Els bons trinxeraires de Zambujal (i Cortils)

Crónica dos Bons Malandros es va publicar a Portugal el 1980 i el juny de 2012 en va arribar la versió catalana, Crònica dels bons trinxeraires, -a Alrevés editorial, col·lecció Crims.cat (en una excel·lent traducció d'Anna Cortils, jo diria que exemplar pels motius que exposo al final).

Zambujal i els seus trinxeraires van tenir un èxit impressionant al seu país, on se'n va fer una adaptació teatral i una al cinema, de la mà de Fernando Lopes. L'adaptació teatral (que desconec) no deuria exigir un gran treball, ja que l'estructura de les escenes, els llocs i el ritme de la novel·la breu són gairebé una peça teatral.

En poc més de cent cinquanta planes (a l'edició catalana) s'explica una anècdota de la banda de petits malfactors més o menys dirigida per Renato el Pacífic. La narració explica la planificació, l'execució i els terribles fets posteriors a un atracament de gran volada, encarregat a la banda per un misteriós estranger. Però Zambujal usa l'anècdota com a excusa per desgranar la història personal dels set malfactors, el seu curriculum vital i delictiu.

Retrata amb humor negre i amb una extraordinària calidesa humana les vides dels qui mai no han tingut ni una mala oportunitat a la societat de Lisboa (i qui diu Lisboa diu Barcelona o tot el món). La comicitat dels personatges s'organitza en una mala sort congènita i cruel que mai no els ha desemparat, una desgràcia que semblaria una maledicció o una tragèdia grega si no fos per la mirada còmplice, empàtica, profundament humanista de l'autor.

Crònica dels bons trinxeraires s'inscriu en la llarga tradició de la literatura picaresca, de gran implantació a la península ibèrica (per què deu ser?) i al món llatí, i recull referències cultes i populars de tota mena, des de L'Ase d'or d'Apuleu, l'inevitable Lazarillo de Tormes, La xava del Vallmitjana, Sang a les drassanes del Francesc Madrid o la molt contemporània La estrategia del pequinés de l'Alexis Ravelo fins al cinema -jo diria que sobretot italià i espanyol.

Durant la lectura vaig pensar molts cops en la inoblidable Rufufu de Gassman (mal versionada pel Woody Allen decadent a Small Time Crooks, Granujas de medio pelo), en La Strada i altres films dels principis de Fellini, i en una colla de cintes del brillant tàndem Berlanga-Azcona. Una llista on també es podria parlar de Ken Loach: totes elles peces del cinema que fan un apropament similar a l'ànima del petit delinqüent des de l'afecte i una simpatia distanciada, de ressons brechtians. Zambujal té la virtut de situar els seus petits delinqüents en un mirall que ens mira i que ens desvetlla el petit xoriço malhaurat, de vegades ridícul i terriblement humà que duem a dins la majoria dels qui habitem a les proximitats de la Mediterrània.

(Ja no compartiria la comparació amb Quentin Tarantino que he llegit per alguna banda, perquè em sembla que Tarantino gasta una crueltat i un cinisme que són absents en el món de la sensibilitat humanista i mediterrània. [Queda pendent per a més endavant el debat entre els models nord-americà versus mediterrani]).

Indubtablement influïda per l'estructura i el ritme narratiu del cinema, la Crònica de Zambujal és trepidant, desbocada i avança en crescendo fins al paroxisme final d'unes corredisses per Lisboa que duen el lector des del somriure inicial fins a la riallada sonora. Les escenes de la cloenda les vaig imaginar en blanc i nege i en cinema mut, amb aquell ritme boig de Chaplin o de Harold Lloyd. Caldria estar molt trist o molt deprimit per no poder esclatar a riure durant la lectura: jo ho vaig fer fins i tot en la solitud del meu sofà de les lectures, i justament quan era a l'atur i  mentre em sacrificava per la pàtria, els seus polítics i funcionaris i la seva prima de risc: una situació que no resulta especialment graciosa.

No puc acabar aquesta ressenya sense esmentar la traducció. Anna Cortils fa un exercici difícil i el resol amb un excel·lent: no és gens fàcil dur al català un text en el qual s'usa l'argot de la delinqüència i d'allò que abans en dèiem lumpen. No es tracta tan sols dels diàlegs -en què els personatges s'expressen en una variant que ha de ser creïble-: també el narrador tendeix al registre col·loquial i al de la marginació delinqüent per tal de mostrar aquesta proximitat envers el petit xoriço. Jo diria que la traducció de malandros per trinxeraires és tota una troballa i una elecció que conté riscos: cal arriscar-se, i només per això em sembla que cal fer una felicitació pública. La llengua catalana (i especialment el seu estàndart literari i periodístic) pateix des de fa molts anys un dèficit dramàtic que -malgrat algun petit progrés- no acaba de resoldre, i que es fa visible precisament en la novel·la negra: com parlen els delinqüents (i els policies?), quin és el registre i el lèxic que fa versemblant una novel·la negra?

Es tracta d'un debat llarg i profund que caldria afrontar amb honestedat i sense prejudicis derivats de la política:

• la delinqüència de parla catalana -d'ençà del final de la guerra civil- sembla que només sigui de coll blanc: com si per davall de l'estrat social de Fèlix Millet, Lluís Prenafeta, Oriol Pujol o Xavier Crespo no existís. En conseqüència, no sabem res de l'idioma que parlen.
• els delinqüents del carrer i de classe baixa només parlen castellà (o àrab o romanès)? Si és així, perquè no hi ha una literatura negra bilingüe (o trilingüe o quadrilingüe) que sigui honesta i que mantingui relació amb la realitat social i cultural del país?
• quan es va estroncar (i per què) el fil que van saber construir Vallmitjana, Francesc Madrid, Domènec de Bellmunt i altres periodistes i escriptors anteriors al franquisme?
• sento una gran admiració per l'esforç que va fer en Jaume Fuster (a De mica en mica s'omple la pica, per exemple), però em sembla que és un text fallit i quasi ridícul en l'aspecte sociolingüístic. L'Andreu Martín (referent indispensable en la construcció del negre català post-franquista) opta pel castellà i n'insinúa els motius a l'entrevista que li fa Anna Villalonga a Les veus del crim. En aquest sentit, cal analitzar les estratègies reeixides de Manuel de Pedrolo.
• els parlants usem de forma massiva i inevitable termes castellans quan parlem d'una part de la realitat de la qual ni l'IEC ni la Tv3 no ens en facilita els mots: mangante, quillo, choni, cutre, putilla, chungo, chorar, dispuesta, ramasar, jambo o jamborrillo, merchero, comemierda, julai, careto, perroflauta, lache, gilipollas... I un etzètera molt llarg. Parlar (o escriure) en català estàndart no ha de ser ni un acte heroic ni un recurs constant a la cursiva. (Paradoxalment hi ha més terror als barbarismes que no pas als errors sintàctics i prosòdics).
• la literatura té -entre d'altres- la funció de rescatar, mantenir i normalitzar un bagatge cultural que és de tots: l'elecció dels trinxeraires que ha fet Cortils em sembla molt oportuna perquè el mot trinxeraire és sonor i ric, i mon pare el feia servir amb naturalitat però el sento i el veig molt poc avui per avui. També he de dir que, a Lleida, el terme malandrins no és estrany.

Davant d'aquest panorama, la traducció de l'Anna Cortils és un element interessant perquè aporta respostes i noves preguntes.

Mário Zambujal