dijous, 13 de novembre del 2014

Latorre, José María. Música muerta


Latorre és, sense cap mena de dubte, un home que ha nascut per fer de narrador: algú amb una facilitat terrible i sorprenent per al relat, per explicar històries. Aquest do li permet navegar pels gèneres i escriure històries ambientades al salvatge Oest com Cuervo, en una inhòspita urbanització de xalets com El depósito de agua o explícitament en un cementiri, tal com fa a En los bloques de nichos. I en qualsevol altre lloc imaginable del temps i de la geografia. Latorre escriu com qui respira, per parafrasejar Rimbaud.

Música muerta és el darrer recull de contes que li ha publicat la gairebé perfecta Valdemar, una editorial que és alhora refugi de lectors melancònics i ansiosos, i exemple per a navegants en les mars obscures de l'edició al segle XXI.

I no obstant tot això... a José Maria Latorre li falta alguna cosa. La lectura del volum generós (vint relats i 385 planes) se m'ha fet llarga i gairebé tediosa, perquè esperava trobar moments brillants en imatges i en densitat literària (metafòrica, estílistica, onírica, suggerent) i tan sols he trobat eficàcia i lectura planera, qualitats que tendeixen a avorrir el lector perquè mai no el qüestionen.

L'estructura dels contes és precisa, plena de referències literàries i cinefíliques, capaç de parlar-li al lector gairebé a cau d'orella. Eficaç des del fantàstic fins al quotidià, el volum es passeja amb soltura pels escenaris i les èpoques amb la naturalitat esfereïdora del qui no té por d'enfrontar-se a cap repte. Amb un cert ànim cortazarià, Latorre desplega el fantàstic, el dramàtic, el patètic, el poètic, el ridícul. Però finalment hi ha un element dèbil en la cadena de transmissió tan ben travada: el registre del llenguatge.

Latorre cau massa sovint en frases fetes i col·loquialismes, i en expressions que són pròpies del periodisme, però que no responen a la qualitat literària que sembla voler. Quan mescla les obvietats amb construccions elaborades i riques en imatges originals, les frases banals encara grinyolen més. Tal vegada l'error és una mala valoració del risc que assumeix, però la mescla de cultismes amb d'un registre amb qualitat escassa i to de premsa local no funciona.

Els contes que aspiren a una major voluntat poètica, com ara Los ojos muertos o Los ojos muertos, una variación no resisteixen bé contruccions d'un to literari baix que malmeten el clima malsà que pretenen retratar. Latorre és a mil anys llum de Thomas Ligotti, i aquesta distància és dolorosament enorme en dues publicacions de la mateixa editorial. De vegades, adoptar un to decimonònic seria una gosadia honorable, però no pas quan s'esberla en el darrer alè:
El asesinato de Louise no afectó a mi reputación como médico osteópata ni a mi nombre como ciudadano respetable, porque nadie se enteró de lo acontecido en nuestra casa, situada en las afueras de París en dirección norte.
(El subratllat -o cursiva- és meu)
Vet aquí un paràgraf que volia ser elegant, bellament antiquat i referencial... i que esdevé un nyap escrit al segle XXI i amb aquesta dirección norte: no em vull acarnissar en aquest paràgraf ni en aquest relat (només cal llegir-lo dues vegades per a veure-ho), tan sols el poso com a exemple.

José María Latorre, al qual li sé reconèixer les virtuts esmentades sense cap mena de dubte, és també una víctima de la literatura que es produeix a la península amb més freqüència: una literatura que renuncia constantment, una literatura que parteix de l'evidència científica que el lector peninsular és un lector poc format, que prefereix l'entreteniment a l'art i que no vol maldecaps estilístics. Una literatura que simula la literatura però que tan sols vol vendre històries.

Una literatura o pseudo-literatura que ja és massiva als aparadors i que de vegades busca l'empara del famós gènere per a autoexculpar-se, com si parafrasegés el famós acudit no és el que sembla: això que veus no és el que sembla: no és una enredada, és gènere. Jo diria que José María Latorre ens pot deixar una altra col·lecció de relats. Per què n'és capaç.

*

Des que l'editorial que va publicar Harry Potter (Harry Puta segons un conegut meu molt respectable) es va adonar que aquella llufa era consumida per més adults que no pas infants, els nord-americans van optar per promoure el gènere que anomenen New Adult, un bonic eufemisme que qualsevol entendrà de seguida i que no vull definir amb les meves paraules. En aquest prestatge hi ha la majoria dels títols de gran consum tant allà com aquí, i que no anomeno per no ofendre les sensibles ànimes dels milions de new adults.




diumenge, 9 de novembre del 2014

Bugarach


Vam arribar a Bugarach el dia 2 de gener de 2013, tot just dotze dies més tard que la fi del món no s'hagués esdevingut. El poblet, enmig d'una vall dolça i daurada per un sol afable, romania en pau i en silenci. Els centenars de persones que s'hi havien reunit per viure la fi del món al lloc on se'ls havia promès la salvació in extremis ja havien marxat i en quedaven ben pocs rastres.

Els cels no s'havien obert, l'apocalipsi no s'havia presentat a la cita i els creients en la salvació de Bugarach no devien saber si havien assistit al miracle o al no-res. En tot cas, no hi eren. Ja devien ser a les cases llurs consultant els oracles, analitzant els somnis i rellegint les obres més críptiques de Jung. O tan sols retornats a la feina i les rutines, baixar les escombraries, mirar les notícies, rentar-se les dents, lamentar les disfuncions erèctils i els dolorets reumàtics. La vida és la tensió entre el gran i el petit, el ridícul i el meravellós, el miracle i l'artritis.

Per a comprendre què sóm l'espècie humana es poden llegir tractats de sociologia, articles de neurociència, assajos d'antropologia o milers de volums de filosofia, història, teologia, pedagogia, psiquiatria, medicina, genètica, hermenèutica i màgia, espiritisme, mesmerisme, economia. Amb tot això encara no hauríem entès gairebé res, de manera que ens caldria recórrer sense excuses a uns tres o quatre milers d'anys de literatura i d'art.

I en acabat, encara no podríem donar un veredicte.

Com que em resisteixo a passar per la vida sense haver-la entès, també sé que cal viure-la a més a més de llegir-la, de llegir els centenars de milers de textos que han escrit els qui m'han precedit, que són els meus pares i les meves mares. Sé que la vida s'entén millor des dels límits i les fronteres. Des dels llocs on la raó es perd en els llimbs del somni. Bugarach fou un dels llocs on això va succeir i per això és un lloc al qual hi vull tornar.

No sé si cal justificar perquè escric això en un bloc que promet parlar de literatura negra: entenc la literatura negra com un relat dels marges, de la zona on el llapis dibuixa el perfil -que vol dir el límit- de l'espai que ocupa la figura. Ja sé que els homes i les dones podem ser justos i bons i democràtics i assenyats i catalans i racionals, però intueixo que sabré qui som quan som tot el contrari.

Per això estic esperant amb candeletes l'estrena del film Bugarach, un documental gravat en els dies previs a aquella fi del món que no es va esdevenir: el relat d'un esdeveniment que és precisament el relat d'un no-esdeveniment.

[Em sembla més apassionant que el relat d'un altre no-esdeveniment com el que avui explica (amb un triomfalisme decimonònic) la nostra TV3. però en fi... els humans també ens definim quan fem el ridícul.]




dissabte, 8 de novembre del 2014

Marc Recha i el gènere negre



En Marc Recha és un dels cineastes més interessants que han aparegut a la nostra geografia després de molts anys de sequedat absoluta.

L'obra d'en Recha és poètica i al·legòrica per damunt de tot, però conté un discurs crític i analític respecte de Catalunya. Un discurs molt poc amable amb la visió d'una Catalunya moderna i superior que alguns mitjans volen promoure. La seva obra és, en una bona part, el retrat en negre de la Catalunya cofoia.

En diversos dels seus films hi ha una narrativa negra. Pau i el seu germà és una investigació post mortem, i una de les narracions policíaques (sense policies) més ben explicades dels darrers anys en el cinema, però també en la literatura. Perquè el cinema d'en Recha és d'aquella mena de cinema que també és literari: el diàleg, la metàfora, el fil narratiu... Tot sorgeix de la delicadesa i del respecte per la vida, per la realitat.

La filmografia de Marc Recha se situa en els límits i en les fronteres, i això no és una casualitat. El riu Ebre, els barris que limiten la Barcelona olímpica pel nord, el Pirineu més salvatge. En Recha explica Catalunya des dels extrems: són els límits allò que defineix els conceptes. Seria grotesc pensar que els catalans som allò que són els ciutadans de l'Eixample, de Gràcia o de Sants. Com tots els conceptes, ens definim pels marges: si algú pogués dir què és Catalunya, ho faran millor els catalans de la Torre del Baró o els del Singuerlin que no pas els veïns de cap altre barri.

I és en el marges on passen coses interessants, coses que val la pena d'explicar. Les trifulques dels senyorets i les senyoretes de l'Eixample no tan sols tenen poc interès, si no que aquesta classe burgesetament mitjana va ser explicada al segle XIX i ja no li interesa a ningú.

dijous, 6 de novembre del 2014

Blow up. D'Antonioni a Cortázar passant per Argelaguer




Que Blow Up d'en Michelangelo Antonioni sigui una adaptació del conte de Julio Cortázar Las babas del diablo és una afirmació que podríem discutir. Tot i que és una afirmació del director italià que tothom ha acceptat, jo diria que aquesta adaptació podria ser objecte de conferències i de sessions d'un màster sobre adaptació cinematogràfica. Molt més encara que el cas de Conrad i Coppola anomenat "Apocalypse Now".

D'entre la fabulosa col·lecció de contes d'en Cortázar n'hi ha uns quants que es podrien incloure en una antologia del relat negre. Penso en Continuidad de los parques però n'hi ha d'altres, com aquest Las babas del diablo que dec haver rellegit més de deu vegades. I el terrible Instrucciones para John Howell al qual li dono voltes sense parar des que era jove, o l'imprescindible El perseguidor, que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat i lectura obligatòria sota pena de presó. 

Què passa quan es troben dos genis en un mateix galliner? Aquesta deu ser la pregunta correcta. I una de les respostes podria ser Blow Up, la cinta que va filmar en Michelangelo el 1966. Un cas d'adaptació en el sentit més estricte de la paraula: adaptar, en aquest cas, vol dir dur l'aigua al meu molí i prendre l'anècdota d'un altre per a fer la meva pròpia tesi.

Blow Up és un film gairebé inclassificable, però és obvi que s'hi inclou un relat negre: un fotògraf fotografia un crim accidentalment, i la recerca de la veritat el du cap a una experiència laberíntica on la realitat es descompòn sota els seus peus. Augmentada moltes vegades, la imatge d'un cos estès en un parc esdevé irreal, una abstracció de puntets que avui es dirien píxels.

Qualsevol objecte, tal com qualsevol realitat, esdevenen profundament abstractes si ens hi apropem massa, i això també val per a qualsevol fenòmen humà. Ampliat milions de vegades, un centímetre quadrat de la pell que més estimes mostra unes rares galàxies d'àtoms que s'assemblen vagament a la nebulosa d'Orió, i és llavors quan t'adones que la realitat en què vivim no és real. Situats en aquest ordre de coses: quin sentit tindria investigar un assassinat? Per què hi ha una literatura (que està de moda) sobre casos policíacs quan la investigació ens du, invariablement, vers la incertesa i la descomposició del món?

