dimarts, 11 de març de 2014

Tomeo a l'Orient


Javier Tomeo va publicar quaranta-sis textos entre contes i novel·les, amb preferència per aquest gènere tan car al nostre país que és la novel·la breu. Fins aquí la crònica oficial, perquè Tomeo va passar-se uns anys indeterminats escrivint western i terror a Ediciones B per encàrrec, sota el pseudònim de Franz Keller.

Tomeo va ser un mestre del micro-relat, i així va ser com em va arribar: des de fa molts anys retinc a la memòria el seu esgarrifós text


El cuc
-I tu, qui ets? -demano a la minúscula criatura que descobreixo als meus peus.
-Jo sóc el cuc -em respòn- Un animaló estúpid i lent. Respiro a través de la pell i el meu tub digestiu es prolonga d'un extrem a l'altre del cos. La meva mare, poc després de néixer, em va dir: "No et preocupis, Frederic. No ets ni intel·ligent ni bell. No tens ales. Ni tan sols tens peus. Però arrossegant-te, podras arribar a qualsevol lloc". 
Tomeo va ser reconegut sobretot a partir de Amado monstruo (1984), adaptat al teatre (una visió terrible i demolidora de les relacions mare/fill que faria empal·lidir Sigmund Freud). És un escriptor de diàlegs excel·lent i això facilita la teatralització, i cal insistir-hi: escriure bons diàlegs no és feina fàcil, i Tomeo n'era un mestre. Els seus personatges solen ser persones rares, individus de la frontera. Les situacions i el món en què viuen l'apropen a Kafka i a un absurd mediterrani, lluny de la distància dels centreuropeus: Tomeo és un escriptor aragonès establert a Barcelona i per tant estima els personatges. Potser li busco connexions fàcils, però crec que si hagués estat contemporani de l'altre aragonès genial, Luis Buñuel, haurien fet fabuloses col·laboracions.


El 1995 va publicar El crimen del cine Oriente, una de les grans novel·les negres situades a la Barcelona de la post-guerra. Basada en un fets que la premsa va recollir l'any 1950, Tomeo penetra en un realisme gairebé costumista. Com que aquest no és el territori per on se sol moure, accentua la grisor extrema de la vida als barris barcelonins del franquisme i crea una atmòsfera excepcionalment claustrofòbica i malsana. Una societat malalta, acovardida i miserable només pot crear psicologies de la mateixa categoria.

El text, de poc més de cent planes, exposa en la primera persona d'una assassina quasi involuntària les tristes relacions afectives i sexuals de l'època, la penúria econòmica i vital, els miserables rols home/dona promoguts per una societat hipòcrita i reprimida -però també intensament repressora. I no obstant la misèria, la vida i la mort s'obren pas: les persones es troben, parlen, follen i es maten enmig de la foscor.

La vida és imparable. Les passions empenyen entre la tenebra i la mitja llum. Que tot plegat succeeeixi en un cinema barceloní sembla tan literari que obliga a repetir-se tot això es va esdevenir a la realitat, això va passar. Perquè la càrrega metafòrica que du l'escenari d'un cinema de barri fa que la història, naturalment, hagi buscat ser traslladada a la literatura, que és on millor s'entén. Per a dir-ho com un eslògan, El crimen del Cine Oriente és l'altra cara de la moneda (la cara negra) de Cinema Paradiso. Poques vegades la lamentable indicació basat en fets reals ha afegit valor a un text. En aquest cas, a més a més, actua com un poderós mirall per a repensar les estranyes relacions entre la vida i el seu reflex literari.

L'anècdota del text és el seu origen: Pedro Costa li va encarregar a l'autor un guió de cinema, i aquest li va lliurar una novel·la. El 1997 es va estrenar finalment la cinta, però amb un guió escrit a mitges entre Tomeo i Costa.

Lamento dir que és una cinta fluixa, on Pepe Rubianes -en el paper protagonista- no acaba de convèncer i amb prou feines se surt del personatge Pepe Rubianes que tots coneixem (està infinitament millor Anabel Alonso!). La pel·lícula afegeix llum i resta claustrofòbia al text, possiblement per facilitar l'aspecte visual. Però en aquest camí perd l'angoixa i la tenebra moral que (per exemple) David Lynch hauria filmat a la perfecció.

Com que això és tan sols una opinió, deixo l'enllaç per qui vulgui veure un film poc més que correcte, -com diria un crític de la premsa.

El crimen del cine oriente (1997) on Vimeo.

2 comentaris:

  1. poc en sé del personatge. Aquest cap de setmana em miraré la pel·lícula.Ah! i buscaré els seus contes, ja saps que en sóc molt de contes jo.

    salut.

    Per cert, una cosa que passa a vegades als blocs, fa uns dies vaig parlar de Nigra Sum, i em sembla no t'en vares assabentar.


    http://blocfpr.blogspot.com.es/2014/02/nigra-sum.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, a tu que t'agraden els contes gaurdiràs molt amb Tomeo. Té un "Bestiari" impressionant, però la major part de l'obra són peces breus: http://ca.wikipedia.org/wiki/Javier_Tomeo. No les he llegides totes ni molt menys, però qualsevol em sembla de molt nivell.

      I ara vaig a visitar el teu bloc...!

      Elimina