El meu primer conte futurista

El dotze de juny del 2014 vaig tenir el somni més estrany de la meva vida. I tres dies després em vaig morir.

Que el somni era estrany no és la millor forma de definir-lo, precisament perquè tots els esdeveniments, objectes i emocions somiades eren d'una absoluta normalitat. Els sons, les perspectives, la llum, la gravetat... tot es comportava segons les lleis del món real. És justament aquesta normalitat allò que el feia estrany, diferent de tots els somnis que havia somiat fins aquell dia i dels que en guardava memòria. Procuraré explicar-lo amb ordre i de forma entenedora:

El telèfon sona a primera hora, a quarts de set. Una veu clara i assèptica em demana pel meu nom i cognoms. De fons se senten els ecos d'una megafonia que llança avisos, podria ser un aeroport però és un hospital. Em demana que hi vagi com més aviat millor. No em pot explicar la qüestió per telèfon però m'adverteix que és un assumpte molt important per a mi. El to és seriós, i resulta convincent per l'assertivitat i per un cert deix gairebé tràgic. Després d'insistir-hi només m'explica que tenen un pacient en estat de coma, i que té una certa relació amb mi. 

A mig matí he aconseguit negociar dos dies de permís a la feina. Agafo un tren que em du a la ciutat gallega de Vigo. Busco l'Hospital Xeral, al carrer de Pizarro, una adreça cèntrica. El cel està encapotat però no plou. Em presenten el doctor Cortés, un neurocirurgià que em rep al seu despatx més aviat auster. 

L'home s'embarbussa, demana disculpes per anticipat. El que li explicaré li semblarà molt estrany, i ho entenc. Perquè a mi també em sembla... m'ha costat molt comprendre-ho. Em demana la data de naixement. El trenta de novembre del vuitanta-u, li dic. Cortés estussega, s'escura la gola i fa petar la llengua i finalment es decideix. 

El trenta de novembre del vuitanta-u va ingressar un pacient a l'hospital. Un ferit, en realitat. Un terrible accident laboral a les drassanes Vulcano. Es diu Xulio. Múltiples lesions, i especialment un important traumatisme cranial. Va quedar en coma, un coma profund. 

-Cregui'm que ho hem provat tot, totes les tècniques. Però no es desperta ni es despertarà mai, és irreversible. Ara fa uns dies, la família ha decidit desconnectar-lo, i perdoni per l'expressió tan eufemística. 

He escoltat atentament, esperant el moment del relat que m'ateny a mi, però no he entès res. Tret de la coincidència en les dates, no puc comprendre què faig aquí.
-Fa uns dies el nostre pacient va tenir una petita reacció davant d'una substància que li vam administrar. És el darrer recurs conegut. Va reaccionar uns minuts i després va recaure. Aquesta recaiguda és el que ens demostra que el coma no té sortida. I és el factor que ha fet decidir la família a suspendre... 

El doctor Cortés s'alça de la cadira i es planta davant de la finestra a contemplar els núvols. Llavors per fi explica que el seu malalt, en estat de semi-inconsciència, va parlar-los de mi. Hi érem jo, una infermera i la germana del pacient, de manera que aquests ds testimonis li ho poden certificar, si vol. Ens va explicar la seva vida, la de vostè. Amb tots els detalls. La conclusió, per més sorprenent que sigui, és òbvia: vostè, la seva vida, són el somni del nostre pacient. Hi ha neuròlegs que sempre han defensat que el cervell dels qui estan en coma pot somiar, i és ben probable. 

Ens trobem davant d'un fenomen que no sabem explicar, i no es cregui que tot això és gens fàcil. A mi m'inquieta molt, la veritat. El doctor es toca els cabells, es frega el clatell i observo com té la pell entresuada, els porus oberts. Els dits li tremolen. Jo ara estic parlant amb vostè, i això indica que formo part del somni, que d'alguna manera jo també... La ciutat, aquests carrers, el cel ennuvolat. En aquests moments, necessàriament, tot això és el somni del pobre Xulio. 

De sobte calla i em mira intensament. S'asseu. Tot i que seria més correcte dir que es deixa caure a la butaca de plàstic negre.
-Podem fer milers d'especulacions, però la qüestió és aquesta: d'aquí a quaranta-vuit hores desconnectarem en Xulio i tot s'acabarà. I crec que li ho havia de dir.

-El puc veure?
A través d'una finestreta rectangular miro durant un minut el rostre damunt del coixí blanc. Em produeix una emoció desconeguda, un lleu estreminent a l'estómac i poc més. Diria que no el conec de res i alhora tinc la impressió d'haver-lo vist algun cop, potser hem coincidit alguna vegada en una andana del metro, al carrer esperant un semàfor, a la cua del supermercat. 

Surto de l'hospital i camino en direcció al mar. M'endinso pel Casco Vello de la ciutat, observo atentament l'Església de Santa Maria. Surto a l'avinguda Beiramar i miro l'horitzó. Al fons de tot sembla que el sol està trencant la capa de núvols. Contemplo la badia i m'assec en una pilona de formigó pintada de blanc. Passa un home gran empenyent un carretó de supermercat ple d'andròmines: tubs de metall, un embalum de roba vella, cartrons, el radiador d'una nevera. Un osset de peluix penja, lligat pel coll, del seu cinturó. Llavors apareix un cotxe esportiu d'argent que fa sonar el clàxon perquè s'aparti el vell del carretó. El somni d'en Xulio és molt imperfecte, penso. En Xulio no sap ni somiar, pobre diable. 

_______________________

El títol provisional del conte és Drone