nigra sum: L'Àngel que em guarda (per Montse Galera)

La meva pobra família em deu estar buscant. Què deuen pensar? Que he fugit? Qui ho sap! La policia deu haver trobat el cotxe aparcat a l’estació de tren de Cervera. No hi ha indicis de violència ni de lluita. El meu fill els explicarà que va pujar al tren puntual i sense mi, però no podrà jurar que no vaig marxar, dissimuladament, en un altre vagó. Tots dos coincidiran en dir que desaparèixer abandonant-los és indigne de mi. La policia, però, no tardarà a insinuar que potser he marxat voluntàriament. És el més lògic, m’agradi o no.

A hores d'ara, la meva única esperança es que algú, potser vosaltres, miraculosament llegiu això. Sincerament, crec que seria més fàcil trobar el missatge d’un nàufrag dins d’una ampolla. Però ja que hi som posats, us explicaré, amb els dits encreuats, quina és la meva situació i com hi he arribat. Ja sé que no em podreu salvar, però tal vegada m'ajudareu, si més no, a tornar la pau a la meva família.

Jo era escriptor. Un afeccionat al qui, darrerament, havia abandonat la inspiració. Per això, sovint, necessitava sortir a la cacera d’estímuls per repoblar el seu desforestat imaginari: submergia la meva ment eixuta dins dels titulars dels diaris buscant una història que em lubriqués les neurones; segrestava converses alienes per copsar una espurna graciosa i atiar-la, fins que fos el germen d’una història. Sí, ho confesso: incapaç d’esculpir un personatge, espiava a la gent per calcar-los a la pantalla del meu ordinador.

Va ser així que, ensumant l'aire com un gos llebrer, vaig entrar, un capvespre de diumenge, a l'estació de Cervera. L'excusa era portar-hi el meu fill perquè agafés el tren a Barcelona. Mentre ell comprava el bitllet, els meus ulls van inventariar la fauna d’aquella selva civilitzada: Nois i noies entraven en petits grups, arrossegant bosses, maletes i motxilles. Pares o mares recitaven un rosari de consells i advertiments amb un to que començava amenaçador i moria entendrit pel comiat. Em vaig fixar en una noia jove, asseguda al banc, que abrigava les cames amb unes mitges espesses i calçava botes masculines. Clavant els colzes damunt les cuixes, amagava una faldilla mínima. Teclejava el mòbil a una velocitat vertiginosa. Les puntetes verdes de les ungles em van fer badar una estona, però no em va semblar una presa prou suculenta. Ni la parella que es menjaven boca. El noi amb el cabell convertit en extremitats d’aràcnid tampoc no tenia cabuda a la meva teranyina.

Tot va donar un gir quan un home, que vaig batejar com a Àngel, va travessar la porta de l'estació i es va col·locar davant meu a l’andana. Al primer moment, semblava un home “normal”: uns cabells canosos i unes bones sabates de sola molt gruixuda acotaven una alçada irrellevant. Tot sol, esperava el tren amb la mateixa paciència que tothom. Vaig suposar que l’havia d’agafar ell o que esperava l'arribada d’algú. Tret de la textura tova del rostre -semblava que es pogués modelar la cara a caprici- res del seu aspecte endreçat excitava la imaginació: uns rectangles de colors li sortien de sota del jersei blau de pic i s’emparraven pel coll de la camisa. S'abrigava amb una caçadora també blava, massa prima pel fred que tenia jo. Va saludar amb un gest de la mà que va treure de la butxaca dels pantalons una senyora guapa que passava, mudada. Semblava que el meu home de plastilina i la seva acurada educació de persona corrent no estaven destinats a ser el meu “Edmond Dantés”.

De cop i volta, una imatge va quedar fixada a la meva retina: A l'altra mà subjectava una bossa de plàstic, amb l'anagrama d’un supermercat. Semblava plena de compra. Un diumenge al vespre no es pot a anar a comprar a cap poble de la Segarra i una bossa de la compra no és un bon equipatge: s’havia produït el miracle de la inspiració.

El tren es va aturar i va obrir les seves portes. Li vaig fer un petó al meu fill que feia olor a desig de llibertat, d'exàmens i de la colònia que m’ havia robat, i es va deixar empassar pel tren. L'Àngel es va quedar a l’andana com jo, ell esperant que el tren desaparegués per les vies i jo a prendre-li les mides al meu personatge. Amb un caminar pesant que li feia balancejar el cos va baixar les escales que duien a les vies. Allà, sota els meus ulls incrèduls, va començar a recollir les puntes d’entrepans que la gent havia llençat per les finestres del tren. Embolicats amb paper de plata lluent, havien d'apaivagar la gana que vindria del futur.

El vaig seguir a una certa distància. Algú li va dir “Adéu professor” i se'l va mirar amb respecte i vergonya continguda. Va enfilar els carrers del casc antic de Cervera, caminant damunt les llambordes que esquarteraven l’epidermis de ciutat antiga. Va entrar als baixos del que havia estat una carnisseria. Repenjat contra les rajoles blanques dormia un llit i unes columnes de llibres adornaven, com si fossin gerros, el taulell de marbre. Vaig esperar que sortís, fingint que llegia un rètol que recorda que els Reis Catòlics es van casar allí, o que admirava la flora ferrada als balcons.

Va continuar en direcció a la Paeria, darrere la que sobresurt, gegantí i poderós, un campanar. Però no hi va arribar. Va trencar per un carreró amb boca de mitja volta on mitja dotzena de gats panxuts menjaven escombraries. Va seure a les escales d’una plaça petita, mig il·luminada amb tons groguencs per uns fanals pretesament antics. Allí començava el Carreró de les bruixes. Damunt la gola negra del túnel, sobressortia, com una gàrgola, l’esfinx d’un boc. Es va treure una llibreta negra de dins la jaqueta, la va alliberar d’una goma i va començar a escriure.

Va ser quan em va veure. Jo no tenia on amagar-me i ell em va escrutar amb una avidesa que jo reconeixia. Prenia notes de la textura de la meva pell, de les meves diferències cromàtiques, dels meus moviments, de la velocitat en que es movien els meus ulls quan, en un esforç de recuperar la dignitat, buscava precipitadament excuses que justifiquessin la meva presència allí. Enregistrava la modulació de la meva veu cercant disculpes. Esclau de les bones maneres, vaig abaixar la guàrdia, avergonyit. El caçador caçat, sense vigor per batre’s en duel.

La boira, que fins aleshores no havia fet acte de presència, se’m va començar a ficar als ossos i a cimentar-me els pulmons. Notava al meu darrere, amb un gran terrabastall, com les llambordes del carrer es transformaven en les escates d’un rèptil enorme que, desincrustant-se del terra, va rodejar la plaça i va treure el cap per damunt de les teulades. Traient foc per la gargamella i vomitant-lo damunt meu, em va anar reduint de mida, mentre el mascle cabró de la paret em picava l’ullet i les llengües del campanar cridaven que ja era l’hora. L'Àngel es va aixecar de les escales i, prenent-me entre els seus dits molsuts, com si fos un pessic de sal, em va clavar a la seva llibreta de la manera que l'entomòleg clava una papallona amb un xinxeta. Em va anar escrivint amb la follia del qui no li queda altra cosa que el seu món interior.

Així doncs, us prego que tranquil·litzeu la meva família, digueu-los que no els he abandonat per la meva voluntat. Si estic millor o pitjor dependrà de la inspiració de l'Àngel que em guarda.

__________________________