True detective, cites i referències

a l'Anna Maria Villalonga, amb agraïment

Abans de res he d'explicar que mai no he seguit una sèrie de televisió. Una predisposició natural m'impedeix de fer-ho: em canso i m'avorreixo, potser per un remot dèficit d'atenció que arrossego des de la infantesa. Ho diré més clar encara: no he vist mai El cor de la ciutat, ni La Riera. I molt pitjor: ni un sol mal capítol de The Wire.

De manera que True detective ha estat una excepció i molt possiblement una flor que no farà estiu. Quan vaig saber que constava de tan sols vuit capítols de cinquanta minuts cadascun vaig dir-me: i si... i si ho provo?

La meva impressió és que True detective no és una sèrie, sinó una pel·li de vuit hores de durada. I una pel·li excel·lent, sense arribar a ser genial (de genis no n'hi ha gaire, per fortuna nostra). Com que deu haver-se escrit molt sobre la qüestió, ressenyo només els aspectes que més m'han agradat.

True detective conté una gran quantitat de referències cinèfiles i literàries, una llista d'homenatges i cites que no pretenc haver detectat en tota l'extensió, però que he celebrat i que em limito a relacionar. Són aquests elements els que m'han fet gaudir i estimar la proposta.

• Friedrich Dürrenmatt i La promesa: la novel·la de Dürrenmatt és la font d'inspiració principal de l'argument, i en especial del seu protagonista, l'agent Rust Cohle. La visió del món, de la vida i les eleccions morals del policia són una derivació directa de l'escriptor suís i del seu detectiu Matthäi. La trama policíaca gira sobre l'eix de l'assassinat d'una menor d'edat, el cos de la qual és trobat en un bosc. L'estratègia del detectiu per enxampar el culpable (que es perllonga disset anys) és idèntica: la investigació es converteix en un imperatiu moral que cal afrontar com a persona i no com a funcionari policial. La idea del sacrifici personal és la clau: l'investigador necessita identificar el mal perquè aquesta acció dóna sentit a una vida desproveïda de sentit, en un món insuportable perquè sembla buit: només hi ha atzar i contingència, gratuïtat i buidor còsmica? Potser és agafat pels pèls, però l'alter ego de Rust Cohle es diu Martin Hart: Matthäi? El guionista de True detective potser vol evidenciar massa aquest sacrifici quan identifica icònicament Cohle amb Jesucrist -i en aquest sentit s'allunya de Dürrenmatt- però possiblement vol deixar clar que l'obra tracta de les eleccions morals i ètiques, que són les úniques vies per accedir a la pau d'esperit: això explica la darrera frase del detectiu en la darrera escena.

• Robert W. Chambers i The King in Yellow. Chambers (un paradoxal escriptor contemporani de Lovecraft en diversos sentits) va escriure aquest llibre de relats d'inquietud, una peça única i brillant del gènere. Es tracta d'un recull de contes on s'anomena intermitentment un llibre que fa embogir el desprevingut que el llegeix: però només sabem que El rei de groc és un volum enquadernat en cuir groc i degut a la ment d'un pertorbat, o d'algú que pot pertorbar sense remei la ment del lector, que caurà en una espiral d'horror. La lectura de El rei de groc és sempre una premonició de mort. Chambers, que va viatjar a França, degué beure del romanticisme gòtic i de la idea (catòlica?) que certs coneixements pagans són tabús castigats severament. Mai no diu gran cosa del contingut del llibre maleït i seria -com diuen els cinèfils- un McGuffin. The King in Yellow (el llibre que s'anomena i mai no s'explica) és un precedent obvi del Necronomicon de Lovecraft, de la capseta misteriosa de Ese oscuro objeto del deseo o del maletí mortal de Kiss Me Deadly -la més buñueliana pel·li del cinema negre nord-americà. (Cal dir que Lovecraft tenia una opinió nefasta de Chambers perquè va abandonar la literatura d'horror i es va dedicar al folletí). A True detective, les referències constants a The King in Yellow tenen el mateix sentit enigmàtic: indiquen i suggereixen, però mai no se'n coneix el contingut o el significat concret. 

