Empar Fernàndez, ella també mata

Empar Fernández, nascuda a Barcelona, és novel·lista, professora a l'ensenyament secundari, columnista de premsa i, en el passat, guionista de documentals.
La primera novel·la va obtenir el XXV Premio Cáceres 2000 de novela corta. Poc després, en col·laboració amb Judit Pujadó, va rebre el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira per Planeta ESO. També amb Pujadó va publicar l'obra satírica 30, 40, l'edat amarganta.
Amb Pabrlo Bonell Goytisolo ha escrit i publicat Cienfuegos, 17 agosto, i la sèrie de novel·les negres protagonitzades pel subinspector dels Mossos d'Esquadra Santiago Escalona, Las cosas de la muerte, Mala sangre i Un mal día para morir, així com el thriller Hombre muerto corre.
L'any 2007 va quedar finalista del IX Premio Unicaja de Novela Fernando Quiñones amb El loco de las muñecas. Més recentment han aparegut Hijos de la derrota (traduïda al català), La cicatriz, Mentiras capitales i la novel·la negra Sin causa aparente. El juny del 2013 va quedar finalista del Premio Medellín Negro amb la novel·la, encara inèdita, Demonios personales.

El seu relat breu El dia que vaig perdre el món de vista és el setè que apareix al recull Elles també maten. 

Lluís Bosch: Com et va arribar la proposta de col·laborar en el recull de relats Elles també maten (Llibres del delicte, Barcelona 2013)? Què vas pensar d'una iniciativa com aquesta? Hi ha alguna anècdota o fet rellevant que recordis d'aquest primer moment?

Empar Fernández: Vaig rebre la proposta de l’Anna Maria Villalonga, la compiladora dels relats, i em va semblar una molt bona idea. Considero important i necessari fer visibles les dones que escriuen a casa nostra, hi ha bones narradores que han treballat en alguna ocasió el gènere negre. La proposta em va estranyar una mica ja que jo acostumo a emprar el castellà per escriure ficció, però vaig acceptar immediatament.

LB: Ara que el llibre ja du un recorregut d'uns mesos i ha arribat a la segona edició, quines valoracions en fas? Esperàveu aquesta rebuda? Us ha sorprès? Creus que projectes com aquest tenen un bon futur i es poden repetir?

EF: Tot i que els llibres de relats no tenen gaire bona acceptació per part dels lectors Elles també maten ha estat una excepció. El llibre ha estat molt ben rebut i els crítics han subratllat la diversitat de temes, d’estructures i d’estils de les diferents autores, així com la notable qualitat del conjunt. Personalment pensava que el llibre costaria de vendre, però el cert és que anem per la segona edició i que totes nosaltres n’estem molt satisfetes. També cal destacar que entre totes hem fet presentacions per bona part del territori. Donat el resultat no m’importaria gens tornar a repetir l’experiència.

LB: El recull Elles també maten és un recull de textos d'escriptores, editat per una dona. La qüestió del gènere en literatura et sembla que encara és un debat viu? Creus que cal reivindicar -com en d'altres àmbits de la societat i la cultura- el paper de la dona perquè persisteixen les diferències i les desigualtats? En aquest sentit: has viscut directament un tractament diferent per la qüestió del gènere quan has volgut publicar?

No he viscut un tractament diferent per la qüestió de gènere, tot i que això no sempre es pot saber del cert. Crec que sí que cal continuar esperonant els lectors de tots dos sexes a llegir obres de dones. A les llistes de libres més venuts les dones encara estem en franca minoria tot i ser més nombroses les lectores habituals que els lectors. Encara som molt lluny de la igualtat. Tampoc no crec, i em molesta molt sentir dir, que les dones escriuen només o preferentment per dones, cal combatre aquesta idea.

LB: El dia en que vaig perdre el món de vista, conte amb el qual participes a Elles també maten, està protagonitzat per una dona i tracta el tema dels maltractaments en l'àmbit familiar, tot i que amb un registre que inclou l'humor negre i que -finalment, però sense ànim de revelar el desenllaç sorprenent- planteja una mirada càustica sobre la qüestió i conté un reflexió gairebé provocadora. Creus que els escriptors hem de contribuir al debat social sobre el tema de violència de gènere?

EF: En els darrers anys la violència de gènere ha estat un tema molt present a la literatura a tots els països, també a Catalunya. Penso que els escriptors, com els polítics o els periodistes... no han de perdre mai de vista el món real i amb ell els greus problemes que preocupen la societat, també el de la violència de gènere. Se’n ha de parlar mentre sigui un problema real.

LB: La lectura del relat ens fa percebre una escriptura àgil, amb molta acció i pensaments ràpids, escassa descripció d'espais o atmosferes (i no obstant es percep clarament l'atmosfera), un to col·loquial que remet a l'oralitat... diries que aquestes característiques parlen d'una voluntat d'estil i són presents al conjunt de la teva obra? I per parlar una mica més d'estil: què és allò que més et preocupa quan escrius? 

EF: El dia que vaig perdre el món de vista és un relat i com a tal ha de ser àgil i relativament curt. Habitualment les meves descripcions són més extenses, gairebé detallistes, però en aquest cas cercava el ritme viu, la ràpida successió de fets en el temps. Quan escric em preocupa especialment el to de la narració i el seu ritme. Necessito que tots dos s’adeqüin a l’acció o a la manca d’acció. El to del relat em sembla molt important. 

LB: La teva producció literària és bàsicament de novel·la, un format en el qual has escrit en diversos gèneres i registres (humor i sàtira, negre...). Què t'ha suposat escriure un relat breu? Com explicaries (a grans trets i breument) la dificultat o els avantatges d'escriure un conte? Quins referents et venen a la ment quan parlem del conte?

EF: El relat breu exigeix concreció i un ràpid dibuix de situacions i personatges, és un gènere difícil pels autors que acostumem a treballar formats més llargs on hi ha espai per a l’evolució dels personatges, pel canvi d’actituds o per treballar acuradament el pas del temps. El relat demana una història sense gaires ornaments i per a l’escriptor de vegades es dur renunciar al que no té cabuda en un relat. Penso en els relats una mica sòrdids i sempre interessants de Patricia Highsmith.

LB: La teva obra literària té una bona colla de títols publicats, amb una clara tendència pel gènere negre. Però tot i això, pel què he llegit a la biobibliografia, les teves primeres obres no tractaven el negre. Com hi has arribat? Si no era una voluntat des del principi, hi ha una lectura o un instant de la vida que et van decantar pel negre?

EF: Les meves primeres novel·les no eren negres però tenien sempre una vessant tràgica. He arribat a escriure majoritàriament novel·la negra a partir de ser una bona lectora d’aquest gènere i de pensar que es tracta d’un gènere en continua evolució que encara explora noves vies i s’adapta a la realitat del moment com cap altre. No recordo un moment especial, però sí la sensació d’haver començat poc a poc a “pensar en negre”.

I algunes qüestions breus per acabar:

Quin llibre tens ara a la tauleta de nit?
Yonqui, de Paco Gómez Escribano 

Quina és la darrera pel·lícula que has vist? 

Nebraska 

Quina obra has rellegit més vegades? 

No acostumo a rellegir, no m’agrada la sensació de recordar el que passarà tot seguit. 

Quina obra saps segur que mai més no rellegiràs? 
No acostumo a rellegir. 

Acaba la frase: M'ha tocat viure en una època...

de consumisme desaforat que ens crea falses necessitats.

Aquesta fotografia de la pluja ha estat escollida per E.F. per a il·lustrar l'entrevista.

______________________

Aquesta entrada inaugura una nova etiqueta del bloc: les entrevistes