dilluns, 3 de febrer de 2014

El camí de la Virtut (per Ferran d'Armengol)



L’inspector Cruïlles ha tornat de matinada a l’àtic del barri vell. Estirat al llit, després d’una dutxa reconfortant, no pot aclucar els ulls. Vençut pel neguit s’aixeca i va a la cuina, arreplega una cervesa del refrigerador, el mòbil de sobre el taulell i un grapat de papers. Surt a la terrassa des d’on pot observar una escletxa de mar i terrats farcits d’antenes, roba estesa i obsolets dipòsits d’aigua. En una tauleta deixa la cervesa i els papers, inclòs un sobre amb el seu nom; assumptes mèdics personals que no dubta siguin motiu d’insomni. Els altres papers són les notes que ha imprès l’agent Miravet del cas d’aquesta nit.

Juga amb el telèfon, té dubtes. La vida no dóna moltes oportunitats com aquesta... mira les fotos d’altres morts involucrats en casos vinculats. Traspassats i tot, somriuen. Li roda el cap. Serà pel cansament, pensa ell.

Faltava poc per acabar el torn quan li han encomanat passar per l’antiga zona del Fòrum. Tenien un cas en un edifici d’aquells tan alts, a tocar del mar. Un cop allí i a peu de carrer observà l’alçada. Una sensació de vertigen l’omplí d’inquietud.

Superat el tràngol de despatxar amb la científica, Cruïlles entra a la cambra de bany. L’agent Miravet s’està dret, custodiant una noia asseguda a la tassa de l’inodor. Ella, tot i anar tapada amb una d’aquelles mantes tèrmiques brillants, fa goig.

—Jo no he estat, comissari... —s’aixecà ploriquejant en veure’l arribar.
—Inspector Cruïlles, Àngel Cruïlles, gràcies... segui, sisplau. 
—Puc dir-li comissari?
—Com vulgui... però tapi’s... —diu, amable, obrint el bloc de notes.
—Torrades, Virtuts Torrades... però tots em diuen Virtut.
—Sí, correcte, Torrades... Virtut... curiós. Expliqui’m, què ha passat?
—No ho sé, ja li he dit en aquest jove que no em treu els ulls de sobre, com si jo fos una no sé què! Sóc una treballadora autònoma, comissari... Què vol saber?

Cruïlles no sap si mai arribarà a comissari, que digui el que li sembli millor. —Virtut, sols explica’m què has vist.

—Res comissari, estàvem a les fosques i...
—Disculpi. Es pot tapar una mica millor?
—No li agrada la vista?
—Virtut, explica’m els fets, i mira de no destapar-te! —i dirigint-se al Miravet. —Fes el favor d’esperar fora, que no ens molesti ningú. —I torna a la noia. —Pots seguir... però escolta, hi ha un cadàver a la banyera, i hem d’esbrinar quina relació té amb tu, d’acord? O prefereixes passar una temporada a la garjola? 

—No! —s’exclama ella.
—Estàveu a les fosques...?
—Sí, fent l’amor. Fins quan ell no ha pogut aguantar més i s’ha deixat anar dins meu, bé, dins del condó. No ho faig mai sense, per seguretat, saps?
—Imagino... —el Cruïlles s’ha assegut en el bidet, recolzant el cap en un puny.
—Després de les magarrufes de rigor en acabar la feina, s’ha alçat del llit per anar a llençar la goma al vàter, i preparar-se’n una de nova, com feia sempre. Esperant-lo en el llit he fet una capcinada, fins que un soroll m’ha revifat. Ha estat un cop sec, i tot seguit he escoltat com un panteix, i després silenci. L’he cridat i he sentit un xiulet, m’ha semblat que s’estava rentant les dents, feia soroll de gàrgares i s’escoltava córrer l’aigua. Més tard m’he aixecat amb ganes d’orinar i és aleshores quan l’he trobat. Estava ofegat! Com podia imaginar que amb el cos obstruïa el desguàs? M’havia endormiscat Àngel, vaig molt cansada... oi que m’entens...?
—Virtut...
—Sí, comissari!
—Deixa’m la corbata, vols?
—Perdó, és que... els homes grans. Em poseu molt... saps?
—(Homes grans!) No ho sé senyoreta Virtut... hi ha alguna cosa més?
—Se’m feia estrany que trigués tant en tornar del lavabo, així que podeu us hi poseu un altre cop, saps? No sé pas que us dono... —diu ella obrint-se la manta.
—Ja m’imagino, no cal que em mostris les teves... eines de treball?
—Era per ajudar en la investigació... amb una visió directa del cos...
—No caldria... Bé, ja en tinc prou. Deixa les teves dades al Miravet, tens prohibit marxar de la Ciutat, i quan estigueu llestos, digues-li a l’agent que entri.

El Cruïlles encara pensa en el graciós moviment dels malucs de la noia, quan entra el Miravet. —Inspector, mentre vostè estava amb la senyoreta, han avisat que el jutge està arribant.

—Saps qui ens assignen? M’agradaria enllestir tan ràpid com sigui possible.

Abans de badar boca l’agent, se sent una veu a la llinda de la porta. 

—Cadafal, per servir-lo. Un quart d’hora, a tot estirar... —diu el jutge.

El Cruïlles surt a la balconada per respirar, vol omplir-se els pulmons d’aire marí. Encara és fosc. Revisa si hi ha una carta a la butxaca interna de l’americana, no li cal tornar-la a llegir, sap què hi diu. Pensa en el mort i no sap què creure de la noia.

—Inspector...! —el Miravet apareix en el balcó. —M’he connectat amb l’ordinador de la central, per saber si tenim la noia fitxada...
—Amb quin resultat?
—És el cinquè mort, aquest any, on ella hi està embolicada!
—Tot just estem al maig!
—L’any passat surt el seu nom en sis casos de morts per causes naturals. En certa manera aquesta és la primera accidental.
—Tens les dades?
—Ho he imprès tot, fins les fotos dels morts. L’atanso a casa?
—Em durà el jutge, aprofitaré per treure-li informació. 

A la terrassa de casa i mirant les fotos el cor li fa un glop. A les notes hi ha el número de telèfon; A.C. Virtut, posa al costat. Li cal coratge per trucar? Juga amb el mòbil, mirant de reüll la carta del metge. Creu saber a què es dedica la noia... 

Finalment marca... 

—Associació “Camins de la Virtut”, digui’m?
—Virtut!
—Comissari! Estava dormint...!
—Em sap greu... però tinc un dubte... ens podríem veure...?
—Coneixes els honoraris?
—No cal patir pels diners, insistiré fins que hi arribi.
—Tu manes, Àngel... Quan vols començar?
—Avui. Et va bé?

__________________________________


Amb en Ferran d'Armengol ens vam conèixer fa molts anys en una web quasi entranyable: Relataires en català. Han passat els anys... Forma part del col·lectiu Setze Petges, amb el qual ha publicat dos llibres. El recordo sempre vestit de negre rigurós i alhora és un amant del gènere: em diu que Poe, Hemingway, Lovecraft, Higshmith, Camilleri, Scot Card, P.K.Dick i Pedrolo són alguns dels seus referents.

14 comentaris:

  1. Felicitats!!!!! Un gènere que promet moltíssim i un bloc que li segueix les passes..., què dic? la multiplicarà!

    Felicitats pel relat, Ferran! M'ha agradat molt. De totes maneres, quin fetge aquesta noia, amb tots els cadàvers que l'acusen, i ella tan irònica! Déu n'hi do, quines penques que hi ha pel món!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És gairebé una treballadora social, si ens ho pensem una mica, elimina gent a plaer! ;-) Gràcies per la teva visita i el comentari Maria Teresa!

      Elimina
    2. I gràcies per la part que em toca!

      Elimina
  2. aquesta Virtut es més mentidera i té més morro que la Cospedal. El final del conte inquietantment perfecte.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pobre Virtut, comparar-la amb aquella donota, però si ella fa un servei públic! ;-) no la imagino amb aquelles pintes neoliberals, la faig més moderna i agosarada en la seva indumentària i maneres de fer, i potser sí que cal mentir una mica en aquests afers seus. Qui no menteix amb feines com aquesta?
      Gràcies pel comentari Francesc! m'encoratge que trobis el final perfecte i inquietant...

      Elimina
  3. segurament diré una bajanada !!! La noia es dedica a l' eutanasia??

    ResponElimina
    Respostes
    1. ;-) Diria que facilita o acompanya a una mort més plaent a alguns mascles terminals, cosa que ella no desaprofita per gaudir i treure'n un profit econòmic. I tots contents.

      Elimina
  4. Molt interessant aquest relat del tipus novel·la negra.
    M'ha tingut expectant fins al final, amb l'imprescindible personatge de la Virtut que li dona un toc sensual i engrescador.
    Simplement... m'agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per llegir-lo i pel teu comentari. És bo si has estat expectant fins el final, i sí, la Virtut és l'eix d'una història molt més llarga que no pas aquestes dues pàgines de relat.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Gràcies per encoratjar-me Mariola, sempre es d'agrair! ;-)

      Elimina
  6. Ferran, m'ha fet ballar el cap una mica l'ús dels temps verbals en aquesta història. Alguns passats barrejats amb el present que no acabo d'entrendre...

    Ja ens ho explicaràs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Imagino que et deus referir al quart paràgraf, tens raó, algun error de revisió em va fer deixar uns temps verbals mal expressats. Era un relat per a un concurs que demanava un cert nombre de caràcters, i quan vaig pensar de deixar-lo per al Lluís, no el vaig revisar gaire, sols algun detall, i no em vaig fixar en aquests temps verbals canviats, segurament per encabir-los amb els caràcters del concurs els devia modificar i em vaig deixar algun pel camí. Deu ser això, o que quan escric ja és tardet i vaig cansat. Meu culpa per no ser més acurat, és una cosa que em sol passar, i no hauria de ser, però en general no trenca el sentit del relat, sols una mica de mal d'ulls que miro d'anar corregint en el meu camí de l'escriptura. Gràcies per avisar!

      Elimina