dilluns, 25 d’agost del 2014

El carnisser de Chabrol



L'obra cinematogràfica de Claude Chabrol (París, 1930-2010) conté molts títols fonamentals del cinema negre europeu i unes quantes peces imprescindibles que mai no em canso de tornar a visitar. Possiblement perquè vaig conèixer Chabrol als meus disset anys, hi ha elements que me'l fan mític. Podria ser que la matèria que mitifico no fos Chabrol si no aquella edat dels disset, una edat de vegades remota, de vegades tan sols ahir, tot just aquest matí.

En aquella edat, Tv2 va emetre una colla de Chabrols un dia per setmana en una hora que no sé dir però en què la nit era ben entrada. Amb el volum del televisor molt baixet per no despertar els pares i el germà que dormien, i ben amorrat a la pantalla del menjador, jo preferia irriadiar-me amb ones cancerígenes que no pas vetllar per la salut ni perdre'm un Chabrol.

Amb els anys he retornat a Chabrol i he descobert que els meus records són molt vagues. De vegades és reiteratiu i, com passa amb els directors-autors, sembla que filmés la mateixa pel·lícula molts cops. De vegades alterna instants de genialitat amb estones de tedi, de vegades es fa previsible. Quan retrata -obsessivament- la burgesia provinciana de França (que tant ens recorda la burgesia catalana) sembla que no pugui superar el Buñuel de El fantasma de la libertad o de El discreto encanto de la burguesía. I en canvi de vegades prefigura Lynch i supera Truffaut, o crea petites joies del gènere negre com La CérémonieQue la bête meure (cintes que podrien constar a la llista de les bones adaptacions literàries al llenguatge del cinema) o Nada, una lectura ambivalent i problemàtica de la revolta parisenca del 68.

La primera pel·lícula de Chabrol que recordo en aquell televisor en blanc i negre és Le boucher, que fa pocs dies Tv2 ha retornat a la pantalla com per un miracle i m'ha permès descobrir que fou filmada en color.

Fins ara no he sabut (gràcies a aquesta terrible gola profunda que és Monsieur Google) que la protagonista Stéphane Audran va estar casada amb Chabrol, tot i que sí la recordava -precisament- a la buñueliana El discreto encanto de la burguesía. (Sempre m'ha agradat molt el cinema però mai no he esdevingut fetitxista). Em demano si el vestit vermell de la dona no vol remetre's a una versió pervertida de la Caputxeta vermella que, finalment, sent una torbadora compassió pel llop: és aquesta compassió el tema de la pel·li?

De Le boucher m'agrada molt el retrat del poble petit, de les relacions i els rols socials que s'hi expliquen. L'ull precís i brutal que descriu els poders fàctics i les dinàmiques d'una societat burgesa sotmesa al silenci pudorós i la doble moral. La visió del crim -políticament incorrecta- com a resposta a la repressió, l'impuls assassí com a vàlvula d'escapament inevitable en un context moralista i controlador que resulta irrespirable.

Sense voler fer un spòiler: les llàgrimes de Stéphane Audran mentre condueix el Citroën 2CV al final expressen el desastre i la impotència, la consciència que hem construït una civilització que ens destrueix com a persones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada