El que menja freixures en la foscor

Un relat situat a la Catalunya porcina, amb ingredients de Lovecraft

L.B., 2014

L'Arcadi Puigcercós havia treballat tota la vida de comptable a Embotits Balfegó, però quan va arribar la crisi l'empresa va fer llufa. En Balfegó va desaparèixer. Es deia que s'havia fugat al Carib amb els diners i la senyoreta Pallerols, una secretària que també era regidora de Plataforma per Catalunya a la bonica vila de Torelló.

L'Arcadi va estar prou de sort quan, en acabar-se el subsidi d'atur, un amic del partit que treballava al Banc de Sabadell li va trobar una feineta a mitja jornada. Es tractava de dur notificacions de desnonament als qui havien signat una hipoteca immobiliària i no pagaven amb diligència.

-Com que has treballat de comptable, t'he buscat una feina relacionada amb els diners.

-Al teus peus i als de la teva senyora.

-Et demano que, com que tornes a treballar, paguis la quota íntegra del partit. Catalunya et necessita.

Fou en l'exercici de la nova professió que, un vespre osonenc i glacial es va arribar als suburbis de Manlleu. Mai no havia caminat per aquell barri i se sentia desorientat. La boira es feia tupida i sentia els peus xipollejant en un fang negrós i pudent. No hi havia ningú. Es va doldre en comprovar que en aquells blocs no hi hagués estelades pels balcons. Va memoritzar la informació per a exposar-la a la propera reunió de la sectorial.

Un urbanista foll deuria haver fet la distribució laberíntica dels edificis. Semblaven enormes túmuls de roca que haguessin rodolat muntanya avall. En Puigcercós no era capaç d'entendre quina lògica seguien els carrers. El Passeig del General Moragues, per exemple, desapareixia i tornava a aparèixer tres cantonades més endavant. Va fer tantes voltes que es va desorientar i va sentir un deix de pànic.

Quan ja es feia fosc els peus el van dur fins al número trenta-dos del carrer Enriqueta Martí, l'adreça que buscava. Estava segur que havia passat tres vegades per aquell tram, però les altres vegades el rètol de la cantonada no deia res de l'Enriqueta sinó que hi posava Francesc Cambó. Malgrat que Enriqueta Martí fos un nom indubtablement català, una emoció estranya el va inquietar.

Va pujar escales amunt. Va buscar l'interruptor de la llum en va, i va orientar-se a les palpentes. Una ferum de peix mort inundava l'aire enrarit, ple d'humitats malsanes i de miasmes putrefactes. Quan va arribar al tercer es va adonar que la porta estava oberta. Potser l'havien vist arribar des del balcó. Un líquid espès i relliscós cobria les rajoles. Al fons del corredor s'intuïa una llum groga i feble, segurament una espelma. Potser l'inquilí és molt devot i està resant, va pensar, li sabria greu interrompre una pregària.

Va arribar a la saleta minúscula que deuria ser el menjador. Allà hi havia l'espelma solitària, damunt la taula. Després de tants anys treballant en una fàbrica d'embotits, coneixia perfectament els estris que s'usen en l'ofici. Eren tots allà, il·luminats per la flameta. Llavors va sentir una esgarrifança. Uns ulls vidriosos el contemplaven. Era la mirada més gèlida i més penetrant que mai li havien dirigit. Aquells ulls blavosos, tan immòbils, escrutant-lo. Algú el contemplava des del darrera la taula, deuria estar agenollat perquè només n'hi veia la testa.

-Així doncs, senyoreta Pallerols, no se n'havia anat a Cuba?

Ella no va respondre. Ni tan sols no va parpellejar.

En Puigcercós es va atansar una mica més al rostre. La tenebra li havia impedit comprendre: no hi havia ningú agenollat, senzillament el cap estava dipositat damunt la taula. La resta del cos deuria haver pres la forma de les hamburgeses i les butifarres que hi havia escampades per les safates.

-El meu bon i sol·lícit Puigcercós -va fer llavors una veu profunda i rogallosa al seu darrere- Ens hem retrobat... Ja veu com és la vida, oi? Sempre dóna tombs. Van embargar-me la casa de Vic i vaig haver de venir a viure al piset que li havia posat a la pobreta senyoreta Pallerols. Però vet aquí, ara me'l volen fotre. Ja veu que la crisi ens afecta a tots, al capdavall. No puc pagar ni la llum. I digui'm... a què dec aquesta visita?

_________________________

Nota: Els noms de General Moragues, Francesc Cambó, Enriqueta Martí, Pallerols, Puigcercós i Balfegó que apareixen en aquest conte de por són la meva contribució als actes del Tricentenari. Hi afegeixo el logotip, lleugerament falangista, per veure si el senyor Homs em dóna una subvencioneta.