divendres, 22 de maig de 2015

Glaçat, de Bernard Minier


En Bernard Minier el vaig conèixer en directe a la darrera edició del festival Collbató Negre. Em va semblar una persona propera i honesta. Un home que, a la meitat de la vida comença a publicar novel·la negra de qualitat. Com que a més a més té una complexió semblant a la meva i a tots dos ens ha caigut el mateix fragment de cabells del cap, vaig decidir comprar (per llegir-lo) Glacé, un thriller editat per Roca editorial amb el títol poc afortunat de Bajo el hielo. La novel·la negra (o policíaca o polar) no és tan sols anglosaxona, ni l'únic referent alternatiu a la cultura més imperialista del planeta és Andrea Camilleri: també cal llegir què escriuen a França.

A la taula rodona on es va presentar (junt a Víctor del Árbol) es parlava sobre el riquíssim panorama de la novel·la negra i policíaca francesa. Fou allà mateix que, en un apart, en Sebastià Bennasar em va explicar que, a França, hi ha uns vuitanta festivals de literatura negra. Fa de mal comparar-se amb França, que malgrat tot encara és un país amb milions de lectors en el qual es venen llibres, els premis literaris premien obres d'autors novells i les editorials arrisquen. Però segur que en podem aprendre molt. 

Glacé es publica a França sota l'epígraf del thriller, que és la nomenclatura que fan servir els veïns de l'altra banda del Pirineu per distingir la novel·la d'intriga policíaca que no és estrictament roman noir (és a dir, que no incorpora la crítica social). I no obstant això, Minier tracta el tema de la salut mental, dels sanatoris i de la mirada social sobre el trastorn i la diferència sense frivolitats i amb voluntat de debat i de posar el dit a la llaga. Potser perquè en l'ecosistema cultural francès aquesta qüestió té una tradició que l'empara i que, a la novel·la, de vegades ens remet a les idees estimulants de Michel Foucault.

La novel·la, que supera les cinc-centes pàgines, conté una bona dosi d'anàlisi de la realitat social, política i laboral que resulta del tot reconeixible: França no és Espanya, però les distàncies s'han escurçat i la misèria potser no ens fa germans, però sí cosins. I malgrat que el cadàver inicial no és el d'un home si no el d'un cavall, avança amb solidesa i amb una seguretat milimètrica per un paisatge cada cop més fosc, més paorós i més angoixant. El joc de les trames paral·leles té sentit i ofereix un diàleg intern al text que es du amb un ritme intuïtiu però solvent. Si a tot això li sumem que la lectura és àgil i el joc de la tensió sexual entre els dos investigadors (potser massa previsible) el resultat és ben obvi: ens trobem davant d'un treball on allò que prima és el caràcter comercial. Però es tracta d'una comercialitat ben escrita, respectuosa amb la intel·ligència del lector i que disposa d'un llenguatge ric en lèxic i en figures literàries.


Glacé, que en alguns instants fa pensar en un capítol de la sèrie X Files sense extraterrestres ni fenòmens paranormals, sembla escrit amb la mirada posada en una adaptació al cinema que sens dubte seria atractiva. No em semblaria gens descabellat dur-la al cinema, perquè cal recordar que França continua sent un dels països productors de cinema negre de qualitat més rellevant no tan sols a Europa si no a escala global. I d'altra banda, la localització pirenaica és un factor eminentment cinematogràfic.

Per als qui vivim relativament aprop de la serralada fronterera, la mirada a la banda francesa és un atractiu suplementari que ens ajuda a valorar aquest paisatge en clau de negre. Penso en la novel·la d'en Bennasar El país dels crepuscles, que va explorar el potencial literari des del costat sud (i fixeu-vos que he dit sud, i he evitat la trifulca de dir costat espanyol o costat català que em faria perdre novament vuit o deu seguidors del blog d'una sola tacada).




Bajo el hielo
Bernard Minier
Roca editorial de libros, Barcelona 2011
20 euros

diumenge, 17 de maig de 2015

Montse Sanjuan. L'entrevista


Montse Sanjuan és l'autora d'una primera novel·la, La sergent Anna Grimm, amb la qual entra en el paisatge de la ficció policíaca amb molta energia. En el més estricte sentit del thriller, narra la investigació d'uns crims serials a la ciutat de Lleida, capficada en la boira. Anuncia que molt aviat tindrem el segon lliurament de la sèrie dedicada a la investigadora, però no en revela res. Sanjuan té una bona col·lecció de relats breus apareguts en diversos suports, i especialment al blog Llibres llegits i per llegir.

Professora de literatura a secundària, Montse Sanjuan és una lectora constant i extensa: l'amor per la lectura ocupa una part molt important de la seva vida. Ens trobem un dissabte a mig matí, a la terrassa d'un bar minúscul, en una placeta molt menuda de la Barceloneta. Des d'aquí fins a la llibreria Negra y criminal deu haver-hi uns dos-cents metres.

Nigra Sum: Montse, la primera pregunta que se'm va acudir tracta del cognom de la sergent Anna Grimm, la protagonista de la novel·la.

Montse Sanjuan: El cognom de Grimm es deu als germans Grimm, és clar. Els seus contes són els que em van dur al món de la lectura i la literatura, i això és un homenatge. També vaig tenir en compte que és un cognom d'origen alemany, i vaig pensar que això li donava joc al personatge, que li afegia qüestions: qui fou el seu pare? Això va quedar obviat, però potser ho recuperaré per a una altra novel·la. Com a anècdota, he de dir que quan ja tenia el nom decidit, vaig descobrir que un personatge de la sèrie Anatomia de Grey es diu Anna Grimm...

NS: Parlant de la lectura... Tinc la impressió que el jo escriptor és una mutació del jo lector. A banda dels germans Grimm, quins són els teus referents? Quines lectures creus que hi ha darrera La sergent Anna Grimm?

MS: En novel·la negra, el meu referent és Henning Mankell, i crec que això es nota. Tot i això, el seu personatge Kurt Wallander és una persona autodestructiva i jo volia crear un protagonista normal, una dona normal que simplement fa de mosso d'esquadra.


NS: La novel·la transcorre a Lleida. Això es pot explicar perquè és la teva ciutat, però m'agradaria parlar del potencial literari de Lleida, que trobo que el té però que no està explotat. Tu el prens per la banda de la boira i de l'aïllament, i diria que parles molt d'aquesta ciutat tancada i amagada dins de la boira, plena de misteri. Per què diries que Lleida apareix poc a la literatura?

MS: Hi ha un precedent de novel·la policíaca situada a Lleida, que és L'abominable crim de l'Alsina Graells d'en Pep Coll. El que passa és que Lleida, com a espai literari, està poc treballat. En Josep Borrell va dir, a la presentació que em va fer, que amb La sergent Anna Grimm Lleida s'eleva per fi a paisatge literari. He situat el lloc dels crims en espais emblemàtics de la ciutat per veure si els lectors s'animen a passar de La Panadella i s'apropen a la nostra ciutat. També penso que és interessant parlar d'aquesta burgesia de les ciutats petites...

NS: Sense intenció de revelar la trama, a mi m'ha agradat que l'origen dels fets que donen lloc a l'argument arrenquin d'un poblet de la vora de Lleida, a la riba del Segre. Els que jo he conegut em transmetien una mena de tristor que em feia pensar, també, en arguments de novel·la negra, i em remetien al cinema d'en Claude Chabrol...

MS: De petita anava sovint a un d'aquests pobles del Segrià, a veure uns oncles. M'impressionava molt la boira que ens trobàvem a la carretera, que llavors no estaven tan ben senyalitzades. La boira era tan densa que una vegada la meva mare va haver de baixar del cotxe per guiar-nos... Quan arribàvem allà, jo tenia la sensació que les cortines de les finestres s'obrien per mirar a veure quin era aquest cotxe, qui era aquesta gent que venia...


NS: Un element destacable de La sergent Anna Grimm és que està escrita en el que s'anomena la varietat occidental del català.

MS: Em sembla important que la literatura reflecteixi les diferents parles de la llengua catalana. Els personatges de la novel·la parlen com jo o com els que vivim allà, i això és important. En aquest sentit, et volia recomanar Cap llàgrima sobre la tomba de la Sílvia Mayans, que reflecteix la parla del Matarranya d'una forma excel·lent. Una novel·la està molt ben escrita.

NS: La trama principal, però també la secundària que li fa de mirall, tenen a veure amb allò que entenem sota l'epígraf  de la "violència de gènere", per fer servir el terme que usa la premsa. Per què vas escollir aquest tema? A mi em sembla un tema molt difícil de tractar sense caure en el pamflet o en el maniqueïsme.

MS: La primera imatge que vaig tenir va ser la d'unes noies que s'apropen a uns nois, que després les violaran. Volia escriure sobre unes persones que passen per bons ciutadans i que no ho són, que amaguen coses fosques del seu passat. D'alguna manera, m'interessa molt el tema de la frontera entre bo i dolent, i aquest és un dels temes principals que tracto: ni els dolents ho són tant, ni els bons són del tot bons... L'assassí potser no és una mala persona, i les víctimes no són els ciutadans exemplars.

NS: La novel·la sembla que parli de la justícia: els crims que comet l'assassí són un acte de justícia?

MS: Exacte. Quan presento la novel·la dic que és una novel·la policíaca però a la vegada una reflexió sobre el què és legal i el què no, i sobre el que és legítím i el que no.


NS: Com a lector, m'ha semblat intuir que la novel·la recull alguna cosa molt contemporània, molt d'avui. Ara veiem com es revisen, surten a la llum i fins i tot es castiguen actes de persones que durant molts anys no tan sols han estat impunes dels seus antics delictes, si no que fins i tot han estat ben valorats. No tan sols en Pujol, si no tants altres...

MS: Segurament ara ens preguntem què hi ha darrera de les aparences... Potser no volia aprofundir en aquesta idea, però sí en la idea que la gent no és el que sembla, potser no som prou sincers... Potser se'ns estan començant a obrir el ulls en moltes qüestions, tal com va passar després de veure el documental “Ciutat morta”... Tot i això, caldria pensar perquè necessitem que ens ho expliquin per la televisió.

NS: Canviem de tema. Tots els autors tenen un mètode per escriure. Quin ha estat el teu?

MS: El meu mètode comença per pensar la novel·la. Quan començo a escriure ja la tinc pensada i sé què he de fer, de manera que no conec allò de l'angoixa davant del full en blanc. Escric a mà i de manera desordenada, i després ho vaig ordenant... Faig unes quantes indicacions que no passen d'un full. El que faig sempre és sortir de casa i anar a caminar. I de la mateixa manera, quan em trobava en un punt en què no sé què dirà l'Anna o què farà, em posava els keds i me n'anava carrer Major amunt i avall. I quan ho tenia pensat me'n tornava a casa. És com si una veu m'ho dictés.

NS: Em podries acabar les frases...
L'últim llibre que he llegit és... Roseanna, del matrimoni suec Sjöwall i Wahlöö, el primer de la sèrie de l'inspector Martin Beck. En va parlar en Sebastià Bennasar quan va venir a Lleida. Abans vaig llegir el teu, i abans les Herències col·laterals d'en Lluís Llort. I en tinc un d'en Marc Moreno per llegir. 
La darrera pel·lícula que he vist és... La història de Marie Heurtin, que és molt bonica... Però he de dir que potser fa un mes que no he anat al cinema. 
L'època que m'ha tocat viure és... fantàstica. No pots dir el contrari. Des de petita penso que m'ha tocat viure una bona època, perquè penso en quina vida duien les dones d'anys enrere...
NS: Com a lectora, quin lloc ocupa la producció catalana a les teves lectures? Creus que cal llegir sobretot el què es fa aquí o t'estimes més conèixer el que s'escriu a fora?

MS: Sóc molt de llegir autors catalans i espanyols, tant els contemporanis com els clàssics. Dono classes de literatura castellana i sóc una enamorada de la llengua castellana, que no té res a veure amb allò de la lengua del Imperio... m'agrada molt la generació del 27, i els sudamericans... una de les meves novel·les preferides és Sobre héroes y tumbas de l'Ernesto Sábato. Però els meus preferits són els russos. La meva novel·la preferida és Anna Karenina. També m'agrada la novel·la romàntica del dinou, com La dama de blanc d'en Wilkie Collins. I en Dickens, les Brönte... Sóc molt lectora, tot i que darrerament només llegeixo negre perquè vull conèixer els autors catalans com tu, la Villalonga, en Bennasar...

NS: Si només llegim novel·la negra...

MS: És clar, ens tancarem. I cal tenir present que la novel·la negra, per més negra que sigui, ha de ser literatura per damunt de tot. Això ho va dir l'Anna Maria Villalonga fa poc. T'ha de fer gaudir del llenguatge, t'ha d'emocionar. Si no fa aquests efectes, no és literatura. La literatura és un gran entreteniment que ens fa pensar i que ens fa gaudir de la llengua escrita.

NS: Com que tots dos treballem a la docència, per acabar et vull posar una qüestió que m'interessa personalment: quina creus que és la funció dels docents el 2015?

MS: Els docents del 2015 hem de fer el què puguem. A part d'això, com a professora de literatura diria que la nostra funció és intentar que els nois i les noies surtin de la seva realitat quotidiana, que es mou entre la televisió i els jocs. Que vegin que la lectura pot ser tan divertida com els jocs d'ordinador. Com a docent, m'agradaria aconseguir que els alumnes aprenguin a escollir, que tinguin esperit crític i que sàpiguen pensar per sí mateixos. Això si és que poden, en aquesta societat tan dirigida que tenim...


divendres, 15 de maig de 2015

El cargol en el pendent


Arkadi (1925 - 1991) i Boris (1933 - 2012) Strugatski són un cas excepcional, perquè desconec cap altre cas de germans que escriuen a quatre mans. Entre tots dos van publicar més de trenta novel·les i contes des de 1955 i fins al 91, any en què el gran va morir. També és excepcional la producció de literatura de ficció especulativa a l'URSS, un estat que tolerava poc les expressions artístiques allunyades de les estètiques del realisme social i de l'anàlisi marxista. Com la de Bulgàkov, l'obra de ficció dels Strugatski no tan sols qüestiona el model si no que proposa un relat sobre la incertesa i l'ambigüetat, una història en què la seguretat dels postulats científics xoca contra la possibilitat d'una realitat que va més enllà del real, i que penetra en el meravellós.

Per acabar-ho d'adobar, l'obra dels germans Strugatsky conté una poderosa crítica gens hiperbòlica a l'estat burocratitzat que ofega l'individu, un punt de vista que devia ser molt arriscat en aquell temps i en aquell país. L'obra dels Strugatski pot ser un punt de partida per parlar d'una URSS menys censora del què la història oficial ens presenta, i pot induir a repensar les diferències entre els estats anomenats totalitaris i els anomenats democràtics, ja que possiblement no són fàcils de distingir.

El cargol en el pendent (1968) presenta una maquinària estatal burocràtica, funcionarial, dogmàtica i legalista fins a l'extenuació que s'enfronta a un fenomen natural d'aparença inexplicable perquè contradiu els paràmetres establerts per la intel·lectualitat científica.

El punt de partida és la inquietud i un enigma que es pretén resoldre a través d'una investigació científica, que vol dir un procediment que ha d'observar escrupulosament els protocols dictats per un organisme oficial. En una zona allunyada i boscosa, la naturalesa comença a conduir-se de forma alternativa. Al límit del perímetre s'hi instal·la una base científica controlada pels funcionaris comptables i pels comissaris polítics que fa tímides incursions amb un ànim estrictament descriptiu, i emet informes encara més tímids. Hi ha arbres que caminen? Què passa dins de la boira lila? Qui són aquestes figures vagament humanes però decididament femenines que es mouen dins del bosc? Tenen res a veure amb els antics habitants de la regió?

El desenllaç del text no surt de la inquietud, però l'ha traslladat al lector.

A la primera escena, un investigador s'asseu a la vora del barranc que delimita la zona prohibida i es descalça: veu els peus supesos damunt del territori incert. És una imatge fascinant, en la qual el científic se n'adona que està suspès damunt del no-res i que al fons hi ha una naturalesa desconeguda. Al fons, una boira atepeïda i lilosa sembla que li impregni la pell amb una humitat que tal vegada és perillosa. Però no obstant el perill, s'hi abandona amb indolència.

Els germans Strugatski són uns mestres de la metàfora, i potser per això Andrei Tarkovski, el geni de la cinematografia russa, es va fixar en un text posterior que sembla una possible seqüela, Pícnic a la vora del camí (1972), que va adaptar per al setè art en una de les cintes més profundes, suggerents i inspiradores: Stalker.

A l'obra de Stanislaw Lem Solaris (1961, i també duta al cinema per Tarkovski) hi ha un possible precedent de El cargol en el pendent. Al seu torn, els germans Strugatski han estat vagament plagiats el 2014 per Jeff Vandermeer a la seva trilogia Southern Reach (de la qual tan sols en vaig llegir el primer volum).

Un relat dels Strugatsky (És difícil ser déu, 1964) va ser dut al cinema per Peter Fleischmann, amb poca fortuna.

El cargol en el pendent
Lleida, Pagès editors, col·lecció Ciència ficció
12 euros




diumenge, 10 de maig de 2015

Lost River: una faula del segle XXI


La crítica no ha estat benèvola amb Lost River, opera prima d'un director conegut fins ara com a actor. Ryan Gosling ha prestat el seu rostre seriós i inquietant a personatges intensos, torturats i complexos com l'impressionant protagonista de The Believer, una de les millors cintes sobre els joves neo-nazis. També em semblen remarcables les interpretacions a Stay, que planteja una perspectiva sorprenent sobre el trastorn mental, i sobre la inadaptació social a Lars and a Real Girl.

Lost River ha estat acusada de pretensiosa i buida, de massa barroca, de massa estètica per a tan poca ètica. Però a mi em sembla que Gosling planteja una faula moral contemporània i per això tendeix al maniqueïsme. De fet, no està massa allunyada d'una versió postmoderna i lynchiana de la Caputxeta vermella (amb àvia inclosa, malgrat que trastornada i incapaç d'acceptar el pas del temps), ni cau gaire lluny d'aquella monumental The Night of the Hunter.

Si bé hi ha una allau de referències cinefíliques a David Lynch (des de Blue Velvet a Mullholand Drive i a Inland Empire), Buñuel (Belle de Jour), Jarmusch (Only lovers left alive), Burton (Sweeney Todd), Malick, Aronofsky (Requiem for a dream), dues subtils insinuacions d'Andrei Tarkovsky (Stalker i Zerkalo) i d'altres que em deixo, la cinta construeix un món tan rodó com oníric, tan reconeixible com aterridor.


Rodada el 2013 a Detroit, que és el paradigma de la fi del capitalisme industrial i la inauguració de la barbàrie neoliberal, la cinta explica un conte per a nens que no és apte per a nens. Si es mira com una faula contemporània, s'entén que el malvat Dave sigui alhora un depravat sexual i un director de sucursal bancària, que el jove Bones sigui incomprensiblement bona persona en un món dominat per la maldat gratuïta, o que la seva mare Billy sigui alhora una bona mare i una belle de jour: farà el què calgui per poder pagar la hipoteca d'una casa ruïnosa.

Els personatges de Lost River no són persones si no arquetipus entesos a la manera de Jung: cadascun representa una categoria moral i interpreta un rol: el bo, el dolent, el qui ajuda el bo, el qui ajuda el dolent. Això no obstant, el personatge de Cat que interpreta Eva Mendes (la parella actual de Gosling) se situa en l'ambigüetat i la figura del taxista també ofereix una lectura simbòlica ambivalent, com un Hermes urbà. El mal està personificat per dues figures que en són una de desdoblada: el banquer Dave (sofisticat) i el seu alter ego salvatge, Bully, una encarnació del mal en estat pur, aquell en què el mal és -com diria Hanna Arendt- banal i estúpid.

La cinta conté elements de la faula intemporal i peces extretes de la novel·la medieval: les proves que ha de superar el protagonista, el descobriment de l'inconscient en forma d'un psicoanalític parc d'atraccions submergit sota les aigües, el sacrifici de la casa-llar, el viatge, l'enfrontament desigual amb el malvat (en una referència directa i fascinant a un episodi clau del Perceval de Chrétien).


De la mateixa manera que aquella exemplar i inoblidable The Night of the Hunter plantejava una faula sense oblidar-se del retrat social de l'època, Gosling també explicita un discurs polític intel·ligent que evita el pamflet mitjançant l'onirisme i el caràcter simbòlic, l'ús alternat dels elements aigua i foc en una simetria obsessiva, constant i milimètrica al llarg de la cinta que culmina amb la mort del malvat, cremat i ofegat alhora damunt l'altar de la capota d'un cotxe (cal recordar que Detroit fou la capital de la indústria automovilística).

