Un capellà armat amb un rifle i acompanyat de dos homes malcarats s'endinsa al bosc. És una escena de cacera, una batuda. Els rostres seriosos i tensos dels tres insinuen la set de venjança, un ànim d'extermini. En silenci, amb pressa i amb obcecació, els tres caçadors troben l'amagatall subterrani on viu el protagonista, Camile Borgman. Però Borgman fuig pels pèls i trescant pel bosc arriba a un barri elegant de xalets luxosos. Aquest és el punt de partida del relat. Allò que els caçadors pretenien exterminar s'instal·la en una família burgesa, on fa esclatar tots els confictes i contradiccions latents per resoldre'ls finalment amb una brutalitat i una crueltat in crescendo.
La narració transita diversos gèneres, que van des del terror fins a l'absurd, i alhora conté una faula moral perversa sobre la decadència d'una classe social que se sosté sobre convencions dèbils, tabús i repressions. La conclusió del relat no és decebedora com diu gran part de la crítica publicada, sino que és inevitable, l'única possible.
De vegades irònica, de vegades sarcàstica, irregular però sempre molt inquietant, la cinta de l'holandès Alex van Warmerdam conté algunes imatges poderoses i desenes de referències cinèfiles, però també literàries i fins i tot pictòriques (la curiosa revisió del Malson de Henry Fusseli).
Qui és Camiel Borgman? Qui són els intrigants i silenciosos col·laboradors que convoca al xalet del qual es va apropiant? Té una bona dosi de vampir: el nom Camiel és una irònica referència a la Carmilla de Sheridan Le Fanu -el relat fundacional del gènere vampíric, però és una lectura irònica del vampir. Tot i que no s'oblida de les característiques del personatge apenes si menja i només beu petits glops de vi negre, només entra a casa si el convides, dorm en la postura d'un cadàver i s'insinua que és capaç de convertir-se en gos. És un vampir irònic perquè -malgrat l'atracció sexual que desvetlla en la mestressa de la casa- no té cap impuls eròtic: és fred, distant i gairebé assexualitzat. I té un gran interès en banyar-se per anar ben net.
Però Borgman tambe té trets de zombi, també sembla el membre d'una companyia teatral zíngara, també té indicis de científic malvat i fa referències a un altre ordre. Amb girs i matisos que no tenen por de l'absurd ni del ridícul, Camil Borgman reuneix un catàleg dels terrors que terroritzen les classes mitjanes: un ésser foraster, que funciona segons unes lleis i una lògica salvatges, que sorgeix del bosc i que desferma el caos, que destrueix l'ordre burgès i fa aflorar la bestialitat fins i tot entre uns nens rossos i candorosos als quals explica, a les nits, una faula perversa.
Les referències cinèfiles són extenses i de vegades molt directes. Hi ha molt de Haneke (més de Caché que no pas de Funny Games -com he llegit-), hi ha el David Lynch de Lost Highway, hi ha el Buñuel de El ángel exterminador i sobretot molt del Jean Renoir de Boudu savé des eaux, fins al punt que en podria ser la versió vampírica.
Totes aquestes cintes plantegen -des de perspectives diferents i plantejaments narratius diversos però no allunyats- la fragilitat del sistema de valors i de la moral burgesa, fonamentada en la repressió de les emocions i en la jerarquia. Una fragilitat que es desfà, explicada a la manera d'una faula on -com diu Freud quan comenta L'home de la sorra d'Ernest T. A. Hoffman- un element extern entra en escena i qüestiona el sistema. En aquest mateix sentit, Borgman també recull la idea de Freud segons la qual allò que més terror desvetlla és alhora allò més secretament desitjat.
Borgman
Títol original: Camiel Borgman
Any 2013
Durada:113 min.
Holanda
Director: Alex van Warmerdam
Premis:2013: Festival de Cannes. Secció oficial
2013: Festival de Sitges: Millor pel·lícula
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada