dilluns, 12 de maig del 2014

Moore, Alan


Vaig llegir el relat Companyes de labors (Compañeras de labor o Partners in Knitting en l'original) d'una tirada i mentre es feia fosc, durant un plàcid vespre de primavera que la lectura va enterbolir. De tant en tant alçava els ulls per vigilar el cel, ja que sentia la temença que s'enfosquís massa depressa i que apareguessin símbols ocults entre els plecs dels núvols.

En el recull de contes Miedo en el cuerpo (Valdemar, 2012), el text de Moore ocupa tan sols vint-i-dues planes, però se'm va fer llarg. No pas perquè sigui tediós, si no per tot el contrari: el lector cau en un estat inquiet que no para de créixer, i li resulta perversament impossible abandonar. El final es fa imprevisible i alhora s'entreveu, el crescendo és imparable. Per acabar-ho d'empitjorar, a la meitat de la lectura algun objecte es va moure a la cuina amb un soroll sec. No vaig gosar aixecar-me.

La narradora del conte és Elinor Shaw, una jove que després de ser acusada de bruixeria, està cremant a la pira en el moment de la narració. Mentre explica com ha arribat fins aquí observa les flames: els peus ja estan carbonitzats i pot veure com les flames ascendeixen per la roba, ja són a l'alçada del pit. Moore resol la paradoxa amb un recurs hàbil, amb un alentiment del temps que ens remet a un fenomen versemblant: si en el moment de la mort la vida ens passa pel davant com en una pel·lícula, el relat és aquesta pel·lícula. El temps d'una alenada: la darrera.

L'apropament de Moore al fet de la bruixeria és el millor que he llegit fins avui. Hi combina el rigor històric i l'erudició junt amb la insinuació de què en té un coneixement més íntim i vivencial. I alhora, se sap posar en una pell femenina (femenina i encesa) amb una solvència envejable.

Moore exposa un ventall de recursos narratius sorprenent per tan poques planes, practica jocs estilístics i girs argumentals amb virtuosisme i demostra una capacitat fascinant per a les descripcions plàstiques, d'una visualitat magnífica. D'això se'n diu fer literatura, un art gairebé introbable als aparadors de les llibreries. La descripció de les flames és magnífica i crea una imatge mental perfecta. I resulta tan convincent com quan descriu els éssers fantàstics que recorren el text.

Quan arribo a les darreres planes sento un cop de vent que truca als vidres del balcó, i poc després un nou soroll m'arriba des de la cuina. Diria que és el mateix objecte que s'ha mogut abans, però ara ha fet un moviment més prolongat, com si s'arossegués xocant amb altres objectes. Si pugués bellugar-me, em cobriria fins al cap amb una manta gruixuda i em faria el mort.

*          *          *

Alan Moore és un nom reconegut i estimat pels amants del còmic i del cinema, tot i que a mi no m'ha agradat mai cap de les adaptacions cinematogràfiques que li han fet. Ell també en renega, pel què n'he llegit. En tot cas, observo la fascinació que sent pel foc i els personatges incinerats, un tema recurrent i gairebé obsessiu, o una imatge de la vida com a procés de combustió (tant simbòlica com naturalista) explicada repetidament. 

Fins ahir, els meus pitjors malsons han consistit en visions aterradores de grans masses d'aigua fosca on m'ofego. Però aquesta darrera nit he entrevist un arbre en flames que em queia al damunt.

Alan Moore (2).jpg

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada