dilluns, 1 de febrer de 2016

De Loudun a Catalunya, una lectura d'Aldous Huxley



"Los demonios de Loudun" és un text d'Aldous Huxley escrit el 1952 que, en versió castellana, fou publicat per Planeta el 1972, sota la direcció literària d'en Carlos Pujol. Quins temps, aquells!. El cito en castellà perquè l'he llegit en aquesta llengua. No pas per un prejudici, si no perquè en català no ha estat traduït.

El geni de Surrey va escriure aquest assaig de 300 pàgines de lletra menuda que anys més tard (1971) fou adaptat al cinema per en Ken Russell, un director barroc, lisèrgic i excessiu. La pel·li conté una de les millors interpretacions de l'actor Oliver Reed, que havia treballat fins poc abans a la sèrie B, on havia destacat en cintes de mediocres adaptacions de Lovecraft. Tal com diu la font anglosaxona que consulto sobre "The Devils of Loudun", es tracta d'una "novel·la de no-ficció". M'agrada el concepte. M'agrada i em fa enveja, és clar.

Huxley analitza lentament, detingudament, un cas de possessió diabòlica col·lectiva esdevingut en un convent de monges a la França de principis del segle XVII. L'estil del text és meticulós, irònic, humà. Cal llegir cada frase dues vegades. De la mateixa manera que els ximples de l'Esport 33 repeteixen tres vegades un gol d'en Messi que els extasia. Cal rellegir les frases per gaudir-les. Per comprendre bé què vol dir ser un escriptor que pensa allò que diu, que s'ho pensa abans de dir-ho. Res no és gratuït. No hi ha palla. Sí que hi ha la llenya que la Inquisició va situar sota el reu Urbain Grandier, acusat i cremat.

El relat arrenca amb una magnífica introducció en què Huxley medita sobre el paper de l'educació jesuïtica a l'Europa de la contra-reforma.
Del mismo modo que fajamos el cuerpo de un recién nacido para dar a sus miembros la proporción debida, debemos, por así decirlo, fajar su voluntad desde su edad más temprana, a fin de que pueda mantener, durante toda su vida, una dichosa y saludable docilidad.
"Los demonios de Loudun" és un retrat viu de l'Europa del segle XVII. La distància de 3 segles serveix per comprendre d'on venim i per comprovar que moltes de les qüestions actuals ja es debatien llavors: és una reflexió sobre la idea del progrés. Huxley no era massa optimista. A més a més d'anomenar "la deplorabe classe mitjana", també dubta si l'evolució ens ha dut res de bo. No ho nega si no que ho dubta, i li permet al lector que decideixi.

Huxley avança a poc a poc per la història, per la narració dels fets que foren bellament documentats al seu temps. Narra i reflexiona i fa observacions, comenta, il·lustra. Mai no perd el ritme. Troba coincidències i elements que ens duen a l'Àfrica animista, a la psiquiatria contemporània, a la poesia mística, a D.H. Lawrence, al Tartuf de Molière. Entre desenes de desenes d'altres. Una literatura de referències i d'una riquesa tan esplèndida que et fa enyorar aquells anys d'Huxley. Em demano quin editor actual publicaria "The Devils of Loudun".

Em preguntes perquè ressenyo aquest llibre en un blog que tracta de literatura negra, i en un moment en què ningú no sap què vol dir "negra". La veritat: no ho sé. O potser sí: literatura negra és la que explica que vivim en un món negre precisament perquè ens vol salvar de la tenebra que ens rodeja.

També penso en la cosa de la crema de bruixes i bruixots. Si he de fer cas a en Pau Castell (Un judici a la terra dels bruixots, Garsineu Edicions, 2011), Catalunya té l'honor -potser l'únic possible- d'haver inventat la crema de dones acusades de bruixeria. Vet aquí l'aportació catalana més notable a la història de la Humanitat. I ara hi ha gent catalana que s'ofèn quan es profereixen insults patriarcals i sexistes. Segons l'autor de Tremp, el primer judici per bruixeria a Europa s'esdevingué el 1548 a les Valls d'Àneu. Mira tu vès per on, vet aquí la Catalunya emprenedora i innovadora. Es veu que al segle XVI ja érem un país nou.

Carai, quanta tela que ens queda per pensar i per escriure. Quanta novel·la negra catalana i rural que ens falta fer. I quantes coses per llegir. En Pau Castell no és l'Aldous Huxley -ni ho pretén-, però escriu ben documentat i sense embuts.

Ara em diràs que l'Huxley i en Castell no tenen relació, com no la tenen Loudun i les Valls d'Àneu. Però jo protesto. El cas d'Urbain Grandier, el de Loudun, va trobar Huxley. Quin autor ha trobat la pobra Margarida Rugall de Paüls, cremada en una foguera després d'escoltar els testimonis inculpadors dels bons veïns i veïnes de Mont-ros? La relació que hi tenim és la mancança, el dèficit.
-No ens roba Espanya! -protesto, airat- Nosaltres ens robem a nosaltres. Ens enredem i ens robem la nostra pròpia història i és això el que no ens deixa ser un país normal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada