dimarts, 18 d’octubre de 2016

Elle i Paul Verhoeven

Resultat d'imatges de elle paul verhoeven

La primera cinta d'en Paul Verhoeven que vaig veure fou "El quart home", una cinta provocadora i angoixant, d'estètica molt barroca, i amb una banda sonora excepcional. Això va passar al cinema Verdi fa molts anys, el 1983, quan encara només hi havia una sala però era àmplia, còmode, tranquil·la. A l'entrada no es venien crispetes, només hi venien entrades per la sala. A la setmana següent hi vaig tornar, aquest cop acompanyat. Jo encara estava estudiant Magisteri i la col·lega de classe que va venir amb mi mai més no va voler acompanyar-me al cinema -ni enlloc. Verhoeven no és un director per a mestres de primària vocacionals, sens dubte. (Curiositats de la vida: actualment, ella no fa de mestra, i jo sí).

A mi sí que em va agradar la cinta, i em vaig anotar el nom del director. I el de l'actor protagonista, un encara força jove Jeroen Krabbé que després ha fet de tot, incloent-hi un malvat de James Bond. A "El quart home " (Die Vierde Man), Verhoeven aborda el tòpic de la dona fatal i de l'escriptor alcoholitzat amb energia i originalitat, però sense sortir-se dels límits que imposa el cinema negre. Però tot i així, en la seva imatgeria ja pressagiava una voluntat transgressora i un gust especial per la provocació visual. A la primera seqüència, l'actor s'alça del llit i avança de dret vers la càmera (o el rostre de l'espectador). Com que va nu, els seus genitals acaben ocupant la pantalla.

La carrera de Verhoeven és curiosa, rica i accidentada, plena d'encerts i de cintes d'encàrrec fetes a Hollywood, on la seva creativitat va quedar constrenyida pels paràmetres del cinema comercial nord-americà. Va dirigir obres de ciència ficció correctes, entre les quals "Total recall" (Desafío total, amb Arnold Schwarzenegger) i d'altres peces de gran èxit, com "Instinto básico", amb Sharon Stone. Té una pila de fans que el coneixen per "Starship Troopers", que és una incursió a la ciència-ficció de sèrie B amb insectes dolents i gegantins que sembla un video-joc estúpid. Qui coneix Verhoeven intueix quines aportacions personals del director hi ha en aquests films, però només ho intueix.

Després de quatre anys de silenci, Paul Verhoeven presenta "Elle", amb una Isabelle Huppert que, un cop superats els seixanta, sembla més poderosa i més inquietant que mai. A "Elle", Verhoeven deu haver trobat més llibertat creativa: la producció és europea i malgrat una indiscutible voluntat comercial, la pel·lícula circula pels marges dels gèneres, juga a fregar el ridícul i s'arrisca constanment amb tòpics, bromes i cites.
[No sempre que un personatge mira per una finestra què fan els veïns estem citant Hitchcock, em diu un amic, amb sarcasme. És cert. Però en aquest cas sí, tot i que Verhoeven, més que homenatjar el mestre del suspense americà, diria que se'n burla.] 

"Elle" és una cinta densa, de més de 2 hores de durada. Exposa una societat brutalment sexualitzada, però el sexe que explica és una forma de dominació, de sotmetiment i d'explotació de l'altre sense escrúpols, més enllà de qualsevol vestigi d'ètica. Ens explica que vivim en un món de llops (deu ser per això que la productora es diu "Entre chien et loup"?) que s'expressen per la sexualitat com una eina tan sofisticada com animalitzada (si això és possible). Verhoeven no s'estalvia la provocació i, en un món progressivament bèstia però alhora cada cop més hipòcrita i més beat, recupera l'instint transgressor i se la juga: pot ser que a una dona violada li agradi ser violada i desitgi que li torni a passar? Es poden trastocar els rols de víctima i agressor? Quins vincles secrets uneixen la presa i el llop que l'ha escollida? O és la presa qui ha escollit el seu llop?

El discurs d'"Elle" podria ser erràtic, perquè en la seva ànima barroca Verhoeven tal vegada vol tocar massa pals: es parla de determinisme i genètica, de classes i de jerarquies socials, de joves, adults i vells, d'amos i empleats, gerontofília i necrofília, de la indústria del video-joc, de l'ús de les emocions virtuals, de creients i d'ateus, es parla de Freud amb una certa lleugeresa i es fa un retrat brutal de la família com a origen del mal. Sense concessions de cap mena, sense cap oportunitat per a l'optimisme ni l'esperança. El final -una paròdia del happy end rodada en un cementiri de Paris- és gairebé una escopinada a la cara de la mentalitat burgesa triomfadora a Occident: només ens entendrem i ens respectarem després de morts?

Malgrat el barroquisme i un cert to naïf (trobo que són compatibles), "Elle" és una cinta que connecta amb un cinema quasi extingit, que s'adreça a l'espectador mirant-lo de cara. Un cinema de la mala llet que podria ser la millor pel·lícula de terror d'enguany. Sense zombis ni vampirs ni monstres abissals. No és per casualitat que "Elle" conté la millor caracterització d'un cadàver al tanatori que mai he vist al cinema: el maquillatge del pare mort és tan naturalista que hom es qüestiona la ficció i el joc de la versemblança. I si no, ja m'ho diran.

2 comentaris:

  1. La vaig veure fa uns dies i em la impressionar la interpretació de la Isabel Huppert. Està magistral: ambigua, pertorbadora, veterana, atractiva… Sense ella, la pel·lícula seria un pèl "almodoraviana", però ella la converteix en estranyament versemblant. Queda difús, però, si gaudeix del joc, o senzillament prepara la revenja… Un plaer veure-la actuar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord! La Huppert fantàstica. I queda oberta la possibilitat que el seu personatge ho hagi previst tot per venjar-se. Entre a comèdia negra i el relat d'una venjança.

      Elimina