són dos d'alguns dels rius que diuen qui sóc, cap on vaig.