Antonioni s'havia apropat al relat negre uns quants cops: Cronaca di un amore conté elements negres, i això mateix es podria dir de L'avventura o de Zabriskie Point, Il misterio di Oberwald, Professione: reporter. En tots els casos Antonioni es pregunta pel significat del relat, el qüestiona i el desmunta. L'avventura (que és la meva pel·li preferida del director) es perd de forma meravellosa per una paisatge de roques volcàniques. La història, que ha arrencat fent veure que és el relat d'una investigació, esdevé l'autòpsia d'uns personatges buits i desolats, perduts en un laberint de sentiments ambigus i febles on es mesclen la culpa i el desig, la solitud, l'absurd, la memòria.

D'ençà d'haver vist com pinta Antonioni el relat policíac (o negre) no he pogut deixar de pensar que obviar-lo és, per als escriptors del gènere negre posteriors a ell, com si un pintor d'icones contemporani passés per alt Andrei Rubliov.

[Fa uns dies, passejant pel bosc d'Argelaguer, vaig trobar l'escenari per al meu Blow Up.]

dilluns, 3 de novembre del 2014

Els silencis dels pactes, Marc Moreno


Tercera novel·la d'en Marc Moreno i segona del mateix autor a Llibres del Delicte, Els silencis dels pactes és un thriller concís i despietat, de ritme accelerat. Despietat també amb el lector, que no troba cap fragment on aturar-se per prendre aire. Des de la primera escena fins a la darrera, l'acció no s'aigualeix si no que tot sovint deriva cap a les violències verbals o físiques que empenyen una tragèdia que és alhora tan quotidiana com homèrica.

Moreno no s'entreté en la descripció dels espais si no que els cita: aquesta plaça, aquest carrer, aquesta ciutat. Mataró, la ciutat on s'esdevé la narració, és la Mataró real tot i que actuï com el paradigma de qualsevol ciutat mitjana, podrida per l'especulació immobiliària i per un urbanisme deliqüescent: podria ser Badalona, Manresa, Vic. O Plasencia, Algeciras, Xixón. Tampoc no dedica cap paràgraf a parlar de la psicologia dels personatges: allò que són i allò que passa dins del seu cap es dedueix dels seus actes i de les seves paraules, tal com feia Chrétien de Troyes: l'autor pensa que pels seus actes els coneixereu.

El text funciona com un engranatge d'escenes travades amb un plantejament proper a l'storyboard, més cinematogràfic que literari, i es basa en uns diàlegs ràpids a un pam del text teatral. El lector posa els rostres, el vestuari. Infereix tot allò que no es diu perquè reconeix de seguida els personatges a partir dels referents que li facilita el periodisme ingerit, que forma part d'una experiència més que òbvia: quin aspecte tenen els polítics locals i els empresaris nacionals, els immigrants nigerians i els mossos d'esquadra és quelcom que tothom es pot prefigurar.

La història funciona com una xarxa de relacions, és un fresc de personatges entrelligats sense saber-ho, atrapats tots ells en un mateix fil tensat per la corrupció urbanística i les amistats perilloses dels polítics. Però on també hi apareixen les penúries dels periodistes sotmesos als capricis i els negocis dels amos, la tragèdia de la supervivència dels sense papers.

En Marc Moreno ha optat per un estil eminentment esqüet i per una mirada tràgica en el sentit clàssic: ningú no pot defugir el destí en un univers brutalment determinista i cruel que assigna els rols socials. Allò que narra és un encadenament d'inexorabilitats i de cites indefugibles.

Com els passa als ratolins del laberint, els camins estan traçats i aquests personatges que actuen com a paradigmes potser somien vides millors, però tan sols poden provar de mantenir-se a flot sense ofegar-se abans d'hora. Malgrat que hi ha uns forts i uns febles (i que els febles s'enduen la pitjor part), els forts també són simples peons d'un joc malvat i finalment tots ballen la mateixa cançó fatal. Segles després de la Dansa de la mort dels medievals, la nostra societat encara es pot explicar per la rigidesa dels estaments i per aquesta lluita brutal en què ens explotem els uns als altres, i on tan sols ens sabem germans perquè a tots ens espera el mateix destí.

Moreno obre una finestra lleugerament optimista al final del relat. Però és cert que, al llarg del text, ha estat capaç de parlar de valors ètics -ni que sigui com a aspiracions remotes d'alguns personatges. I també introdueix la sexualitat vista com un espai imprevisible on les classes socials poden subvertir-se, ni que sigui momentàniament: al capdavall, Zeus també sentia impulsos sexuals amb les pobres mortals i la satisfacció d'aquests impulsos alterava l'ordre del món (amb conseqüències dramàtiques per als mortals, és clar). En aquest sentit, l'homosexualitat d'un dels personatges actua com un factor de trencament amb la rigidesa dels estrats i en certa mesura facilita l'entrada en escena d'una vague igualtat, d'un indici de democràcia. El fet que la majoria dels personatges visquin una certa evolució moral al llarg del relat també incideix en aquesta espurna d'optimisme que Moreno vol introduir al text

No sé pas si té cap sentit explicar quins referents m'ha dut a la ment la lectura de Els silencis dels pactes, però òbviament la narrativa negra i policial nord-americana clàssica: entre Hammett i Thompson. Alguns elements de Raymond Carver i coses properes al negre espanyol més contemporani, com Alexis Ravelo. A partir d'aquest estil periodístic he pensat en Carlos Quílez i alguna cosa que diu a Cerdos y gallinas: escriure allò que ha passat a partir de les llacunes de la crònica periodística. És a dir, imaginar els diàlegs i els fets que el periodista o el jutge no poden relatar perquè no els consten. Perquè, de fet, Els silencis dels pactes té molt poc de ficció: allò que explica ha passat una, cent, mil vegades a la realitat.

També he pensat en la Chinatown de Polansky, en el Sunset Bulevard i altres pel·lis policíaques de Wilder, en molts films que arrenquen amb l'assassinat d'una prostituta a mans d'un poderós i en la pel·li quasi de culte Klute d'en Pakula. En una geografia més propera, he recordat la Muerte de un ciclista, d'en Juan Antonio Bardem.

Crec que cal reconèixer el mèrit i el valor d'en Marc Moreno per explicar una història d'infàmia i corrupció estrictament catalanes en aquests temps, per dur el gènere negre en la seva versió més adusta fins a la geografia catalana d'avui -una opció encara poc freqüent i que tan sols he vist a través de El tant per cent d'en Vallbona- i per obrir camins a una literatura negra periodística i salvatge. Si pugués, l'animaria a literaturitzar els casos de corrupció reals que la justícia no ens explicarà mai del tot: des del clan Pujol a l'afer Millet, Prenafeta, Alavedra, Bustos, etc.

Si pugués, també animaria en Marc Moreno a treballar més l'oralitat dels diàlegs, els aspectes dialectals i col·loquials, la versemblança dels registres.

Si mai em llegeixes aquestes línies, Marc, et recomano dues pel·lis (i si les has vistes ho sento per la meva presumpció): Glengarry Glen Ross (de James Foley a partir de David Mamet) i Série Noire, de l'Alain Corneau. Això t'ho dic sense cap relació amb la ressenya del teu Silenci.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Dret a decidir


Dels nens que abans en dèiem belluguets i després mogudets, ara se'n diu hiperactius i poden ser, alhora, víctimes del paorós trastorn del dèficit d'atenció. Crec que en aquest viatge del nom col·loquial i desenfadat vers la nomenclatura de la patologia hi ha la clau del desastre.

[Vull fer constar que la meva mare em deia cul de mal seient o també cul d'en Jaumet, dues expressions que reivindiquen aquella preferència de la fraseologia catalana per l'escatologia, en els dos casos metaforitzada per aquest cul recurrent].

Amb el pas de les dècades, tots els nens belluguets acabem per trobar la calma del cos i algunes vegades de la ment. Molts anys més endavant trobarem fins i tot el repòs absolut, tot és qüestió de temps: tal com diu l'Enric Casasses, d'aquí a dos o tres-cents anys et trobaràs molt bé.

A mi sempre m'ha semblat que els belluguets i els trastornats en general sofrim d'una evident dificultat per escollir que -vés a saber- potser és l'arrel neurològica del nostre mal. Deu ser per això que tota aquesta campanya de cartells pels carrers em posa especialment neguitós: dret a decidir? a decidir sobre què i entre quines opcions? I per què només puc decidir sobre una qüestió i no sobre dues o sobre tres? La fotografia que il·lustra aquest text és la prova gràfica del meu neguit: aquests són els darrers vuit llibres que han entrat a casa en el darrer mes. (Algun és un regal, la majoria comprats i cap de robat, com feia abans).

Alguns responen a l'estricte desig de llegir, a l'impuls de gaudir de la lectura. D'altres responen a la documentació que estic fent per a una novel·la tot just esboçada. Després de redactar una trentena de pàgines m'he aturat per llegir. Entre els uns i els altres, l'aspecte dels llibres començats simultàniament evidencia aquesta impossibilitat per prendre decisions:

  • La guerra de la Cochinchina, d'en Joan Perucho. Fascinant, misteriós, culte, refinat, irònic, burleta, descregut, revisionista, inclassificable com sempre. A la primera pàgina, un prehistòic pterodàctil gralla enmig de la nit londinenca, a finals sel segle XIX. No es pot començar millor.
  • La dona de gris, de l'Anna M. Villalonga. Primera novel·la de l'escriptora barcelonina, situada en una ciutat i protagonitzada per uns personatges que tenen un aire centreuropeu.
  • Un judici a la terra dels bruixots, d'en Pau Castells. Un treball d'història situat a la Vall Fosca i al segle XVI.
  • El silenci dels pactes, d'en Marc Moreno. Relat negre, trepidant, autèntic thriller amb possibilitats teatrals.
  • La revolución secreta, d'en Claudio Cerdán. Una novel·la negra situada en un paisatge blanc i que s'esdevé entre la guàrdia blanca russa. Entre els personatges, el metge Mikhaïl Bulgakov (aquest és un dels factors que van ser decisius per comprar-la).
  • La tristeza del Samurái, el primer gran èxit internacional d'un altre barceloní: en Víctor del Árbol quan encara editava a Alrevés.
  • Brujas, sapos y aquelarres, de la gran Pilar Pedraza i editada per l'admirada Valdemar. Un treball excel·lent sobre la figura de la bruixa des de l'antiguitat fins al cinema del segle XX, ple de referències i cites que em deixen atordit i ensomniat.
Ja fa molt de temps que vaig renunciar a llegir amb ordre i mètode, i la veritat és que trobo plaer en aquesta navegació atzarosa per les pàgines de llibres diferents que tenen mides i olors diverses (el d'en Perucho, imprès fa més de vint anys, té una suau aroma d'heura i de floridura, com de jardí decimonònic mig abandonat). Llegeixo joiosament desordenat i són l'estat d'ànim o el pur caprici els qui decideixen, al darrer instant, quin llibre agafaré avui. O quins llibres.

En el context polític i mediàtic d'avui, aquesta lectura erràtica seria l'equivalent a sentir-se tan poc català com poc espanyol o més ben dit: ni català ni espanyol. Potser votar Sí/No, potser no anar a votar... i si em poso a pensar descobreixo que hi ha més opcions però m'atabala pensar-les totes de cop.

Sempre m'ha semblat molt emprenyador que m'obliguin a escollir i aquesta manera de llegir és la meva venjança i la meva victòria, la meva redempció per la indecisió, el triomf que dedico als nens belluguets, mogudets, trastornadets i rebels.

