diumenge, 10 de juliol de 2016

Jerome Charyn. Autoficcions i/o no ficció creativa: nedar o bussejar


Referint-se a en Jerome Charyn, és la professora de literatura americana Sophie Vallas (Universitat d'Aix-Marsella) la qui parla de "no ficció creativa". No és un concepte complicat d'entendre i a més a més qualsevol lector de Charyn sabrà comprendre de seguida a què es refereix: Charyn usa el material biogràfic i familiar per escriure una obra poderosa i densa, d'una profunditat i d'una bellesa terribles. La bellesa del monstre. Fa bo de saber que els nostres veïns francesos gaudeixen de bons assagistes a les seves universitats. És bo saber què és allò que ens allunya de ser un país normal, i que la cultura és l'única estructura d'estat que ens falta, i alhora l'única que no contemplen els polítics nacionalistes. 

He entrat a l'obra de Charyn després d'enllestir la de Marc Behm (la part de l'obra traduïda a la llengua castellana, vull dir). Cal dir, per ser just, que tot aquest material procedeix de la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet. No ho solc fer, però he començat a submergir-me en Charyn (nascut al Bronx, Nova York, el 1937) a través d'un assaig: "Jerome Charyn et les siens. Autofictions" (Presses Universitaires de Provence, Aix-en-Provence, 2013) i alhora amb dues novel·les extraordinàries: "El hombre barbo" (The Catfish Man, 1980)  i "Llamado paraíso" (Paradise Man, 1987). La primera és l'exemple més palpable d'aquesta literatura d'autoficció i la segona una peça indispensable de l'anomenat gènere negre. A "El hombre barbo" Charyn recrea en clau de literatura la història de la infantesa amb la mirada posada en el pare, un emigrant polonès que arriba als Estats Units (terra d'acollida, que diria Pujol) i va a raure a la ribera del riu Bronx, dominat pels barbs, aquests peixos sense escames que viuen al fang i  s'empassen tot allò que els cau a l'abast de la gargamella.

La lectura dels textos autoficcionals de Charyn du el lector a evocar la literatura de Bukowsky inevitabement, però també la del "dirty realism" que va néixer poc més tard. Per entendre'ns. La prosa de Charyn és extraordinàriament dura i demolidora, però està escrita amb una potència poètica que cal llegir i, si és possible, guardar a la capseta dels tresors que ens dóna la vida. La poesia impregna el fang del suburbi més tenebrós, perquè "res humà no ens és aliè" (segons la frase de Hemingway).

Charyn va compondre una sèrie de novel·les que s'han publicat sota l'etiqueta de la novel·la negra, però que evidentment van molt més enllà de la qüestió de les etiquetes perquè resulten inclassificables en la mateixa inclassificabilitat de Behm. És aquí on cal emmarcar "Llamado paraíso", una novel·la vigorosa i amb una capacitat de succió equivalent a la d'un forat negre de l'univers. Farien bé molts dels autors i comentadors del gènere negre català de llegir Charyn, i estic segur que els ajudaria a reflexionar. I els convidaria a buscar una producció literària sobre la veritat. Crec que la lectura de Charyn ens podria haver evitat alguns debats prescindibles i confusos, com ara el que va tractar de la nomenclatura del gènere. I també sento que Charyn ajuda a pensar qui som, com som els humans. El quid de la qüestió, al capdavall. I de passada adverteix que la millor literatura no és la que més es ven, perquè això és impossible. Però vet aquí: 25 anys més tard, hi ha un lector que no neda per les aigües de Charyn sinó que hi busseja (amb el risc assumit i conscient d'ofegar-s'hi, és clar).

Charyn explica perquè no es mereix ser considerada novel·la la novel·la d'entreteniment. Per ser novel·la, el text ens ha d'ensenyar coses que no sabíem i ens ha de fer preguntes que no podrem ser capaços de respondre. Tal vegada el debat sobre la novel·la negra no hauria de ser
què anomenem "novel·la negra"?
si no una altra cosa molt més essencial
què anomenem "novel·la"?
Tots els gèneres de totes les arts, com tot i com tots, tenim el mateix dret a existir i a ser considerats. Ho vull deixar explícit per evitar comentaris que no calen. Però de la mateixa manera que en Johann Sebastian Bach i en Lluís Llach no es poden situar al mateix capítol d'una història dels gèneres musicals (no parlo que qualitat, si no d'intenció), tampoc no es pot situar al mateix calaix el qui vol entretenir amb el qui vol fer pensar. Els professionals de l'educació ho distingim per obligació: curiositat i interès són coses diferents. Entreteniment i pensament no són sinònims. Informació i coneixement tenen poc a veure. Nedar i bussejar són accions oposades.

Amb tot això no vull dir que calgui haver nascut al Bronx per poder escriure novel·la negra, de la mateixa manera que haver nascut al Bronx (o a La Mina) no pot garantir ser un bon escriptor. Però cal tenir coses a dir quan et poses a escriure, i no poden ser coses banals ni aventures fictícies.

Si tingués poder de convicció, convidaria els seguidors del gènere negre a llegir Jerome Charyn. Més que res perquè és gairebé un contemporani (de fet, Charyn continua entre nosaltres al món dels vius avui quan escric), de manera que no ens obliga a revisar Hammet ni Chandler si no que ens convida a pensar, senzillament, des de la contemporaneïtat. I a gaudir d'una poesia extrema i radical que surt de la veritat, sense artifici. Ens ho mereixem.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada