Rafael Vallbona i els tants per cent

Rafael Vallbona en una fotografia de Mireia Giné per a e-notícies.

Rafel Vallbona és un exemple paradigmàric d'escriptor tot-terreny, capaç de transitar els gèneres i els registres. D'entre els molts títols publicats hi ha poesia, assaig, narrativa eròtica i novel·la històrica.

Acabes de publicar El tant per cent, novel·la negra gairebé canònica. M'agradaria saber si has arribat a aquest gènere perquè et planteges el repte d'afrontar-lo i ampliar el teu ventall, o bé perquè t'has trobat que era el millor camí per parlar de la realitat social i política que vivim.

R. F.: Fa molts anys que llegeixo novel·la negra, i ja n'havia publicat algun relat en diaris i revistes. Vaig escriure El tant per cent en clau de gènere negre precisament per què era el que millor s'adeia estructuralment al que volia explicar: la festa vergonyosa de la corrupció política, social i moral que vivim a Catalunya i a Espanya des de meitats dels anys 90. Un tema, pel que es veu, que cada dia ofereix nous episodis i personatges, i que, a més d'esdevenir una nova forma de crim és, a més, una nou espectacle de la miserabilitat de la condició humana, que en el fons és el que jo volia narrar.

Sense temor de desvetllar la intriga, es pot dir que un dels temes del relat és la corrupció política vinculada a l'urbanisme. De tant real com és la novel·la, de vegades el lector es demana si llegeix ficció o periodisme, i fins i tot pensa que es troba en un punt entremig. Algun dels personatges és gairebé reconeixible a la política catalana, però és obvi que tampoc no assenyales ningú directament. Com has trobat el to just entre crònica periodística i relat de ficció? Es podria posar un nom a aquesta opció?

La realitat és una ficció sense construir, vaig dir un dia en un debat, i hi va haver algú que gairebé s'infarta. Però és això. Hi ha tantes realitats com mirades damunt d'ella; tu en tens una i jo una altra i el lector una altra més. Per això no cal confondre la realitat amb la veritat. La realitat és fruit de la construcció que cadascú li dóna. I jo l'he construida així. Què hi ha situacions i personatges quasi reconeixibles? I tant que sí, però el relat és tot ell ficció. Vull dir que és una novel·la normal, sense més atributs ni eqtiquetes. Això si, una novel·la que interpel·la el lector, que el provoca i li fa qüestionar-se un munt de coses. Considero que una de les funcions de l'art és la d'interpel·lar la societat del seu temps. I jo ho vull fer.

Un altre dels temes que tractes és justament la funció del periodisme d'investigació. Per aquest motiu el protagonista no és un policia si no un periodista. En aquest sentit, ens fas pensar en el mal moment que viu el periodisme. Com explicaries la desaparició gairebé absoluta de la investigació en el periodisme? Quin diagnòstic fas de la professió?

El periodisme, tal i com l'entenem aquí des dels anys seixanta (abans era pura propaganda), està en vies d'extinció. Cosa que no vol dir que l'ofici de periodista estigui acabat. Ca. El periodisme, com tantes coses, està en profunda transformació. El ciutadà té més necessitat que mai de saber què passa (prou que ho veiem), i el periodista ha de seguir essent l'intermediari entre els fets i el públic. el problema és que les transformacions socials i teconlògiques han posat les empreses periodístiques en un tràngol: si ho pots llegir d efranc a la xarxa per què pagar el paper? No ha hi ha un model clar de negoci, no se sap cap a on han d'anar els mitjans professionals, i això és el que està posant en perill el periodisme, no pas la professió en sí.

A El tant per cent hi exposes moltes idees sobre la crisi social i econòmica, el fracàs de la Transició, etc, i una conclusió que es pot treure de la lectura és que, més enllà de la corrupció i de la immoralitat que ha contagiat la política, allò que et sorprèn és la falta d'una resposta ciutadana suficient. Malgrat l'aparició d'organitzacions crítiques i alternatives, hi ha une evidència: els partits que acumulen més casos de corrupció continuen sent els més votats. A què atribueixes aquesta falta de resposta per part del la ciutadania?