__________________________
Nota: La primera idea era titular aquest text amb un coherent Contra el dret a decidir, però m'he ensumat que aquesta frase promouria moltes visites de lectors amb la cella alçada i el dit àvid de teclejar esgarrifosos comentaris. Després de debatre-ho i de valorar diverses opcions he pensat en no titular-lo, una opció que també hauria estat molt coherent amb el contingut. Finalment he escollit pel procediment de la moneda a cara o creu.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Una dona sense home és com un peix sense bicicleta

a Maria Mercè Marçal, altra vegada


Segons en Pau Castell, la cacera i la crema de dones acusades de bruixeria és una aportació catalana a la història universal de la infàmia. Aquesta conclusió és una de les possibles conclusions del lector de Un judici a la terra dels bruixots. La cacera de bruixes a la Vall Fosca, 1548-1549. Una de les tesis del treball és que Catalunya fou el primer país d'Europa on es van cremar vives les dones acusades de bruixes.

És el treball d'un historiador pacient i minuciós, extraordinàriament documentat, que ressegueix el judici contra diversos acusats entre els quals hi ha la bruixa Margarida Rugall, de la Coma de Mont-ros, a la Vall Fosca.

Tal com passa en els bons treballs historiogràfics, el relat del judici conté la llavor d'una magnífica novel·la sobre la cobdícia, la venjança i la ignorància. En mans de la literatura, els fets de la Vall Fosca explicarien una fantàstica història de vassalls sotmesos i senyors cruels, l'embrió de la lluita de classes i de la guerra de gèneres.

El llibre dóna les claus per comprendre la construcció política i cultural d'allò que anomenem bruixeria, i qui o què eren les bruixes medievals, en quina societat van aparèixer, en què s'assemblaven els homes i les dones del 1500 a nosaltres. En què hem canviat i en què ens mantenim fidels a la tradició d'unes estructures socials malignes. Qualsevol temps passat fou pitjor, diu el pensador. I jo diria, com Lovecraft o Freud, que en el temps passat hi ha l'horror del qual en som fills. Uns fills que no es decideixen a matar el pare. Trobo tant a faltar un Michel Foucault català...! (tal com també enyoro un Paul Naschy o un Ricardo Franco).

En les menys de dues centes pàgines del llibre (radicalment intenses i ben aprofitades) hi ha un material fascinant per a la reflexió i per a la reelaboració en clau de narrativa, tant literària com cinematogràfica. Metzines i metzineres, avortistes, inquisidors, medicina màgica, capellans de poble, venjances, l'inquietant Comte del Pallars Arnau Roger IV, els adoradors del boc de Biterna...

En un país que sol mostrar-ne encantat d'haver-se conegut com Catalunya, sempre em sobta que alguns dels millors episodis de la seva història romanguin silenciats (perquè contravenen la imatge idil·líca i feliç que ara toca?) i que no s'hagi produït cap creació artística sobre el fet que els nostres antecessors van inventar i exportar la foguera per cremar dones remeieres. Jo, que encara no he entès on li troben la gràcia a un tipus covard i mel·liflu com Rafael de Casanova, no puc comprendre que oblidem na Margarida Rugall de Paüls.

Perquè d'aquells esdeveniments en pot sortir una novel·la (i una pel·li) tant o més bona que Les bruixes de Salem d'en Miller. Vés a saber: potser aquest canvi de perspectiva també queda postposat per un cop siguem independents.

Nota: Recomano molt la visita a la web d'en Pau Castells: Vall Fosca. La bruixeria al Pallars a través del testimoni oral.

*     *     *

Fa uns mesos vaig gravar-(me) un video petitet dedicat a la bruixa Margarida Rugall de la Vall Fosca, convertida en Ragull per protegir-me de les probabilíssimes venjances des del més enllà, i vaig escriure a propòsit d'ella un text molt diferent del present. Que també contenia una cita explícita a Maria Mercè Marçal.