diumenge, 19 d’octubre de 2014

Besòs Mar

Després de provar-ho amb d'altres combinacions de mots, Besòs Mar és el títol que he escollit (en un procés participatiu íntim) per a la novel·la que m'agradaria tancar un dia d'aquests.

Amb aquest títol vull explicar per on transcorre la història i en certa mesura de què tracta: dels afores de la ciutat i de la vida, de la impossibilitat de redimir-se en aquest món i en aquesta vida. A la novel·la negra catalana hi ha una tendència (ben lògica) al barri Xino, que arrenca del final del segle dinou amb els textos gairebé periodísctics d'en Juli Vallmtjana, que prossegueix amb la narrativa brillant d'en Francesc Madrid i que travessa en Vázquez Montalbán igual com en Francisco Casavella.

Però no obstant la preferència gairebé instintiva del gènere pel barri Xino (o Raval, depèn dels ulls, ideologia i línia argumental amb què ens mirem la ciutat), el mateix Vázquez Montalbán ja va saber identificar el potencial negre dels extrarradis com Bellvitge: no tan sols per aquell lumpen proletariat que els habita si no també pels senyors que van enriquir-se amb l'especulació, els constructors que van vendre el ciment al·luminós, els polítics que van decidir un model de ciutat que permet aberracions urbanístiques en què podríem qüestionar quin respecte per la dignitat humana sentien.

I no parlem tan sols de José María Porcioles, perquè també podríem anomenar Narcís Serra o Pasqual Maragall. I també caldria explicar que el senyor Joaquim Molins, dels Molins dels Cementos Molins al·luminosos que podreixen edificis del Turó de la Peira, del Carmel, de tot el nord del Barcelonès, fou el candidat de Convergència a l'alcaldia de Barcelona el 1999.

L'extrarradi de Barcelona és un territori que estimula la imaginació, que presenta arguments i encén la necessitat de repensar-lo, de tornar-lo a escriure. I que sobretot incita a explicar-lo per no oblidar-lo: la novel·la (negra) és un altre instrument de la memòria. Cal recordar que a l'enterrament de José María Porcioles hi va assistir un president de la Generalitat anomenat Jordi Pujol, que va mormolar sobre el difunt que havia comès alguns errors polítics, però que això no hauria d'embrutir el seu bon historial com a alcalde.

La lectura de Paseos con mi madre (Javier García Andújar, 2001) és una de les lectures més estimulants que m'ha ajudat a comprendre què diu l'extrarradi de Barcelona, què explica avui i de nosaltres, quina necessitat tan urgent hi ha de fer-lo present també en aquesta narrativa de ficció conflictiva que és el relat negre, fins i tot en la narrativa que podríem acceptar en dir-ne comercial.

*

La meva aportació al debat és minúscula, però encara penso que els mars estan fets de milions de gotes menudes. I d'altra banda penso en una literatura catalana que pot mirar de tu a tu qualsevol altra literatura, i això només es pot fer perdent la por a ser crítics i fins i tot cruels amb nosaltres mateixos. La literatura i el cinema anglosaxons no han dubtat mai en parlar-nos dels defectes que tenen aquelles societats, no han dubtat a escriure Trainspotting ni a filmar Crash.




2 comentaris:

  1. bona peli Transpoiting, aqui no en fem de pelis així, aqui to er mundi e güeno. Aqui muntem saraus somiatruites...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament! Aquí encara estem fent pel·lis i documentals on s'explica que els catalans són bona gent, i que els dolents van venir per Almansa. Cal confiar en què madurem una mica.

      Elimina