Alexis Ravelo davant la llibreria Negra y criminal
Fotografia cedida per la seva autora, Ana Portnoy (gracias de nuevo!)
Quina és l'estratègia del pequinès? El pequinès és un gos menut que no pot enfrontar-se cara a cara amb els gossos grans, si no que per sobreviure ha d'esperar un descuit de l'adversari i clavar-li una mossegada on més mal li fa. I escapolir-se de pressa. L'estratègia del pequinès és l'oportunisme més que l'astúcia.
Alexis Ravelo (Las Palmas de Gran Canaria, 1971) acaba d'obtenir el Premi Hammett de novel·la negra justament per la novel·la La estrategia del pequinés, publicada per l'editorial Alrevés el 2013. Amb aquest premi, que no és el primer, Ravelo esdevé un referent en el gènere i ens recorda que (en literatura) les Illes Canàries també existeixen.
Durant la lectura de les primeres planes de la novel·la vaig tenir la impressió que em trobava davant del gènere de la picaresca: Ravelo presenta uns personatges gairebé entranyables, amb un punt tan ridícul com humà, petits delinqüents i rostres de la marginació tots ells en declivi. Estan planejant un cop que els traurà de la misèria i que els permetrà viure com senyors. Com els senyors que estan farts de veure passejant en grans cotxes i vivint en xalets de luxe. Però aquesta primera impressió és enganyosa, malgrat l'humor humanista amb què el narrador explica el punt de partida: el relat de Ravelo s'inclina cap a la tragèdia perquè és gairebé determinista.
Com en la novel·la negra americana (del nord), una convicció fatalista va envaint la narració i aboca els protagonistes a un destí preescrit, inexorable: el somni de l'ascens social és un malson. Ningú no burla el destí que li ha tocat (la classe social on ha nascut), ni tan sols enganyant els déus (robant als rics). Ravelo diu en una entrevista que escriu novel·les sobre perdedors, i no enganya gens: el lector s'adona ben aviat que això no acabarà bé, de manera que la intriga que atrapa el lector no és saber què passarà, si no com passarà.
Se m'ha fet inevitable pensar en les novel·les de Jim Thompson, i m'imagino que no he estat l'únic que ho ha fet. Tot i que en la literatura negra peninsular, aquest plantejament té molta tradició: Mario Lacruz, Andreu Martin, González Ledesma, Vázquez Montalbán, etc. En el cinema espanyol, la mescla de comèdia i tragèdia s'ha usat molt sovint per explicar les desventures de la petita delinqüència i per mostrar com sobreviuen els exclosos. La llista d'exemples seria infinita, i em limito a tres referències: Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto (Díaz Yanes, 1995), El crack (José Luis Garci, 1981), A tiro limpio (Pérez Dolz, 1963) i la clàssica Distrito Quinto (Julio Coll, 1957).
Més enllà de la trama, que accelera fins a un paroxisme violent que recordaria -en algunes escenes- el ritme de Tarantino o de Peckinpah, la novel·la té diverses virtuts: per a un lector no-canari com ara jo revela els baixos fons de Las Palmas, on ara ja sabem que no tan sols hi ha turistes, hotels i platges. Les Illes Canàries són, com és fàcil d'acceptar, un punt calent del narcotràfic tot i que el gran capo del relat es diu Miralles i viu en un pis fantàstic de l'Eixample de Barcelona.
D'altra banda, el text fa un catàleg exemplar de personatges, alguns esbossats i altres ben definits, i cal remarcar que a tots (bons i dolents) els tracta amb la mateixa comprensió: no hi ha cap guanyador ni cap heroi, a tots els empeny la desesperació i un instint de supervivència gairebé animal: la referència als gossos del títol no és anecdòtica. Els petits delinqüents poden ser comparats als pequinesos, però els magnats del narcotràfic també són gossos (en el sentit pejoratiu del terme, és clar). Tampoc no és casual que l'únic policia que apareix al relat sigui un mediocre corromput, tan sotmès al destí implacable com qualsevol altre.
Malgrat el sentit tràgic i pessimista, Ravelo tanca la novel·la amb un epíleg que permet acabar la lectura enmig d'un darrer glop d'aire fresc, encara que tingui un aspecte més simbòlic que realista. He de dir que aquesta clausura -un recurs molt explotat pel cinema de Hollywood- em sembla innecessària, tot i que deu respondre a una concessió (l'única!) que fa Ravelo a l'optimisme.
La estrategia del pequinés
Alexis Ravelo
Editorial Alrevés, col·lecció Novela negra, Barcelona 2013.
Bona ressenya. Hi estic d'acord. Aquests trets de la picaresca (que tant tu com jo vam apuntar en una novel·la que els té molt més marcats, La crònica dels bons trinxeraires, de Zambujal), resulten gairebé inherents a la novel·la negra del subsòl, dels baixos fons. Són novel·les de perdedors que, gràcies a un cert vessant burlesc i/o humorístic, ens acosten encara més als personatges. Malgrat tot, he de dir que, així com els de Zambujal em van captivar per entranyables i propers, amb els de Ravelo no m'ha passat. A la novel·la del pequinès no m'ha caigut bé ningú, la veritat. Em refereixo als personatges. La novel·la m'ha agradat molt, com ja vaig escriure.
ResponEliminaSobre els personatges, estem força d'acord i per això no n'he fet massa menció. El que no he acabat de decidir és si aquesta falta d'empatia respon a la intenció de Ravelo, o bé és un dèficit. Sigui com sigui, gràcies per les teves precisions sobre el picaresc. Mentre redactava la ressenya he intentat oblidar la que tu vas fer... En tot cas, només pretenc que sigui una aportació més, feta per un pobre mestre d'escola...
EliminaQuines coses dius! Un pobre mestre d'escola... Sisplau! Les teves ressenyes són fantàstiques! I sempre m'agrada veure com les teves i les meves s'acaben complementant. Jo acostumo a ser més críptica... Per la dèria aquella de no revelar res... Muà.
ResponEliminaPer cert, pel que fa al dèficit... No, estic segura que no és un dèficit. Jo el que penso és que a l'Alexis (i en general als amants d'aquesta tipologia dels baixos fons) aquests tipus de personatges sí que els agraden així, sí que els generen simpatia. Però no crec que sigui el nostre cas, no el teu ni el meu, que anem més per camins més psicològics, més introspectius, més "literaris" (no sé si m'entens). Potser més europeus, diria. Per a ells ja està bé aixï, ha de ser així, però a mi em costa molt empatitzar amb un delinqüent comú, tret que me'l pintin amb una mirada molt especial o que estigui molt justificat. Ara semblo carca, però és així.
ResponEliminaPenso que tens raó en aquesta valoració: el model de personatge de Ravelo és el que pretén. És evident que aquest "dèficit" és en el meu punt de vista com a lector, perquè també prefereixo un personatge amb una dimensió psicològica més densa. És cert que (tu ja n'has parlat) aquesta podria ser una diferència entre la novel·la negra nord-americana i l'europea. De fet els personatges de Thompson són més propers a aquest "delinqüent comú" de Ravelo que no pas els de Zambujal (per posar un exemple compartit).
Elimina