• Ambrose Bierce i Carcosa. Carcosa, que apareix a la sèrie com un no-lloc on el mal es concreta, és una terrorífica ciutat dels morts inventada per Ambrose Bierce, un altre autor nord-americà poc reconegut. El relat Un habitant de Carcosa conté imatges oníriques i es refereix a un terror metafísic i especulatiu molt habitual en Bierce. Se sol pensar que Carcosa és una mala interpretació que Bierce va fer de Carcassona: en l'imaginari nord-americà, les ciutats medievals europees despertaven la fantasia romàntica. En el relat de Bierce hi ha una curiosa connexió amb el Pedro Páramo de Juan Rulfo, escrita gairebé cent anys més tard. 

• Bram Stoker i Dràcula: a True detective, un confident de la policia que apareix en dues ocasions remet directament a Renfield, el pacient empresonat de Stoker sotmès a la influència perversa del vampir. Com Renfield, el personatge és un reu posseït per una atracció ambivalent envers el monstre. Amb l'obra de Stoker, la pel·lícula també hi comparteix la idea que el mal és un factor contaminant, capaç de propagar-se per contagi entre les classes socials i en sentit descendent.

• Lovecraft en persona: alguns diàlegs i personatges remeten a l'imaginari del geni de Rhode Island, i en particular a El cas de Charles Dexter Ward. (No ho puc explicar millor si no vull fer un spoiler). Com en el relat de Lovecraft, el factor del parentiu i de la descendència familiar (fills legítims i il·legítims) i la tendència de la oligarquia terratinent a mantenir els rituals pagans és rellevant. Junt amb Lovecraft, True detective també s'apropa a la supervivència possible dels rituals ancestrals del neolític i dels arcans, un argument explorat entre d'altres per Ramsey Campbell.

• David Lynch i Twin Peaks. En el món de les sèries de tv dedicades a mostrar el costat fosc de la Terra, resulta impensable no referir-se a Lynch. True detective li fa una referència directa al primer episodi quan mostra en primer pla el cos de la víctima a la sala d'autòpsies: és la imatge de Laura Palmer, tot i que invertida. Al llarg dels vuit episodis hi ha personatges estravagants (predicadors, cacics, polis corruptes i agents d'afers interns) així com escenaris surrealistes (el prostíbul enmig del bosc, esglésies, escoles privades, cambres plenes de nines, coves, xiringuitos...) que es deuen a l'imaginari de Lynch.

• The Blair Witch project: una bona part de l'ornamentació estètica del mal s'inspira en aquest film de culte, una cinta que al seu torn fa referències a d'altres: des de l'expressionisme alemany fins a -passant pel Jacques Torneur de La nit del dimoni o Vaig caminar amb un zombi- cintes de la sèrie B de tota mena, inclosa Holocaust caníbal.

• Angel Heart: quan Alan Parker va adaptar la novel·la de William Hjortsberg, va traslladar els escenaris de Nova York a Nova Orléans: les zones pantanoses del sud dels EUA, el vudú i la santeria li oferien un imaginari i una estètica més suggerent i més macabra, que van enriquir la trama argumental. True detective també transcorre a l'estat de Louisiana, que ofereix topònims fantàstics com New Iberia, Alexandria, Sulphur, Lafayette o Baton Rouge.

• Luis Buñuel i l'Âge d'Or. Al capítol vuitè (i darrer) hi apareix una versió de Jesucrist sense barba i ridiculitzada que remet al personatge de Buñuel de l'Âge d'or. Al llarg de tota l'obra hi ha referències a la iconografia cristiana que mostren el coneixement de l'obra de Buñuel, un autor que als EUA (en determinats cercles, és clar) té una poderosa influència, més accentuada darrerament i força visible en molts autors del cinema, potser posteriors a David Lynch i els germans Quay. Sobre Buñuel també hi ha una remota referència a Belle de Jour.

• La referència catalana: la posició del cadàver que fa arrencar l'argument és idèntica a la del cos ritualitzat de El segon nom, la pel·lícula que va dirigir Paco Plaza el 2002 a partir d'un text de Ramsey Campbell.