dimarts, 12 de juliol de 2016

L'estiu de l'escriptor diletant (1)

[La taula de color rosa amb les llibretes, el lloc on passo hores escrivint]

Fou en Josep Pla el qui va recomanar que, si tens una passió, procuris no convertir-la en la teva professió. És a dir: evita que t'hagis de guanyar les garrofes amb la teva passió. Perquè podria acabar com la Passió. La recomanació d'en Pla és discutible. Però la discussió ens podria dur a un univers infinit de contradiccions i paradoxes.

Jo volia ser escriptor des de petit, però vaig créixer en una família pobra que es refiava molt poc de les possibilitats que els fills de casa pobra puguin viure (viure amb dignitat, vull dir) dels beneficis econòmics d'una activitat artística. Vaig estudiar més o menys per obligació, perquè jo volia escriure contes i pintar, i aquestes dues activitats s'interferien amb la cosa de l'estudi, els horaris estrictes de les classes, etc. 

Per fortuna -i amb el temps- vaig descobrir que l'educació (o l'ensenyament) m'interessaven molt i finalment és això el que vaig estudiar, després de perdre dos anys a la Facultat de filosofia i un a la de filologia. Molts anys més tard vaig començar a treballar a l'ensenyament. Ara per ara no sabria dir quin dels dos camps m'interessa més. L'ensenyament i l'escriptura tenen coses en comú que ara no explicaré, però que tenen a veure amb una intenció d'explicar i de compartir el coneixement amb els altres. Amb els anys, també he après que el temps de la vida és finit i que les energies del cos tendeixen a minvar. Cal centrar-se. No es pot fer (ben fet) tot el que hom voldria en una sola vida. I jo diria que només n'hi ha una: vet aquí la gràcia i la desgràcia alhora.

Treballar a l'ensenyament deixa més temps lliure que treballar a la construcció o a les caixes del Mercadona (però menys que a la banca o a la burocràcia de l'estat), i per això m'he permès conjuminar la feina de mestre amb l'escriptura, i ahora, de tant en tant, la pintura. Algú podrà dir que el meu compromís amb l'art és més petit que aquell compromís del qui es llença al doble salt mortal i sense xarxa. Això caldria parlar-ho. Potser perquè em vaig educar en aquella família pobra, a mi em funciona bé així. Diuen que en William Shakespeare treballava per al seu pare moliner mentre escrivia teatre, però és tan sols una hipòtesi.

Darrerament, en Sebastià Bennasar parla molt de la precarietat de l'escriptor. Hi empatitzo molt, del tot. Tot aquell que hagi intentat escriure (i publicar) un text litarari deu saber les hores infinites que s'hi posen. Jo miro poca TV i no m'agrada el futbol. Però de vegades també necessito retallar hores de son. I no és una qüestió de temps invertit: es tracta de l'esforç. Jo he passat més de quatre hores en un sol paràgraf i l'endemà l'he esborrat perquè el trobava fluix, mediocre. Per poder escriure cal llegir molt. I llegir també demana un esforç important. Cal llegir atentament, apuntar, buscar paraules i referències. És frustrant que l'escriptor (català) percebi els diners que percep -si en percep- a canvi de la feina enorme que fa.

De la frustració és pot passar amb relativa facilitat a la indignació. L'escriptor sol cobrar al voltant d'un 10% del preu de cada exemplar venut. Sabent com és el mercat del llibre en català, és fàcil comprendre que la professionalització és impossible. En el camp de la música, molts compositors es dediquen a vendre directament la seva obra via internet. Però parlo de persones com en Tom Yorke, capaç de vendre a tot el planeta la seva música. La seva solució no és aplicable a la de l'escriptor en català.

I així he de dir que, malgrat l'empatia que em desvetllen els articles d'en Bennasar, també sento que potser caldria plantejar les coses pensant en les alternatives viables. A Catalunya, el nombre de publicacions ha crescut molt per sobre del nombre de lectors/compradors. Això és un fet. Fa poc, un editor català proposava reduir el nombre de publicacions i augmentar el criteri de qualitat. Crec que va posar el dit a la llaga. 

Em relaciono amb moltes persones que, gràcies a Déu, no pertanyen a cap capelleta literària catalana. Em solc interessar per la seva vida com a lectors. Molts em diuen que no solen llegir. D'entre els que sí llegeixen, poquíssims llegeixen produccions catalanes actuals. N'hi ha dos que em van dir (sic): "M'agrada la novel·la negra, però un cop me'n vaig comprar una de catalana i no em va agradar gens, de manera que vaig deixar-ho córrer i vaig tornar als meus autors estrangers".

Podríem entretenir-nos a buscar entre els sospitosos habituals:

  • els mitjans catalans no promocionen els autors catalans, ni els públics ni els privats.
  • les editorials catalanes no inverteixen en publicitat o són maldestres en aquest apartat, i són invisibles tot i que es queixen molt.
  • hi ha una mala política (una nul·la política) de suport a la creació catalana, malgrat les continuades declaracions de supremacia catalana i de la cosa sobiranística. (I su us plau, que no em responguin que "ja ho arreglarem quan siguem independents" perquè un sant s'hi va morir -i no s'ho creu ni Déu).
Crec que -lamentablement- les tres respostes són certes. Tan certes com que la Lluna és el satèl·lit de la Terra. Però també cal fer autocrítica i demanar-se, humilment, si no serà que la literatura catalana té una qualitat més aviat escassa o, com a mínim, una capacitat molt petita per crear lectors fidels. (Que consti que jo sóc partidari del lector infidel perquè és un lector curiós: l'actitud de tasta-olletes és molt recomanable en el "consum" d'obres artístiques).

Per acabar aquest primer fascicle de la meva tesi, deixo tres preguntes que intentaré resoldre al proper lliurament, perquè així anem pensant entre tots:
  • hi ha cap relació entre la falta de compromís i la qualitat literària? Són millors escriptors els escriptors més implicats (els qui volen viure de l'escriptura?).
  • és bo que l'escriptor mostri públicament les seves idees i compromisos polítics, o és preferible que "escrigui novel·les i prou"? L'exposició de les seves preferències socials, culturals i polítiques crea lectors o fa perdre lectors?
  • els escriptors catalans escriuen amb voluntat de crear obres interessants o bé busquen massa l'entreteniment? Ens hem platejat quina literatura ens cal? Escrivim pensant en el mercat o escrivim pensant en allò que volem dir? Quina diferència hi ha entre "dir" i "explicar històries"?
[Fins a la setmana que ve, en què donaré les meves respostes i plantejaré algunes propostes que molestaran més d'un].



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada