dilluns, 3 de novembre de 2014

Els silencis dels pactes, Marc Moreno


Tercera novel·la d'en Marc Moreno i segona del mateix autor a Llibres del Delicte, Els silencis dels pactes és un thriller concís i despietat, de ritme accelerat. Despietat també amb el lector, que no troba cap fragment on aturar-se per prendre aire. Des de la primera escena fins a la darrera, l'acció no s'aigualeix si no que tot sovint deriva cap a les violències verbals o físiques que empenyen una tragèdia que és alhora tan quotidiana com homèrica.

Moreno no s'entreté en la descripció dels espais si no que els cita: aquesta plaça, aquest carrer, aquesta ciutat. Mataró, la ciutat on s'esdevé la narració, és la Mataró real tot i que actuï com el paradigma de qualsevol ciutat mitjana, podrida per l'especulació immobiliària i per un urbanisme deliqüescent: podria ser Badalona, Manresa, Vic. O Plasencia, Algeciras, Xixón. Tampoc no dedica cap paràgraf a parlar de la psicologia dels personatges: allò que són i allò que passa dins del seu cap es dedueix dels seus actes i de les seves paraules, tal com feia Chrétien de Troyes: l'autor pensa que pels seus actes els coneixereu.

El text funciona com un engranatge d'escenes travades amb un plantejament proper a l'storyboard, més cinematogràfic que literari, i es basa en uns diàlegs ràpids a un pam del text teatral. El lector posa els rostres, el vestuari. Infereix tot allò que no es diu perquè reconeix de seguida els personatges a partir dels referents que li facilita el periodisme ingerit, que forma part d'una experiència més que òbvia: quin aspecte tenen els polítics locals i els empresaris nacionals, els immigrants nigerians i els mossos d'esquadra és quelcom que tothom es pot prefigurar.

La història funciona com una xarxa de relacions, és un fresc de personatges entrelligats sense saber-ho, atrapats tots ells en un mateix fil tensat per la corrupció urbanística i les amistats perilloses dels polítics. Però on també hi apareixen les penúries dels periodistes sotmesos als capricis i els negocis dels amos, la tragèdia de la supervivència dels sense papers.

En Marc Moreno ha optat per un estil eminentment esqüet i per una mirada tràgica en el sentit clàssic: ningú no pot defugir el destí en un univers brutalment determinista i cruel que assigna els rols socials. Allò que narra és un encadenament d'inexorabilitats i de cites indefugibles.

Com els passa als ratolins del laberint, els camins estan traçats i aquests personatges que actuen com a paradigmes potser somien vides millors, però tan sols poden provar de mantenir-se a flot sense ofegar-se abans d'hora. Malgrat que hi ha uns forts i uns febles (i que els febles s'enduen la pitjor part), els forts també són simples peons d'un joc malvat i finalment tots ballen la mateixa cançó fatal. Segles després de la Dansa de la mort dels medievals, la nostra societat encara es pot explicar per la rigidesa dels estaments i per aquesta lluita brutal en què ens explotem els uns als altres, i on tan sols ens sabem germans perquè a tots ens espera el mateix destí.

Moreno obre una finestra lleugerament optimista al final del relat. Però és cert que, al llarg del text, ha estat capaç de parlar de valors ètics -ni que sigui com a aspiracions remotes d'alguns personatges. I també introdueix la sexualitat vista com un espai imprevisible on les classes socials poden subvertir-se, ni que sigui momentàniament: al capdavall, Zeus també sentia impulsos sexuals amb les pobres mortals i la satisfacció d'aquests impulsos alterava l'ordre del món (amb conseqüències dramàtiques per als mortals, és clar). En aquest sentit, l'homosexualitat d'un dels personatges actua com un factor de trencament amb la rigidesa dels estrats i en certa mesura facilita l'entrada en escena d'una vague igualtat, d'un indici de democràcia. El fet que la majoria dels personatges visquin una certa evolució moral al llarg del relat també incideix en aquesta espurna d'optimisme que Moreno vol introduir al text

No sé pas si té cap sentit explicar quins referents m'ha dut a la ment la lectura de Els silencis dels pactes, però òbviament la narrativa negra i policial nord-americana clàssica: entre Hammett i Thompson. Alguns elements de Raymond Carver i coses properes al negre espanyol més contemporani, com Alexis Ravelo. A partir d'aquest estil periodístic he pensat en Carlos Quílez i alguna cosa que diu a Cerdos y gallinas: escriure allò que ha passat a partir de les llacunes de la crònica periodística. És a dir, imaginar els diàlegs i els fets que el periodista o el jutge no poden relatar perquè no els consten. Perquè, de fet, Els silencis dels pactes té molt poc de ficció: allò que explica ha passat una, cent, mil vegades a la realitat.

També he pensat en la Chinatown de Polansky, en el Sunset Bulevard i altres pel·lis policíaques de Wilder, en molts films que arrenquen amb l'assassinat d'una prostituta a mans d'un poderós i en la pel·li quasi de culte Klute d'en Pakula. En una geografia més propera, he recordat la Muerte de un ciclista, d'en Juan Antonio Bardem.

Crec que cal reconèixer el mèrit i el valor d'en Marc Moreno per explicar una història d'infàmia i corrupció estrictament catalanes en aquests temps, per dur el gènere negre en la seva versió més adusta fins a la geografia catalana d'avui -una opció encara poc freqüent i que tan sols he vist a través de El tant per cent d'en Vallbona- i per obrir camins a una literatura negra periodística i salvatge. Si pugués, l'animaria a literaturitzar els casos de corrupció reals que la justícia no ens explicarà mai del tot: des del clan Pujol a l'afer Millet, Prenafeta, Alavedra, Bustos, etc.

Si pugués, també animaria en Marc Moreno a treballar més l'oralitat dels diàlegs, els aspectes dialectals i col·loquials, la versemblança dels registres.

Si mai em llegeixes aquestes línies, Marc, et recomano dues pel·lis (i si les has vistes ho sento per la meva presumpció): Glengarry Glen Ross (de James Foley a partir de David Mamet) i Série Noire, de l'Alain Corneau. Això t'ho dic sense cap relació amb la ressenya del teu Silenci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada