Mossos d'esquadra i de ficció

Em continuo preparant per anar a dir alguna cosa (si pot ser, nova i interessant) en una taula rodona a Lleida que tractarà de la figura del detectiu, de l'evolució del personatge en la literatura. Aquest cop me'n vaig a la biblioteca de La Bòbila, a l'Hospitalet, on m'il·lustra àmpliament i generosa en Jordi Canal.

Em reservo les coses més interessants que he après, però n'hi ha una, potser marginal, que també donaria per a un bon debat. Es tracta de la figura del Mosso d'esquadra a la literatura catalana molt recent. Em temo que algun dia (si algun dia apareix la crítica literària a Catalunya com la Verge de Fàtima a Portugal) es parlarà de la qüestió i potser entendrem què ha passat. El que jo puc aportar és una contribució petita i anecdòtica.

Cal presentar una mica el context cultural i literari en què es apareix el policia català, i com aquesta figura segresta el detectiu anterior. Potser tot plegat surt d'un error de lectura: el detectiu va ser un personatge que van compartir la literatura negra i la policial, i és probable que la coincidència ens hagués dut a l'embolic que, encara avui, planeja pels debats sobre la novel·la negra.

Durant el franquisme, escriure una novel·la en què el protagonista fos un policia resultava molt difícil. No obstant això, tenim González Ledesma i la Brigada de Investigacion Criminal. I una novel·la molt breu (brevíssima) de Manuel de Pedrolo que reivindico sovint: "L'inspector arriba tard", publicada per Moll el 1960. La vaig llegir dues vegades, als 14 anys. Era un exemplar esgrogueït i petit, fantàstic. Entre les seves pàgines vaig pensar que jo volia escriure coses com aquella.

El policia, com a protagonista i investigador, ha hagut d'esperar-se fins a la democràcia, o al seu succedani espanyol. Lorenzo Silva, agosarat, fins i tot gosa fer protagonista un guàrdia civil civilitzat, de conviccions democràtiques, entre socialdemòcrata i democratacristià. I el fa creïble, per cert. Era previsible que, a Catalunya, aparegués el mosso d'esquadra protagonista i també imbuït de conviccions democràtiques.

Allò que em sorprèn dels mossos protagonistes a la novel·la policial catalana és la bondat pietosa amb què són tractats, tant ells com la institució que representen. Diria que, a priori, el policia és un mal protagonista de la literatura. Un policia és un funcionari sotmès a una jerarquia fèrria, a uns protocols i procediments estrictes, a l'obediència. És un funcionari que dedica gran part del seu temps als papers burocràtics. No sembla un personatge interessant des del punt de vista literari. A no ser que vulguis fer una novel·la sobre això: el tedi, l'individu absorbit per una maquinària enorme, la grisor, l'ensopiment. O a no ser que vulguis fer, com va dir en Víctor del Árbol fa un temps, l'exposició d'un conflicte: el policia gay enfrontat a un medi homòfob, el policia ionqui, l'impossible i inversemblant policia d'esquerres en un medi de dreta dura.

Però a la novel·la policial catalana (de vegades em plantejo si se'n pot dir "novel·la" del relat d'una aventureta) hi ha un policia deliberadament desproveït de conflicte humà. Una mena de personatge no-literari terriblement correcte, ben integrat a l'aparell i al sistema, i que acostuma a compartir idees, prejudicis i ganes de caure bé amb el seu autor. Si algú m'ho demana, li traslladaré la llista d'exemples. Un d'aquests personatges és tan correcte que, quan torna a casa després de la jornada laboral, telefona a la mare per saber si tot va bé. Entendridor. Quina capacitat per parlar de l'ànima humana!

Darrere la benevolença amb què la novel·la policial del país tracta els policies autonòmics hi intueixo l'alè del sobiranisme i de l'independentisme, que ho empastifa i ho anul·la com a matèria literària. En una novel·la recent, l'autor fa una mica de ciència ficció i revela aquesta debilitat: explicita que els policies autonòmics seran policies nacionals (o estatals), i que cal ser comprensiu. I indulgent, perquè la Catalunya-estat necessitarà un cos policial competent al qual li hem de donar suport. (La cançoneta habitual: primer anem tots junts cap a la indepenència i després ja ens discutirem pels matisos...). Estic segur que el factor independentista és un dels que impedeix als autors crear personatges policials complexos i foscos, i els aboca a la inanitat d'uns protagonistes amables, mediocres, agradables. És una pena que a Catalunya no hi hagi ni Dominique Manotti ni James Ellroy

Escric això dos dies més tard que vuit mossos d'esquadra fossin més o menys amnistiats en un judici per haver matat a hòsties una persona enmig del carrer, al barri del Raval de Barcelona. Un cas com un cabàs, que parla de la impunitat de facto dels policies i que, de pas, ens insinua que hi ha com a mínim una comissaria de Barcelona sota sospita (molt fonamentada) de ser un club racista, homòfob i ultraviolent. Em temo molt que cap escriptor català no gosarà tractar la qüestió en una novel·la en els propers quatre o cinc anys. I encara temo més: si algun escriptor ho afronta, ho farà amb ànim redemptor i exculpatori. I és una pena, perquè la realitat ens ha ofert un tema (que no un argument) per parlar de la complexitat, del conflicte, de la part obscura. Allò que li demanaries a la novel·la negra.

És probable que la novel·la policial catalana es trobi en un impasse, i que tard o d'hora aparegui un policia (protagonista o no) en conflicte, i una novel·la que s'apropi al personatge policial des d'una perspectiva amb voluntat literària de veritat. De casos de violència policial en tenim uns quants. També tenim policies implicats en xarxes delictives, i es pot aventurar que als Mossos d'esquadra, com en qualsevol cos policial del món, hi van a parar subjectes perillosos i d'extrema dreta així com d'altres pelatges força suggerents per a la literatura. És a dir, que de matèria literària adient per a la novel·la policial interessant n'hi ha. N'hi ha fins i tot per a la novel·la negra.

D'entrada ja en coneixem vuit. Vuit candidats a personatge literari com són els vuit impunes, els vuit mossos d'esquadra que han castigat a un dia sense pati per haver matat un home d'una pallissa enmig del carrer de l'Aurora. Jo no en prendria cap com a protagonista, però sí com a personatge que em permet apropar-me al costat d'ombra d'aquest país, i que em permet narrar una trama complexa (és a dir, interessant).

En continuaré parlant.