dimecres, 6 de maig de 2015

Com són les ànimes segons Philippe Claudel

Llegida pels volts del 2005 i rellegida a la primavera de 2015, les Ànimes grises d'en Philippe Claudel no em sembla tan sols un dels millors textos contemporanis, si no un text envejable per a algú que pretén escriure alguna cosa que es pugui situar sota l'epígraf de "novel·la negra". En cloure la darrera pàgina vaig exclamar, tot sol, alguna cosa així com: aquest és el camí.

El mateix dia que li dedicava unes quantes hores (hi ha una pàgina determinada per a cada llibre i per a cada lector a partir de la qual la lectura ja no es pot suspendre ni postposar), el Barça jugava un partit i els veïns cridaven, xisclaven o fins i tot llençaven coets. Em diuen que n'hi ha un que, a cada gol, fa sonar un esquellot des del balcó. La grisor i la tristesa no tenen fronteres.

També cal dir que les darreres cinquanta planes d'Ànimes grises són una baixada a l'infern comú i tal vegada una invitació a prendre's un Prozac: Claudel és especialment hàbil i enginyós en els recursos que duen el lector a vessar una llàgrima. Si es tracta d'una llàgrima fàcil, sincera o reptiliana ja és una altra qüestió. Però el cas és que l'autor es reserva per al final una dinamita terrible que li serveix per abatre les darreres defenses que el lector era capaç de mantenir, si és que ho era.

A les Ànimes grises no tan sols hi ha una prosa que aspira a la perfecció sintàctica i de significats i d'imatges, si no un conjunt de lectures possibles. En cert sentit, podem assistir a una revisió de la Caputxeta vermella d'en Perrault. Perquè si malgrat la nena-víctima du una caputxa groga enlloc de vermella, sí que torna de visitar l'àvia quan es troba el llop enmig del camí. I perquè aquest llop en sap molt de camins curts i de camins llargs.

La segona lectura, que tan sols s'insinua, és més inquietant: a aquesta nena l'anomenaven Belle o fins i tot Belle de Jour, i cal pensar què vol dir la referència a una de les cintes més emblemàtiques, suggerents i referenciades de Buñuel (i del cinema del segle XX). També caldria pensar, de manera quasi tangencial, perquè Belle de Jour i Buñuel són referències poderoses i vigents a França, i tan poc rellevants al sud del Pirineu.

El lector també es pot entretenir en el relat que dibuixen els noms dels personatges, alguns dels quals indueixen al sarcasme, la ironia o l'estupor: el fiscal Destinat, el restaurador Bourrache, el mestre d'escola Fracasse, les dones amb nom de flor, l'anonimat del narrador-investigador, etc. Per no dir res que de la població en coneguem tan sols la inicial: una V que no és de victòria, perquè allò que se n'explica és un desastre de grans proporcions, una derrota col·lectiva i alhora íntima.

Una altra lectura (i la més terrible) és aquella que ens parla d'una espècie humana de poc refiar, de la possibilitat que la grisor sigui allò que ens defineix: la novel·la pot ser llegida com un catàleg de grisors diverses. Covardia, mesquinesa, cobdícia, venjança, pusil·lanimitat, estupidesa, arrogància, hipocresia. Tal vegada aquells que se salven del bisturí implacable de Claudel són els folls i les víctimes dels anteriors. Però no sempre és així, perquè a les Ànimes grises s'explica molt bé que hom podria ser culpable i víctima alhora, i que és racionalment impossible establir una frontera. Això ho sap tothom, tal com sabem que aquell qui fa grans donatius a diverses causes humanitàries pot ser un gran defraudador, o que els grans patriotes són alhora grans cobdiciosos, o que el qui estima molt també odia molt.

En tancar el llibre de Claudel hom ha de pensar en quin lloc de situa. Si no se situa enlloc, sap que ha esdevingut una nova ànima grisa. La vida no és necessàriament un combat de soldats en trinxeres com les de l'anomenada Primera Guerra Mundial en què se situen els esdeveniments principals de la novel·la, però tampoc no és anecdòtic que aquella guerra sigui el decorat del text. Tal vegada el combat és més subtil i més discret, i segur que s'esdevé a la rereguarda on sembla que no passa res, que tot és dòcil i amable. Però és allà on troben el cos de la Belle de Jour, de nou anys i glaçat sobre la terra gelada, sota la boira.

Les ànimes grises
La Magrana, 2010
15 euros

Almas grises
Salamandra, 2010
8 euros



Resultat d'imatges de philippe claudel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada