dijous, 6 de febrer de 2014

Dominique Manotti i els mossos (Crims.cat)


Des de petit que tinc una relació complexa amb el poder. Deu ser per això que sovint tinc malsòns on em discuteixo amb el meu pare, l'Artur Mas o Barak Obama (en el somni, Barak parla un català que diries del Bages). Recordo que, quan era jove, havia donat pallisses monstruoses a Jordi Pujol i a Felipe Gonzàlez. El pobre Jordi no va poder-s'hi tornar mai però en Felipe, més corpulent, em va ventar un clatellot titànic que no oblidaré.

El darrer d'aquests somnis transcorre en un parc. Hi ha un enorme roserar darrera del qual tremolen els reflexos verds d'un estany. Les branques dels desmais s'arrepengen a la superfície ondulada, la besen, l'acaronen al ritme del brunzit de les mosques d'estiu. Assegut en un banc hi ha l'Artur, amb el seu vestit blau marí i el pentinat impecable. Ulleres de montura daurada (no les hi havia vistes mai). M'assec al seu costat, intercanviem algues frases de to aspre.
-L'única manera de garantir el futur d'aquest país és amb un govern fort, basat en l'ordre i el culte a la nació, que es desentengui de totes les teories humanitaristes i decadents, em diu. I llavors s'alça enèrgic i marxa a grans gambades,

M'atanso a l'estany. Intento comptar quans cadàvers d'ofegats deuen reposar-hi, al fons, colgats en el llot. Llavors em desvetllo. Me n'adono de seguida que la frase del Mas somiat podria ser del Mas real, però és massa perfecta per a haver estat somiada en un migdia canicular. No. Ja ho sé. L'he llegida en una novel·la negra: Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti. La diu un policia d'extrema dreta, corrupte i fastigós. És una cita literal.

La novel·la de Manotti és seca, brutal, despietada. Retrat de la corrupció policial en directe, sense filtres ni retòrica, sense frases subordinades. Una jove policia s'incorpora a la seva primera comissaria i cinc minuts més tard rep l'agressió sexual humiliant d'un superior. El superior següent fa la vista grossa. Els bòfies del torn de nit competeixen per controlar el negoci de la prostitució i lluiten amb els bòfies dels altres districtes per al domini del territori nocturn.


Al nostre país parlem sovint de normalització, i una novel·la que tracti de la corrupció dels nostres policies seria una bona notícia. Una notícia normalitzadora. Aquests dies la premsa ens està regalant el guió per a una bona història de policies tramposos, perillosos i addictes a la violència. Una història de mentides i encobriments, agressions, violència legítima i càrrecs polítics incompetents, o senzillament covards. O tristament corruptes, també. Com a França. La veritat (la dels jutges i les comissions d'investigació) no ens donarà mai un relat veraç ni verossímil dels fets. Caldrà esperar que la ficció d'una novel·la ens ho narri.

Com que no sé si cap escriptor català gosarà escriure-la, estic temptat de convidar la Dominique Manotti a casa, tout compris, i dur-li cada dia la premsa perquè es vagi documentant.

____________________________

Més sobre Dominique Manotti:

 


2 comentaris:

  1. Totalment d'acord amb tu, Lluís. El dia que surtin novel·les com les de la Manotti escrites per autors catalans, podrem dir que la novel·la negra (i el país) s'han normalitzat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la Tiana Negra vaig tenir el plaer de plantejar-li la qüestió a un policia, un tal Juli Capell: va respondre amb els tòpics esperables sobre la transparència i la moral de la policia autonòmica... en fi, no ho comento més per no tenir un disgust. Però és evident que aquesta literatura fa falta.

      Elimina