Uf, ves a saber: a la indolència, al tant-se-m'enfotisme, a l'enveja (en el fons a més d'un ciutadà li hauria agradat pillar com ho han fet els Barcenas, el Bigotes, en Jaume Matas o la família Pujol), a la ignorància sobre la realitat (som un país molt analfabet en matèria d'actualitat). O ens va el sado, tot pot ser. És la metàfora que explica Berlanga a La escopeta nacional.

La mirada del narrador sobre la realitat que projectes a la novel·la és decididament pessimista: els poderosos semblen impunes i la pitjor part del desastre recau sobre la capa més feble de la societat. És aquesta, també, la mirada de Rafael Vallbona?

Evidentment. Sóc realista jo, i procuro informarme el millor que puc: no hi ha cap motiu d'esperança per als dèbils. Alguna vegada ha canviat això en la història de la humanitat? Hi ha algun il·lús que pugui pensar en transformacions polítiques que afavoreixin decididament els més desvalguts?

En una presentació de la novel·la vas parlar de la influència de les sèries de Tv sobre la narrativa contemporània, i vas citar concretament The Wire. En l'organització del teu text hi ha pistes d'aquesta influència. Des del punt de vista narratiu, què diries que aporten les grans sèries nord-americanes a la literatura?

Una mirada contemporània a la narrativitat, una temàtica oberta i diversa, un ritme d'acord amb els temps, una estructura renovada. Tot, són les grans novel·les d'avui en dia. I jo m'hi vull acostar.

A El tant per cent hi apareixen uns cinquanta personatges, que abarquen tot el ventall de les capes socials. Alhora, combines la narració en primera persona amb la narració en tercera persona. Tot això fa pensar en un guió previ i una planificació força trabades. Quin és el mètode que has seguit per a elaborar la novel·la?

El meu mètode de treball, no d'ara sino de sempre, és un work in progress que arrenca d'una idea, una sola frase, que posteriorment es converteix en un argument d'un o dos paràgrafs, que passa a ser una sinopsi de vuit, deu o dotze pàgines, que posteriorment defineix els personatges i que, a la fi, desemboca en la redacció que solc fer en sessions de deu o dotze hores diàries fins que acabo la primera redacció. Sóc metòdic, és la manera que se per fer avançar projectes tant complexos.

Dir que la novel·la negra ha experimentat un impuls enorme en els darrers anys és dir una obvietat i fins i tot resulta avorrit. Sembla que, després de la novel·la històrica que va regnar anteriorment, ara és el torn del gènere negre. En tot cas, a què atribueixes aquesta preeminència? Es deu a les estratègies editorials o li veus altres raons? Gosaries pronosticar quin serà el proper gènere que s'imposarà?

Dir que els estrategues editorials han generat un boom com aquest és fer-los un favor que no es mereixen ni de llarg. Les editortials (i les catalanes més) sempre van a remolc. Jo crec que hi ha una concatenació de fets: l'èxit de les sèries de TV (que són molt negres), la crisi de valors absoluta de la societat actual, l'ensulsiada del model d'estat del benestar, la corrupció com a model d'economia en la globalització, el gust de la gent per saber alguna cosa més de la realitat...tot plegat.

Per acabar, et faig un qüestionari ràpid, i et demano que el responguis amb el menor nombre de paraules:

El llibre que estic llegint ara és... Los hijos.- Gay Talese (Alfaguara)

La darrera pel·lícula que he vist és... Violette

No llegiré mai més un llibre de... això no ho puc dir. Sóc un lector voraç i anàrquic.

He llegit més d'un cop... Pedrolo, Pla, Hammet, Hergé, Estellés....

Acaba la frase: El temps que m'ha tocat viure... és la fi del món d'avui, del món tal i com el vaig heretar de petit.