Lost River agradarà als amants del romanticisme gòtic, als seguidors de Jung i, evidentment, als incondicionals de l'obra de David Lynch.

dimecres, 6 de maig de 2015

Com són les ànimes segons Philippe Claudel

Llegida pels volts del 2005 i rellegida a la primavera de 2015, les Ànimes grises d'en Philippe Claudel no em sembla tan sols un dels millors textos contemporanis, si no un text envejable per a algú que pretén escriure alguna cosa que es pugui situar sota l'epígraf de "novel·la negra". En cloure la darrera pàgina vaig exclamar, tot sol, alguna cosa així com: aquest és el camí.

El mateix dia que li dedicava unes quantes hores (hi ha una pàgina determinada per a cada llibre i per a cada lector a partir de la qual la lectura ja no es pot suspendre ni postposar), el Barça jugava un partit i els veïns cridaven, xisclaven o fins i tot llençaven coets. Em diuen que n'hi ha un que, a cada gol, fa sonar un esquellot des del balcó. La grisor i la tristesa no tenen fronteres.

També cal dir que les darreres cinquanta planes d'Ànimes grises són una baixada a l'infern comú i tal vegada una invitació a prendre's un Prozac: Claudel és especialment hàbil i enginyós en els recursos que duen el lector a vessar una llàgrima. Si es tracta d'una llàgrima fàcil, sincera o reptiliana ja és una altra qüestió. Però el cas és que l'autor es reserva per al final una dinamita terrible que li serveix per abatre les darreres defenses que el lector era capaç de mantenir, si és que ho era.

A les Ànimes grises no tan sols hi ha una prosa que aspira a la perfecció sintàctica i de significats i d'imatges, si no un conjunt de lectures possibles. En cert sentit, podem assistir a una revisió de la Caputxeta vermella d'en Perrault. Perquè si malgrat la nena-víctima du una caputxa groga enlloc de vermella, sí que torna de visitar l'àvia quan es troba el llop enmig del camí. I perquè aquest llop en sap molt de camins curts i de camins llargs.

La segona lectura, que tan sols s'insinua, és més inquietant: a aquesta nena l'anomenaven Belle o fins i tot Belle de Jour, i cal pensar què vol dir la referència a una de les cintes més emblemàtiques, suggerents i referenciades de Buñuel (i del cinema del segle XX). També caldria pensar, de manera quasi tangencial, perquè Belle de Jour i Buñuel són referències poderoses i vigents a França, i tan poc rellevants al sud del Pirineu.

El lector també es pot entretenir en el relat que dibuixen els noms dels personatges, alguns dels quals indueixen al sarcasme, la ironia o l'estupor: el fiscal Destinat, el restaurador Bourrache, el mestre d'escola Fracasse, les dones amb nom de flor, l'anonimat del narrador-investigador, etc. Per no dir res que de la població en coneguem tan sols la inicial: una V que no és de victòria, perquè allò que se n'explica és un desastre de grans proporcions, una derrota col·lectiva i alhora íntima.

Una altra lectura (i la més terrible) és aquella que ens parla d'una espècie humana de poc refiar, de la possibilitat que la grisor sigui allò que ens defineix: la novel·la pot ser llegida com un catàleg de grisors diverses. Covardia, mesquinesa, cobdícia, venjança, pusil·lanimitat, estupidesa, arrogància, hipocresia. Tal vegada aquells que se salven del bisturí implacable de Claudel són els folls i les víctimes dels anteriors. Però no sempre és així, perquè a les Ànimes grises s'explica molt bé que hom podria ser culpable i víctima alhora, i que és racionalment impossible establir una frontera. Això ho sap tothom, tal com sabem que aquell qui fa grans donatius a diverses causes humanitàries pot ser un gran defraudador, o que els grans patriotes són alhora grans cobdiciosos, o que el qui estima molt també odia molt.

En tancar el llibre de Claudel hom ha de pensar en quin lloc de situa. Si no se situa enlloc, sap que ha esdevingut una nova ànima grisa. La vida no és necessàriament un combat de soldats en trinxeres com les de l'anomenada Primera Guerra Mundial en què se situen els esdeveniments principals de la novel·la, però tampoc no és anecdòtic que aquella guerra sigui el decorat del text. Tal vegada el combat és més subtil i més discret, i segur que s'esdevé a la rereguarda on sembla que no passa res, que tot és dòcil i amable. Però és allà on troben el cos de la Belle de Jour, de nou anys i glaçat sobre la terra gelada, sota la boira.

Les ànimes grises
La Magrana, 2010
15 euros

Almas grises
Salamandra, 2010
8 euros



Resultat d'imatges de philippe claudel