Un vampir català

Quan els meus pares van decidir mudar-se i vam arribar al barri, la taverna de l'Alonso ja era allà, tres portes més avall de casa. Llavors hi venien vi a granel (negre bast de Falset i blanc capsigrany de Gandesa). Malgrat que jo tenia set anys, cada cop que el pare m'hi enviava jo pensava que aquell local era massa antic. Semblava molt anterior als edificis del barri, construït de sobte als anys seixanta. Feia l'efecte que els blocs de pisos haguessin crescut al voltant d'una construcció medieval. Els sostre de vigues ennegrides, les parets leproses, el taulell humit i corcat.

Em xocava la forma com l'Alonso parlava al seu aprenent, un xaval d'apenes vint anys i de moviments lents.

-Brillo, collons, una mica de brillo, Alfonsito!

L'Alfonsito exasperava l'Alonso, però en realitat a mi també se'm feia insuportable: la seva desídia i la seva lentitud em treien de polleguera perquè em feia esperar minuts i més minuts.

Quan l'Alfonsito va desaparèixer de la taverna tothom deuria pensar el matex que jo: que l'Alfonsito estava fart de l'amo i que havia decidit buscar una feina digna. Vaig aprofitar la vacant de seguida, i l'Alonso em va contractar. El meu pare no em donava cap setmanada i jo volia ser una mica autònom: em trobava en aquella edat en la qual si no pots convidar una xavala ja pots despedir-te de fotre-li mà, i no diguem de sucar. Si no ho recordo malament, vaig treballar a la taverna prop de dos anys, fins que vaig decidir que no volia servir més aquells clients tan bastaixos i exigents.

Van passar els anys, vaig créixer i me'n vaig anar a viure lluny. Quan anava a veure els pares sempre ho feia amb el temps just, de manera que mai no vaig parar a la tasca de l'Alonso. No hi vaig tornar fins a vint-i-cinc anys més tard, quan els pares ja eren morts i em va tocar fer tràmits legals per les coses del pis. L'havíem buidat i tan sols hi quedava un camastre, però era impossible fer-se el sopar. Llavors vaig recordar la taverna, i vaig baixar-hi per si em podien fer un mos.

Em vaig quedar atònit en veure que l'Alonso no tan sols continuava allà si no que fins i tot semblava rejovenit.

-Collons, no...! Tu em deus confondre amb mon pare, però fa anys que es va jubilar -em va aclarir l'amo- Vols un entrepà o t'estimes més unes llesques torrades i una taula de formatges? I un vinet del Priorat, és clar. Les coses han canviat una mica... Mon pare, que al cel sigui, no va aprofitar mai tots els recursos... ara faig quatre cosetes per picar, bocates, amanides... i al pati del fons, on ell guardava trastos i merdes vàries, jo hi he muntat una terrassa interior. La peto cada dia.

Era molt tard, i quan vaig acabar ja no quedava ningú al local. El fill de l'Alonso (que també es deia Alonso) estava arreglant les coses per l'endemà, i tot just quan anava a pagar ell estava escrivint a la pissarra de l'entrada: Oferta del dia. Vermut de la casa + tapa olives rellenes, 3,5 euros.

-A l'estiu tota cuca viu -va dir, amb una rialla sardònica- La gent es torna tonta i s'ho traguen tot. Mira si són burros que els hi foto el vermut i les olives més cares que a l'hivern, però no vegis com entren. I si dic que l'oferta és a 4 euros i mig, encara entraran més...! Saps què? A l'estiu la gent entra en un estat de suspensió de la intel·ligència. Lo que jo et digui.

L'endemà vaig marxar de la ciutat de bon matí i em vaig trobar la portera de l'escala que feinejava pel portal.

-Vi que ayer se fue usted al bar del Alonso. Me tuvo en vilo, estuve sufriendo hasta que no le vi volver... me arrepentí de no haberle avisado antes...

La pobra dona em va explicar una història increïble, que vaig atribuir a la seva edat massa avançada (com és que no l'havien jubilada?). Segons ella, l'Alonso actual no era el fill sinó el mateix Alonso. Como iba a tener hijos este engendro del diablo? em va argumentar. Segons ella, la longevitat i el rejoveniment només s'explicaven si hom admetia que l'Alonso era un vampir, perquè ja se sap que els vampirs no envelleixen i que si xuclen grans quantitats de sang poden fer-se joves. Com que la pobra dona (vella i soltera) no podia dormir des de temps pretèrits, duia dècades observant la taverna i ho sabia tot. 

D'uns anys ençà -des que l'Alonso es feia passar pel seu fill i havia estrenat la terrassa interior- eren incomptables els desprevinguts que desapareixien per sempre més dins de la tasca. Sempre escollia gent de fora del barri, turistes o forasters de tota mena. Els enredava convidant-los a copes, els feia passar a la terrassa i un cop els tenia allà abaixava la porta del carrer i mai més no en sortien.

-Les descuartiza, les mete en bolsas de basura y... p'al contáiner!

-No me diga.

Em vaig excusar amb una pressa inexistent i vaig marxar. Aquella fou la darrera vegada que vaig atansar-me al meu antic barri, a la casa dels pares i a la taverna de l'Alonso. Molts anys enrere havia decidit que em calia viure molt lluny d'allà si volia viure la meva vida, ara sabia que havia fet la bona tria.

Però com sol passar a la gran literatura, de vegades el passat retorna i el destí et retroba.

El destí va prendre el comissari Sugranyes com a vehicle del seu implacable sentit, i un bon dia aquest jove agent dels Mossos em va venir a detenir a vuit-cents quilòmetres del barri i de la taverna de l'Alonso. I mira que jo havia pensat desenes de vegades en marxar a ultramar, però finalment m'havia conformat amb la caloreta andalusa perquè el viatge era més baratet: em va perdre la idiosincràcia catalana, la tacanyeria sense límits dels meus gens o de la meva cultura originària. Ma mare -nascuda a Múrcia- ja m'ho havia dit: tu ets de la Verge del Puny, como tu padre.

En Sugranyes em va acusar formalment de la mort de l'Alfonsito i de la portera de l'escala. I va insinuar que dec ser culpable de moltes altres defuncions. Però que això ja ho aniríem veient, va dir. Vaig provar de convidar en Sugranyes a un vermut però s'hi va negar rotundament. Em va dur emmanilat cap al cotxe i va posar la proa cap a Catalunya. Em vaig relaxar al seient i vaig gaudir del cedé que sonava, perquè era el Disintegration dels The Cure. Vaig decidir que ja el dessagnaria més endavant, potser a la darrera peça de long play i entre Castelló i Vinaròs. Cal respectar les formes, collons, que sóc català.

_______________

Nota de producció: Des de fa anys tinc pendent escriure un conte sobre vampirs. He arribat a la conclusió que escriptors de tota mena, condició i qualitat han tocat la qüestió i jo no havia gosat fins ara. Deu ser culpa de la canícula.