dimecres, 27 de gener de 2016

Què vol dir "negre"?


Sembla que un cop passat el festival Tiana negra, el debat sobre els colors i els matisos de la novel·la negra o menys negra hagi perdut aire. És comprensible. Malgrat que ara començarà l'altre, el Barcelona Negra.

Vaig participar en aquest debat amb l'actitud que sento més honesta: fent-hi un comentari marginal. Em va agradar molt l'aportació que hi va fer en Jordi Valero, en què imagina què li passaria a Karl Marx si avui dugués el manuscrit de "El Capital" a les editorials. Valero elabora un article fantàstic, en què arriba a la conclusió que el nostre estimat Karl convertiria el seu assaig en una novel·la negra per tal d'aconseguir el beneplàcit de l'editor.

A mi m'agradaria afegir-hi quatre apunts. Referits a com visc jo el gènere quan escric, no pas quan medito ni quan jugo a fer d'expert: no ho sóc. La feina dels escriptors és escriure. La dels crítics, criticar. La dels acadèmics, fer l'acadèmic. Quan ens mesclem i ens intercanviem els rols no crec que en surti res de massa rellevant.

De manera que avui parlo de mi, del jo que escriu.

Fa uns anys se'm va acudir un argument que va donar peu a "Aire brut", la novel·la que em va obrir la porta a publicar a Crims.cat. A mi em semblava que una història de fracassos personals i col·lectius només es podia explicar en clau de negre. Malgrat això, en aquell text, els fantasmes i els zombis i els vampirs tenen més presència que els policies. Jo dubtava que això fos "negre" però l'editor va trobar que sí. He tardat en comprendre-ho. Però ho he entès: els fantasmes expliquen una possibilitat terrible. Que hi hagi vida després de la mort és una maledicció, tal vegada la pitjor de totes. La vida després de la mort perllongaria el sofriment inútil i multiplicaria l'agonia.

En Jordi Canal em diu que, després de pensar-hi, creu que la novel·la negra és l'expressió literària del pessimisme. Jo no ho podria dir millor. Crec que "negre" explica el relat de la derrota. Ja sigui la interior (el viatge de l'ànima cap al no-res -o l'infern) com l'exterior (la crònica del desastre col·lectiu, el fracàs estrepitós de la cultura i la civilització).

Com a lector, no entenc que sota l'epígraf de "novel·la negra" se'm parli de policies honrats i eficients. No m'entra al cap aquesta mania tan catalana d'elogiar el cos dels mossos d'esquadra, de lloar els seus èxits i els seus mètodes moderns, la seva superioritat. No concebo que els autors presentin un cos policial autonòmic vulgar i lamentable -tant com qualsevol altre- de la manera que molts ho fan. Si a mitja novel·la el protagonista policia-mosso/a s'enamora, la veritat és que caic de cul. Tanco el llibre i el retorno al silenci de l'estanteria. I això darrer ho faig per respecte al gremi, perquè d'allò que tinc ganes és de llençar-lo al contenidor de paper.

Quan escric sota la clau de "negre" entenc que vull explicar què hi ha de negre en mi i en la meva societat. Que no és poc. Dintre meu trobo que cal explicar la vida tal com ens la mostra la mirada negra: la vida és un viatge penós de la foscor fins a la tenebra. Del no-res fins al buit. M'estic expressant tan sincerament com puc, sense ànim de pontificar sobre gèneres i subgèneres. Dient allò que sento, allò que em dicta l'estómac i no pas la neurona.

Negre és dir allò que veus quan mires el món o quan mires el mirall. Una col·lecció de desastres barroerament endreçats. Trencar el vel de Maia, deien antigament. Mostrar allò que hi ha rere el decorat. Dir que avui, a Turquia, hi ha homes que venen armilles salva-vides que no floten als refugiats. S'ofegaran però jo hauré guanyat quatre euros. Això som els humans. Dir que a les costes de Lesbos hi ha traficants d'homes esperant una oportunitat de negoci. Escriure-ho pensant què tinc jo d'ells, perquè sóc humà i res humà no m'és aliè. Quan escric en clau de negre procuro respondre la pregunta: què hi ha dintre meu igual que un venedor d'armilles flotadores que no floten, què tinc de traficant de persones.

Si tingués ganes d'explicar l'altre rostre de la humanitat (que també existeix) és probable que no em posés a escriure: en tinc prou amb creure en la feina que faig cada dia de nou a cinc. Em cal creure en allò que faig. I en allò que escric. Malgrat que una cosa i l'altra siguin tan contradictòries. Coses de catalanets.

Si escric és per exorcisar, per fer net, per fer immersió en la foscor que és meva i ens és comuna a tots. Per dir coses. Per dir les coses que no es volen escoltar. Que la societat catalana és una societat putrefacta i rància. Que en el nostre viatge cap al no-res estem rodejats per enganys i per un buit premonitori, que la nostra vida li importa una merda a l'univers.

No escric pas per caure bé, ni per fer-me el simpàtic, ni per guanyar amics al facebook. I si escrivís per explicar altres versions del fet humà o del fet social no se m'acudiria buscar el segell del negre. Si vulgués explicar com de moderns i d'eficients i bona gent són els mossos d'esquadra, escriuria una novel·la rosa en què hi podria haver un cadàver i una investigació per entremig. Com han fet molts.

Tal com és fàcil de deduir, no visc d'allò que escric. Crec que aquesta possibilitat em faria patir molt i no estic segur que en aquest cas digués què penso tal com ho faig ara. Aquesta reserva explica en gran part la falta de compromís ètic i artístic amb la literatura que afecta dramàticament la producció literària en català des de fa dècades: hi ha una gran quantitat d'autors preocupats per fer-se agradables, simpàtics i mediàtics. Hi ha una gran quantitat d'autors que són tristíssims funcionaris de la Generalitat i/o de l'Estat. Que aspiren a vendre poca qualitat en molta quantitat. I a que els convidin a "Els matins" de la Tv3. Què ho deu fer, que el millor negre català s'escrigui en llengua castellana?

Amb aquestes quatre ratlles, escrites sense cap intenció de definir els gèneres ni d'adoptar cap to intel·lectual, vull dir també que no sé si cal construir etiquetes. Crec (no penso, crec) que els lectors són intel·ligents i saben què els agrada.

10 comentaris:

  1. Permet que et faci una crítica. Subscric gran part del que dius, sobretot la qüestió del pessimisme. Jo tampoc no podria escriure una lloança policial i odio les històries d'amor enmig del gènere. Ara bé, discrepo quan manifestes que aquesta societat nostra fa la lloança de les forces dites de seguretat com si fos una cosa d'aquí. Ni molt menys. Tota la novel·la dee procediment que s'està fent ara va en aquesta línia, tota. A Europa i als Estats Units, a Catalunya i a Espanya. No sé perquè t'entestes en això. Saps que no és així. Catalunya és tan bruta i mesquina com la resta del món. No és menys, però tampoc més. Tu que ets tan amant del rigor, pensa en el que et dic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pensaré en això que em dius, és clar. Potser no m'agrada la novel·la "de procediment", i potser en llegeixo poca. Tampoc no llegeixo gaire novel·la negra, la veritat sigui dita. Ara estic entre Rafael Chirbes i Aldous Huxley, ja ho veus... Poca lectura catalana, també. I poca de contemporània. De vegades sento que és una pèrdua de temps llegir els contemporanis (només de vegades). N'he d'aprendre molt, però segur que no tindré temps d'prendre tot el que em cal.

      Elimina
  2. Disculpa les errades de tota mena, estic mig morta de son i escrivint amb el miniteclat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cal estar atent a les modes, però em permeto prescindir-ne. Com a lector i com a escriptor.

      Elimina
  3. Completament d'acord amb la mirada del pessimisme. És més m'agrada.

    ResponElimina
  4. Ahir em vaig quedar ben planxada, a veure si avui tinc més sort. Jo no sóc tan sintètica com l'Empar i l'Anna Maria, potser és que, per això, el telèfon va explotar.
    Crec que l'escriptura de cadascú és la que és perquè trasmetem a través d'ella el punt de vista que tenim de la vida.El teu post és tan íntim que ens mostres una mirada amarga, desencantada, la decepció d'un home envers una realitat en la que, potser, un dia hi va creure. Però les mirades no són mai les mateixes. Està clar que a mi també m'angoixa la situació a Lesbos i m'horroritza que un fill de puta es lucri amb la mort de gent sense futur. Però per a mi, la vida, avui, és "algo més" i aquesta és la diferència en la que radica el punt de vista a l'hora d'escriure. Un dia, fa molts anys, jo era la defensora dels pobres, i escrivia molt diferent d'ara. Fins que es va acabar.
    Considero que el gènere negre ha de tenir fonamentalment voluntat de denúncia, i que ha de posar de manifest les xacres que ens envileixen personal i socialment. I per això penso que no només hem de denunciar al traficant turc si no també la pederàstia o l'incest que es produeix, qui sap si a diari, a qualsevol pis de l'Eixample. Que el noir ha de baixar a les clavegueres i remenar la merda? Està clar que sí, però de merda no només n'hi ha a l'extraradi o als barris marginals. No m'agrada la idea de que hagi de ser més negre un tipus amb barba de dies, mig alcoholitzat, assegut a la barra d'un bar de mala mort, amb una amargor al cor vés a saber per què, que no pas un executiu amb vestit, que es passa les estones mortes al Dry Martini, que està a punt de casar-se i fotre "el braguetazo de su vida" i que, quan es queda sol a casa, es mata a palles amb les imatges més esgarrifoses que et puguis imaginar. Les societats evolucionen, l'home evoluciona( si el que fem és evolucionar o mutar vés a saber cap a què) i la novel.la ha de reflectir aquests canvis. Perquè històries d'amor, no? Per què no és prou negre? En aquest país s'ha destapat la xarxa de corrupció més gran dels darrers anys per culpa d'un atac de "cuernos". Tot està en el punt de vista que utilitzis. No és el mateix una novel.la negra que una novel.la on el que preval pel damunt de tot és el procediment i la vida del policia de torn, sigui del cos que sigui. Per a mi, i de ben segur no sóc gens objectiva, de cossos policials no me n'agrada cap ni un. En el fons trobo que no deixen de ser la màquina represora quan toca. Està clar que són un servei públic i inevitablement necessaris, però encara em costa que em caigui bé un guardia civil o un policia nacional. Després els coneixaré en persona i segur que, individualment, em poden caure de puta mare, però com a cos, em costen. Això no vol dir que si s'estructura una novel.la amb un mosso i un cas potent, no pugui ser perfectament negra. Ara, si el que interessa més és la vida personal del poli en qüestió deixant el cas com un "relleno", doncs no serà negra, serà una altra cosa. Per això, si m'haig de quedar amb alguna etiqueta, la que més m'agrada és gènere negre i criminal.
    Si avui s'esborra el text, LLuís dimiteixo! El debat continua obert, està clar que sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia evitar la subdivisió de gèneres i la qüestió de les etiquetes. Darrerament he descobert això de "criminal", "procedural", "policial", etc. Jo em perdo amb tantes etiquetes. Continuo pensant que el "negre" és una mirada i una atmòsfera, no pas un argument ni un personatge.
      També penso que té quelcom a veure amb la mirada sobre la cosa política. Tu dius que "abans defensaves els drets dels pobres", una frase que em xoca una mica. Jo no m'ho plantejo: sóc pobre i no se m'acudiria defensar els drets d'una altra classe. Ho dic perquè em penso que cal escriure des de la veritat de cadascú. Allò que jo sento quan miro l'espècie humana és sobretot decepció més que res, i com que aquesta és la meva veritat, és la que explico quan escric.
      Pel què fa als cossos policials no se m'acut com fer distincions o preferències, deu ser per culpa d'haver llegit Foucault o Deleuze, o per les meves simpaties per l'anarquisme.
      I finalment vull dir que per mi, l'art (pintura o literatura o música) sempre ha d'incomodar, sempre ha de dir el que no diu la Tv3. És per això que la inclusió d'històries d'amor em sona falsa i impostada, possiblement una influència d'un cert cinema. En fi, es podria palar molt però crec que allargar molt els debats és una característica catalana (i ibèrica): parlar molt de qüestions teòriques, sobre una base real poc sòlida: ja veus els processistes, atrapats en declaracions d'intencions i fulls de ruta.

      Elimina
  5. Fer pivotar la novel.la negra sobre el pessimisme em sembla exagerat. A mi les entranyes també em diuen que la festivitat s'allunya inevitablement del negre però... potser n'hi ha prou amb voler expressar, narrar, exorcisar allò que no funciona en el món que ens envolta. Engranatges que grinyolen, estovalles que tapen la merda, ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sembla que usar el terme "pessimisme" ajuda a entendre el concepte d'una forma clara i senzilla.

      Elimina