M'ha arribat a les mans el juny de 2014, però es va editar el juny del 1982. El lugar del crimen ha tardat trenta-dos anys exactes en arribar-me a les mans (a les mans sota els ulls àvids de llegir, i sota la llumeta de consum baix). Crec que necessito parlar amb l'Alfonso Sastre de tu a tu, a veure si me'n surto.
Trenta-dos anys és una fracció de temps molt petita si la comparem amb el temps que ha transcorregut entre la publicació de Tristram Shandy i l'instant en què vaig llegir-ne la primera plana (dos-cents trenta anys), però per raons que no sabria explicar no em sembla comparable. Allò que més m'inquieta és que el 1982 jo no tan sols trepitjava la terra si no que era un lector comprensiu, i no obstant això no sabia que existís un autor com l'Alfonso Sastre, nascut i vivent a la mateixa pell del brau que habitàvem tots dos. De vegades no són els enigmes del passat allò que ens fa sentir la meravella, sinó les intrigues del present que habitem.
Fa dos anys l'Alfonso Sastre em va fer passar un dels millors hiverns de la meva vida: fou durant la lectura de Las noches lúgubres. La vaig llegir al Pirineu, quan la meva feina em va enviar a treballar a Bellver de Cerdanya. La tenebra i el fred inhumans d'aquell racó del món es van omplir de joia, de llum i de calidesa mentre passava d'una plana a l'altra. Això no és fàcil d'agrair.
Avui he rebut El lugar del crimen, enviat des de la llibreria El boletín del carrer Pallars de Barcelona. He tardat poc en jeure i començar a llegir aquestes planes esgrogueïdes que, des del primer instant, m'han encadenat feliç i submís a la seva grogor de tres dècades.
Amb la lectura de Las noches lúgubres el lector es pregunta com és que Sastre, el rei del realisme social en temps de la foscor franquista, gosa parlar de vampirs. Fins que s'adona que Sastre parla d'una variant social del vampir i que sap dur el vampirisme fins a l'àmbit on mai no s'havia dut la qüestió. No m'agrada gens fer allò que ara s'anomena un espòiler (però no sé si és possible fer l'espòiler d'una novel·la publicada fa quaranta-nou anys, el 1964): en tot cas, el vampir de Sastre és l'home ric i malalt que, en la postguerra espanyola, compra la sang que el guarirà als miserables que ronden les tavernes dels baixos fons.
El lugar del crimen torna a explorar la realitat darrera, aquesta realitat amb aspecte d'irreal que viu entre nosaltres però molt més enllà. Sastre es defensava dels qui li recriminaven els textos poc realistes explicant justament aixó: a la nostra societat hi ha una classe mitjana visible, observable i explicable. També hi ha una marginació. Però darrera de la marginació coneguda encara n'hi ha una altra, molt més oculta i no obstant completament real. En aquest àmbit es donen situacions i persones absolutament reals, però difícils de creure.
Jo hi afegiria que la vida (i la realitat) s'explica i es comrpèn en els seus límits i en les seves excepcions. El mateix univers cosmològic s'entén millor des del límit. La naturalesa és comprensible a partir de tot allò que és excepcional, estrany o anormal, i no pas des dels elements que compleixen la norma. De la mateixa manera que entenem la ciutat quans ens situem en els suburbis, en la frontera i en el no-lloc on acaba, també podem comprendre què som els humans quan ens situem en els extrems.
De fet, no hi ha res més realista per explicar la realitat de l'espècie que els límits. A mi sempre m'ha semblat més humà l'home de les barraques del Somorrostro que el botiguer de la Diagonal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada