Chesterton, Gilbert Keith

Com que els terroristes nihilistes van decidir infiltrar-se a Scotland Yard i els agents policials s'infiltraven a les cèl·lules terroristes, va arribar un moment en què Scotland Yard estava constituïda per nihilistes, i les cèl·lules anarquistes estaven formades per policies de la secreta. I no obstant això, tots desconfiaven de tots i provaven de desemmascarar-se... entre ells mateixos. Això era el caos. [Manel Prat és un anarquista nihilista infiltrat a la cúpula dels Mossos d'Esquadra? No és una hipòtesi gens descabellada.]

La societat és tan ordenada -tan avorrida i fastigosament ordenada- que anhela el caos, tal com l'individu racional espera el moment d'anar a dormir per a somiar.

Per què tots els empleats que van en tren a la feina fan una cara tan trista i cansada? Us ho diré. Perquè saben que el tren va a l'hora i va bé. Saben amb tota certesa que sigui quin sigui el lloc on van, allí aniran a parar. Perquè saben que un cop passada l'estació Passeig de Gràcia, la propera serà Diagonal i cap més que Diagonal. Però si la propera parada fos, per un inexplicable esdeveniment, Besòs Mar... quina folla exultació sentirien! Com els brillarien els ulls, com uns estels. I les seves ànimes semblarien tornades a l'Èden.

(En aquest fragment he canviat les estacions de Londres de l'original per estacions del metro de Barcelona, és una llicència que m'he pres) 

Ara hi afegeixes un grup de poetes de diferents tendències estètiques, no tan sols diverses si no radicalment antagòniques. Les tavernes de Londres on es reuneixen els cenacles poètics, els anarquistes conspiradors i els espies de l'estat. Hi ha un home que es desvetlla després d'una visió. No recorda gairebé res, ni pot distingir si les situacions viscudes han estat reals o irreals. Només sap que es va desmaiar davant del rostre de Diumenge. I també recorda que havia estat passejant amb el poeta pèl-roig, el sorprenent senyor Lucien Gregory. La descripció de Gregory és de les descripcions que es fan inoblidables:

Hi havia una cosa que ajudava la seva colpidora aparença externa i que ell explotava, cal dir-ho, tant com podia. Pentinat amb clenxa enmig, el cabell rogenc, el seu rostre semblava el d'una dona i l'emmarcava amb lleugera ondulació, com en una verge d'un quadre pre-rafaelita. D'aquest oval amb aura de santedat en sobresortia un rostre aspre, ample i brutal, d'un menyspreu murri; sensació ben combinada que aterria i excitava els nervis d'un públic neuròtic. Semblava un pecat vivent, una barreja d'àngel i de simi.

L'home que fou dijous (1908) explora el gènere policíac amb una visió moderna i audaç, fusionant-lo amb la política, la sàtira del món dels escriptors i, per extensió, de la societat. El text fa una incursió en l'oníric i en allò que podríem situar en l'estètica pre-surrealista: potser res no és el que sembla i el món és un joc de miralls que inverteixen. Potser la intel·ligència i els sentits no són les millors eines que tenim per a comprendre.

Chesterton és un home que va viure la complexitat: des d'un agnosticisme militant va traslladar-se a l'anglicanisme per via eròtica (perquè es va casar amb Frances Blogg, anglicana practicant) i finalment es va convertir al catolicisme de la mà del capellà John O'Connor (l'inspirador del Pare Brown). Va publicar poesia i assaig, i és autor de frases i aforismes de tota mena, amb l'agudesa del qui pensa per sí mateix i es permet tenir opinions pròpies: dubta, pren distància. Observa i explica la vida humana amb escepticime i ironia, però alhora des d'una empatia profunda i creïble. És profund i savi, però alhora innocent. A mi m'agrada: Déu no ens ha donat els colors pintats al llenç, si no a la paleta.

Chesterton va assolir una popularitat enorme, segurament a partir de la sèrie de relats policíacs del Pare Brown, un capellà que no aplica el raonament lògic en la resolució dels crims si no un sorprenent coneixement de la naturalesa humana.

Deuria ser aquesta popularitat qui el va dur a Barcelona el 1926, aparentment convidat pel PEN Club o potser per Josep Maria Junoy. La visita de G.K. Chesterton a Barcelona sembla un altre relat de misteri i d'intriga, però en aquest cas molt català. Si algú té ganes de passar una estona en aquest misteri, hi ha diversos articles relacionats amb una vella polèmica que -com tantes altres coses- la guerra espanyola i les seves conseqüències van endur-se vers l'oblit i l'abisme.

Dada curiosa: L'home que fou dijous va inspirar el video joc Deus Ex: Human revolution.