El flasconet de perfum (per Maite Mas)

El flasconet de perfum, de cristall gravat amb fines greques, era delicadament ambrat. El tap formava una petita piràmide escapçada pel vèrtex, que incitava els dits a descollar-lo voluptuosament. Era mig ple. Vaig decantar-lo, i el líquid, espès, va dibuixar una ona gràcil i sinuosa, semblant a la cintura d’una dona. 

Però, decididament: no! Mai més no tornaria a sentir aquella aroma fins que no complís la prometença. Havien passat molts mesos des d’aquell funest dia, i encara em desvetllava per les nits, amarat de suor freda i amb els ulls esbatanats mirant cap al buit.

Tot va començar amb la visita al vell edifici abandonat que es dreçava en un xamfrà de l’Eixample, arran de la meva tesi sobre l’arquitectura postnoucentista. Si bé al principi hi anava només de tant en tant, de manera imperceptible la meva freqüència cada cop es va fer més assídua, estranyament empès més enllà de la pròpia voluntat. 

L’edifici feia temps que estava en espera d’una demolició que la crisi havia ajornat. La tanca del jardí posterior s’esquerdava amplament en una de les arestes laterals, de tal manera que la meva còrpora, més aviat ossuda, s’hi esmunyia cap endins sense gaire dificultat. 

Solia recórrer a grans gambades la sendera de verdor decadent fins a la porta esmerilada de l’edifici. La façana fugia de l’ortodòxia, combinant un cert art déco amb estètica noucentista. Un dia, amb unes tenalles, vaig fer saltar el cadenat del pany. 

Al començament em limitava a observar i admirar la disposició lluminosa de les naus de la fàbrica, fendides per finestres horitzontals. L’empresa antigament fabricava perfums, i els grans alambics de panxes inquietants jeien intactes, com si el temps s’hagués congelat al seu voltant. El silenci de l’interior era dens i semblava que només els raigs de llum polsegosos eren capaços de desafiar-lo. 

Feia fotos amb el mòbil i prenia notes despreocupadament. Encara que, en algun moment, de manera inexplicable vaig tenir la sensació de no estar completament sol. 

Fins que, un dia, vaig gosar pujar per un dels cantons de l’escala simètrica per a arribar a l’oficina.

Les taules de treball encara s’arrengleraven davant del despatx de qui devia ser el gerent. El mobiliari era funcionalment sever, però, en un buit de la paret, de seguida em vaig sentir atret per la noblesa d’un moble massís i atemporal, un secreter, ara mig desballestat, però encara ornat amb calaixets folrats de fina marqueteria. 

Vaig voler desflorar què ocultava el que dóna nom a aquest tipus de moble més propi d’altres èpoques. Uns quants calaixos amagaven d’altres de petits. Vaig experimentar aleshores una curiosa reacció física. Jo, que sóc un home de mena tranquil·la, em sentia bategar el cor amb arítmies que em feien perdre l’alè. Tremolós, obria un rere un els calaixos amb moviments maldestres, foll per voler descobrir el tresor que intuïa que s’hi amagava. Esforç en va: tots eren buits. 

Finalment, a punt d’abandonar la cerca malaltissa, vaig adonar-me d’una petita clivella en la base d’un dels calaixos. Amb el dit menovell vaig fer-hi palanca, fins que, miraculosament, va aparèixer un petit compartiment. 

I a dins hi havia el flasconet. Tot d’una vaig deixar de suar i el cor recuperà el seu bon ritme. Certament, el flasconet era un objecte rar i preciós, una petita joia. Una peça única que tothom havia ignorat en abandonar l’edifici. Potser deliberadament? Delicat i per encetar, me’l vaig ficar a la butxaca de l’americana. 

Les fotos que vaig fer-hi aquell dia em van quedar incomprensiblement velades.

Un cop a casa, vaig desar el flasconet en una tauleta de nit d’Ikea i me’n vaig oblidar durant una bona temporada. La tesi m’absorbí completament.

Al cap d’uns quants mesos, indagant en hemeroteques articles de l’època que parlessin de l’antic edifici, em vaig topar amb una notícia estremidora sobre la decisió del propietari de tancar la fàbrica en plena prosperitat del negoci, pocs anys abans que comencés la guerra. L’article era un pèl ambigu, però, en definitiva, informava de la mort en estranyes circumstàncies de la seva dona, una rica hereva de la selecta burgesia del moment. 

No en sé ben bé el motiu, però aquell vespre, abans d’allitar-me, em vaig recordar del flasconet de perfum. Dins del calaix de la tauleta de nit, semblava tenir llum pròpia. 

El cor se’m tornà a desbocar com la tarda que el vaig descobrir fins que, lentament, vaig desenroscar el tap en forma de piràmide.

De sobte, una aroma salvatge, bestial, sensual i gairebé perversa, s’apoderà de tota l’habitació. Mai no havia ensumat un perfum tan extraordinari com aquell. 

Vaig aspirar l’olor amb fruició, amb delectança i, tot seguit, alhora que les narius inspiraven mil matisos, una mena de boira lletosa s’emparà de l’habitació. Tot es tornà blanquinós i desenfocat fins que, al cap d’una bona estona, panteixant i amb un estat d’agitació proper al col·lapse nerviós, vaig entrellucar la silueta d’una bella dama, que em mirava de fit a fit. Abillada amb un vestit elegant de principi dels anys vint, se m’apropà amb una mena de somriure enigmàtic. Va marmolar amb una veu metàl·lica, però nítida: “Ell em va matar. I tu ho has de provar, perquè jo pugui descansar amb pau”.

Intuint que em ficava en un vell afer tèrbol relacionat amb un assassinat conjugal amb mòbils ocults, abans de perdre el sentit, vaig afanyar-me a tapar el flasconet. Quan vaig tornar en si, la bella dama havia desaparegut i només flotava en l’aire una vaga olor boscosa. Però el flasconet encara era mig ple i jo, ara, sabia que m’havia compromès a complir un deure penós.

________________________________________

Maite Mas

Diu Maite Mas: Escric de manera intermitent i, així com quan per edat em corresponia l'època de criança vaig fer contes per a nens, en fer-me gran escric només per a adults. No aspiro a trobar històries bones, sinó que em conformo a descabdellar paraules que sonin bé i que, un cop enfilades com si fossin granadura, creïn un text que robi al lector una estona de la seva atenció.