dimecres, 26 d’octubre de 2016

La memòria negra, negra i catalana

Resultat d'imatges de divan del psiquiatra

La darrera xerrada que he anat a fer sobre novel·la negra, al club de lectura d'una biblioteca del Maresme, em va servir per confirmar algunes tesis sobre la relació entre la literatura i la història. Parlo de literatura catalana i d'història catalana, perquè és el que conec. La conversa va arrencar parlant de ficció, de propostes novel·lístiques que anaven des de Ramiro Pinilla a Sebastià Bennassar, de Vázquez Montalbán a Alfonso Sastre. Hi hagués pogut afegir el darrer premi Agustí Vehí, "Els ossos soterrats" d'en Silvestre Vilaplana, perquè hi hauria escaigut molt bé.

Vaig tardar en comprendre que el meu inconscient m'havia traït, i que havia mostrat la meva predilecció pel gènere negre quan revisa la història, més que quan parla d'un present desproveït de perspectiva i d'anàlisi interessant. Deu ser per això que vaig incloure a la llista de les meves preferències literàries un títol gens negre com és "Les històries naturals" d'en Joan Perucho. Però en Perucho sempre el tinc acollit dins del meu cap -fins al punt que temo que un dia d'aquests no comenci a sentir la seva veu quan m'adormo o poc abans de desvetllar-me.

Les persones que van acudir a la cita de la biblioteca eren, majoritàriament, d'una "certa edat", com se sol dir. A aquestes persones la revisió de la història els interessa. Molt. Perquè vivim en un país que no paeix la història i això dol més quan et fas gran i comences a sospitar que no hi ha remei. Si ens agafés un psiquiatra capaç de tractar col·lectius "nacionals" o regionals o autonòmics, enviaria Catalunya a teràpia urgent -o al manicomi. De la guerra civil espanyola ençà, sembla que els episodis es cloguin per decret però sense haver fet la bugada que la salut demana. Per poc que gratis, surt el dolor. Fa pocs dies i en una altra banda m'explicaven una "anècdota", referida a un poblet de Terol: quan van entrar les tropes de Franco, van rapar la dona d'un anarquista, li van administrar un laxant poderós i la van fer desfilar carrer Major amunt i carrer Major avall. Un espectacle per celebrar la victòria del feixisme. Això va passar a Terol, hi insisteixo. I hi ha relats semblants referits a Granada, Badajoz, Jaén, Madrid, Astúries, Huesca, Córdoba... una guerra contra Catalunya?

Ara, en temps de reivindicació nacionalista i de sobriranisme, hi ha un interès estrany en passar per alt el sentit i les conseqüències de la guerra civil (parlo de la guerra de 1936 a 1939, per si de cas algú ja havia caigut al parany). Hi ha veus -cíniques o grotesques- que diuen que la guerra que cal tenir en compte és una de molt anterior, que es recorda més o menys per força gràcies a l'efemèride de l'11 de setembre de 1714. Per què s'entesten tant els uns com els altres en enviar a l'oblit la guerra del general Franco i de la burgesia contra la classe obrera? I per què s'obsedeixen en explicar l'Alzamiento Nacional com una guerra d'Espanya contra Catalunya quan això no s'ha esdevingut mai -ni tan sols el tediós i obscur 1714?

Sigui com sigui, la salut mental col·lectiva no s'afavoreix amb mentides ni amb oblits ni amb tergiversacions barroeres. La història no explicada i silenciada es converteix en un tumor col·lectiu, en una bola d'insania allotjada al cor d'una societat. Tal com diria un psiquiatra, allò que cal és expressar-se, parlar, explicar. Per poder repensar, per poder reviure i reformular. Joan Perucho va fer una obra genial amb "Les històries naturals" perquè repensa, reescriu i qüestiona el lector. Parla de les guerres carlines, és clar, però més val això que la literatura oblidadissa i despistada que veiem tants cops escrita en català, fins i tot sota l'etiqueta del "gènere negre".  En aquest sentit, en Vilaplana escriu un text que cal llegir atentament: memòria i oblit, ossos soterrats en fosses comunes. A la guerra que va acabar el 1939 i no a la 1714, en què ningú no sap dir-nos qui lluitava contra qui, quines eren les ideologies enfrontades, quins els territoris de la comtesa. (Al Fossar de les Moreres, per cert, no hi ha cap mort de 1714).

Es troba a faltar una novel·lística que ajudi el lector català a repensar la història recent. La que va des de 1939 fins als nostres dies, la que qüestiona la transició. Per aquets dies tinc damunt la taula una novel·la excel·lent (i no negra) de l'Ignacio Martínez de Pisón, "El día de mañana" (Seix Barral, 2011) en què pregunta per la transició a Catalunya, sobretot a Barcelona. M'ha semblat un text brillant per qüestions literàries, però també perquè ajuda a repensar on som i des d'on venim per ser on som. Martínez de Pisón, nascut a Zaragoza (o "Saragossa" pels amics de canviar els topònims i que s'ofenen quan algú, parlant en castellà, diu "Lérida") parla d'immigració aragonesa a Catalunya. Parla del mite de la "integració" i del mite de la "terra d'acollida", parla d'un home que esdevé confident de la Brigada Social, de la Barcelona dels anys 60 i 70, que és la Barcelona de la meva infantesa. "El día de mañana" és una novel·la que contribueix a la salut col·lectiva dels catalans, malgrat que a molts catalans no els agradarà veure's retratats allà. Per això necessitem aquesta mena de textos, aquesta literatura. O bé el psiquiatra col·lectiu (i argentí?).

Resultat d'imatges de el dia de mañana

És possible que la distorsió sobiranista de la política catalana estigui impedint una revisió sana de la història recent. El més dramàtic, però, és que la major part de la literatura catalana que es publica avui contribueix al desastre. Quan la literatura (o l'art, en general) es doblega davant del discurs dels polítics al poder, deixa de ser literatura i deixa de ser art, i esdevé una crossa de la propaganda. Una crossa lamentable. Jo diria que aquesta actitud, tan vergonyosament generalitzada, és la responsable de què ens trobem amb una producció novel·lística xarona, dèbil, incapaç, ridícula i avorrida. I terminal, per desgràcia. Els qui escriuen novel·la cofoia, xiroia i amable amb el poder no deuen sospitar que estan liquidant la literatura catalana. Imbuïts de l'esperit de les desfilades amb uniforme, deuen sentir (que no pensar) que contribueixen a un causa noble. 

Acabo aquest text amb la cita d'un article del professor Jordi Llovet, extraordinàriament lúcid, on cita George Orwell, un altre lúcid. Lucidesa al quadrat:
Diu Orwell: “Una societat esdevé totalitària quan la seva estructura es torna manifestament artificial... La simple prevalença de determinades idees pot escampar una mena de verí que fa impossible abordar un tema rere l’altre amb propòsits literaris... Sempre que s’imposa una ortodòxia deixa d’haver-hi bona literatura”. 
I diu Llovet: "Catalunya! TV3! Independentisme de gresca i processó uniformada! Llegiu a fons aquest article dins el nostre llibre d’avui, i potser hi trobareu una de les causes, només una, del panorama eixorc, lànguid, desolat, pobrissó, indulgent, anèmic i esvaït no solament de la nostra literatura actual —la poesia n’és una excepció, com molt bé em va dir Marc Romera, que n’edita i en fa de molt bona—, sinó de tot l’àmbit cultural. Si jo fos marxant a Prades i conseller de Cultura en aquests moments —cosa del tot improbable—, no exportaria els castellers a l’Orient; importaria a Catalunya el bo i millor del que encara es fa, no a Espanya, però sí a la resta del continent".

Resultat d'imatges de els ossos soterrats


1 comentari:

  1. Després d'una guerra cruenta com la mal anomenada guerra civil espanyola, el poder que va derrotar als treballadors va deixar el seu gos a la porta, i durant quaranta anys va fer la seva feina meticulosament, engreixant a la família dels poderosos i regant els nous brots generacionals de futurs traïdors al poble. Quaranta anys després de la mort del gos, els gossets ensinistrats que han vist que un compte a Suïssa dóna menys maldecaps que cadàvers a les cunetes, aquest cop han decidit trair als obrers. El gos va saber com alliçonar als infiltrats dient-los; tindreu el vostre moment, sols us cal paciència.
    Cansat de tant estat antinatural, de marxes uniformades i de quinta columnistes de pro, sols voldria dignificar la memòria de la meva àvia, una petita empresària dels anys trenta, enganyada pels poderosos i els gos que els vetllava, que un dia ens va dir; no us refieu mai del gos i aquell dia que ha de tornar, no feu com nosaltres, i si podeu fer-ho amb les paraules, lluiteu per ensorrar el seu solar. I que els gossos tornin a ser amics de l'home, no els seus vigilants. També ens va dir que el poder sols té un interès i sap que l'obrer en té mil i de mil versions diferents. Divideix i guanyaràs. No hi ha sortida, la majoria estem molt dividits, i de llibres que en parlen, n'hi ha a totes les nacions, amb un nivell literari genial. Més sort tinguin els nostres néts (ara no sé si escriure "nét" amb accent o no.) Bon article Lluís, i bona sort.

    ResponElimina