diumenge, 10 de maig del 2015

Lost River: una faula del segle XXI


La crítica no ha estat benèvola amb Lost River, opera prima d'un director conegut fins ara com a actor. Ryan Gosling ha prestat el seu rostre seriós i inquietant a personatges intensos, torturats i complexos com l'impressionant protagonista de The Believer, una de les millors cintes sobre els joves neo-nazis. També em semblen remarcables les interpretacions a Stay, que planteja una perspectiva sorprenent sobre el trastorn mental, i sobre la inadaptació social a Lars and a Real Girl.

Lost River ha estat acusada de pretensiosa i buida, de massa barroca, de massa estètica per a tan poca ètica. Però a mi em sembla que Gosling planteja una faula moral contemporània i per això tendeix al maniqueïsme. De fet, no està massa allunyada d'una versió postmoderna i lynchiana de la Caputxeta vermella (amb àvia inclosa, malgrat que trastornada i incapaç d'acceptar el pas del temps), ni cau gaire lluny d'aquella monumental The Night of the Hunter.

Si bé hi ha una allau de referències cinefíliques a David Lynch (des de Blue Velvet a Mullholand Drive i a Inland Empire), Buñuel (Belle de Jour), Jarmusch (Only lovers left alive), Burton (Sweeney Todd), Malick, Aronofsky (Requiem for a dream), dues subtils insinuacions d'Andrei Tarkovsky (Stalker i Zerkalo) i d'altres que em deixo, la cinta construeix un món tan rodó com oníric, tan reconeixible com aterridor.


Rodada el 2013 a Detroit, que és el paradigma de la fi del capitalisme industrial i la inauguració de la barbàrie neoliberal, la cinta explica un conte per a nens que no és apte per a nens. Si es mira com una faula contemporània, s'entén que el malvat Dave sigui alhora un depravat sexual i un director de sucursal bancària, que el jove Bones sigui incomprensiblement bona persona en un món dominat per la maldat gratuïta, o que la seva mare Billy sigui alhora una bona mare i una belle de jour: farà el què calgui per poder pagar la hipoteca d'una casa ruïnosa.

Els personatges de Lost River no són persones si no arquetipus entesos a la manera de Jung: cadascun representa una categoria moral i interpreta un rol: el bo, el dolent, el qui ajuda el bo, el qui ajuda el dolent. Això no obstant, el personatge de Cat que interpreta Eva Mendes (la parella actual de Gosling) se situa en l'ambigüetat i la figura del taxista també ofereix una lectura simbòlica ambivalent, com un Hermes urbà. El mal està personificat per dues figures que en són una de desdoblada: el banquer Dave (sofisticat) i el seu alter ego salvatge, Bully, una encarnació del mal en estat pur, aquell en què el mal és -com diria Hanna Arendt- banal i estúpid.

La cinta conté elements de la faula intemporal i peces extretes de la novel·la medieval: les proves que ha de superar el protagonista, el descobriment de l'inconscient en forma d'un psicoanalític parc d'atraccions submergit sota les aigües, el sacrifici de la casa-llar, el viatge, l'enfrontament desigual amb el malvat (en una referència directa i fascinant a un episodi clau del Perceval de Chrétien).


De la mateixa manera que aquella exemplar i inoblidable The Night of the Hunter plantejava una faula sense oblidar-se del retrat social de l'època, Gosling també explicita un discurs polític intel·ligent que evita el pamflet mitjançant l'onirisme i el caràcter simbòlic, l'ús alternat dels elements aigua i foc en una simetria obsessiva, constant i milimètrica al llarg de la cinta que culmina amb la mort del malvat, cremat i ofegat alhora damunt l'altar de la capota d'un cotxe (cal recordar que Detroit fou la capital de la indústria automovilística).

Lost River agradarà als amants del romanticisme gòtic, als seguidors de Jung i, evidentment, als incondicionals de l'obra de David Lynch.

2 comentaris:

  1. en les circumstàncies actuals no puc anar al cinema, però el trailer és brutal, és 100% cine, a veure si la fan al Plus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, espero que la puguis veure perquè aquesta cinta no és una pel·li: és cinema (tal com hem dit més d'una vegada).

      Elimina