La història bruta (post-dia del llibre 2014)

Vaig anar a parlar al Casal de les àvies i els avis de Collbató amb el pretext de la novel·la Aire brut. Trobar-me entre una trentena de persones molt majors d'edat parlant de la post-guerra espanyola em va dur a pensar sobre les paradoxes de la vida. I vaig recordar:

Fa molts anys, més o menys pel febrer de 1989 i quan estudiava Magisteri, vaig fer unes pràctiques en una escola d'adults de Barcelona. Les alumnes eren senyores d'uns setanta anys a qui havien impedit aprendre a llegir i a escriure, condemnades a ser mestresses de casa per imperatiu legal. A mi no se'm va acudir res millor (beneïda, exquisida ingenuïtat de la primera joventut) que proposar-los la següent activitat: fer una coca de llardons i explicar alhora la recepta en català, per imperatiu legal. Encara avui recordo les mirades perplexes. En acabat, i mentre els mostrava una coca dadaïsta, una d'elles va opinar finalment:

-Hijo, igual un día serás un buen maestro, pero nos ha quedao claro que en tu vida habías hecho una coca. Tu, de cocina, es que ni pajolera idea...

Hi havia una intel·ligència clara i lluminosa en aquella observació: pot transmetre coneixement aquell qui tan sols exhibeix un títol universitari? Quin coneixement té el qui ha viscut en les aules?

Parlar dels anys quaranta i de la guerra i de la post-guerra a un auditori atent que té més de setanta anys és una gosadia: com si no hagués après res d'aquella lliçó dels vint anys. El dia 23 d'abril del 2014 vaig caure en el mateix error. Allò que sé dels anys quaranta en la nostra pobra Espanya és allò que m'han explicat els pares i els avis, i sobretot allò que he llegit. Però aquest cop el resultat fou diferent, la resposta fou una altra. Què ha canviat? Potser entre escoltar i llegir he arribat a conèixer el significat del mot sofriment.

És emocionant veure quanta feina hi ha per fer: la majoria de les persones que van parlar durant la tertúlia van reconèixer la cortina de por i de silenci que s'abat sobre la memòria. Van explicar fets que mai no han explicat en públic, i van coincidir a dir que en la majoria de les cases mai no vam parlar d'aquest tema.

Hi ha una emoció continguda i alhora vibrant i terrible en les veus: van matar el meu germà, vam viure amagats en una balma de la muntanya, els camps de vinyes eren plens de cràters de les bombes, el meu oncle s'havia amagat i van matar la tieta per no dir-los on podien trobar-lo, és molt difícil dir-li bon dia al que ens va denunciar, no teníem ni un mal dia de festa, vam viure amb molta por, 

Malhaurat el país que té una entitat oficial amb funcionaris i logotips titulada Memòria històrica: alguna cosa no ha anat bé, alguna cosa no va gens bé. És la dignitat de les persones allò que ha quedat malmès i que mai no s'ha refet: el meu pare no em va explicar mai res, ara penso que el pare i la mare no em van ensenyar res. Quanta por i quanta vergonya en aquell pare i en aquella mare...! Perquè les persones no són un ens abstracte ni la memòria històrica no vol dir res quan és un organisme governamental: les persones tenen un nom i un cognom i una vida, i uns records amb rostres, amb gana, amb vergonya i amb por.

Sento -horroritzat de vegades- que els perdedors seguim perdent cada dia, i els guanyadors guanyen cada dia. Aquesta guerra la vam perdre ahir, la perdem avui i la tornarem a perdre demà. Tan sols podem gaudir breument de victòries menudes com la que vaig viure ahir. Tan sols per això és un luxe i un plaer haver combatut amb un llibre (llibret) i una tertúlia amb els meus avis.

Gràcies a la Sílvia Closas, l'Assumpta Muset i l'Ana Úbeda. I a totes aquelles àvies i algun avi de qui en retindré els rostres i la veu.