dimecres, 5 de març de 2014

El poeta dels epitafis xilens


Vaig descobrir Hernán Rivera Letelier (Talca, Xile, 1950) per atzar, com sempre es coneixen aquelles coses i persones que ens han d'alterar la vida. Una minúscula ressenya al fons d'una pàgina em va fer saber de la seva novel·la El arte de la resurrección, i confesso que els meus ulls s'hi van aturar perquè la il·lustració de la portada és un fotograma de Simón del desierto, una de les pel·lis més estimades del meu estimat Luis Buñuel.


El arte de la resurrección es un dels textos més colpidors que he llegit en els darrers anys. No tant per la trama ni pels personatges (que són inoblidables) sinó per la factura, pel gust en les descripcions i per la bellesa del llenguatge. I per la capacitat de crear un atmosfera, per la sensibilitat tan delicada que li permet estimar i burlar-se, comprendre i caricaturitzar alhora.

Poc després vaig arribar a El escritor de epitafios, una novel·la breu (allò que els francesos en dirien una nouvelle per distingir-la del roman), i que aquí no acaba de tenir un nom però que podria definir-se -barroerament- com a conte llarg. Algun dia caldria parlar de l'escassa edició d'aquest format narratiu que, paradoxalment, ha donat alguns dels millors títols de la narrativa en els darrers dos-cents anys. Ara penso en el Bartleby i en Benito Cereno de Melville, El perseguidor de Cortázar, El cavaller inexistent de Calvino...

És al costat d'aquests títols que puc situar El escritor de epitafios. Si arriba a les cent planes és perquè l'edició ha optat per marges molt amplis i un gran cos de lletra. I en aquestes poques planes Rivera construeix un pesonatge dens, creïble tot i que de vegades eteri, entranyable i perdut en un món poc amable que tal vegada ni tan sols no arriba a hostil. Un personatge que té alguna cosa lleument bartlebiana en la seva obstinació, i que al capdavall d'una vida d'infortuni, es topa amb una inquietant Nena Gòtica que el transforma. Imatge de la bellesa (atracció i perill), la Nena Gòtica és una recreació personalíssima de la femme fatale a la manera de la Lolita de Nabokov, amb ingredients vampírics que remeten al conte de Sheridan Le Fanu. 

No és arriscat ressenyar aquest text en un bloc dedicat al gènere negre, perquè conté diversos elements que permeten llegir-lo en aquesta clau: hi ha un enigma, hi ha algú que investiga, s'hi descriu una societat malalta i llòbrega... i sobretot hi ha un final extremadament negre.

Rivera també opta aquí per un text de molta potència simbòlica i per un registre poètic ajustat, ple d'ironies que no sempre són evidents. Es permet reflexionar (sense estridències) sobre què és la ficció literària dins de la narració sense excursos ni sortides de to, i es passeja per un fil arriscat, sense por del ridícul.


[Nota: A Aire brut s'hi pot trobar una referència, a la pàgina 70. És la millor fórmula que he trobat per homenatjar l'autor i seva obra.
-¿Sabe como me llaman a mi? Me llaman el escritor de epitafios, no hace falta que le cuente mucho más... En estos tiempos el trabajo me desborda. Iba para poeta, poeta falangista, pero primero los ojos me impidieron ejercer y luego la guerra me empujó a este trabajo...

L'home va prendre la llibreta i la va fullejar de pressa. De cua d'ull Marín va veure una lletra formiguesca i atapeïda, línies de versos molt ajustades.

-Ahora, cuando intento escribir, solo me salen epitafios, como una maldición, mi cerebro ya solo piensa en estos términos... ¡Fíjese! -va assenyalar un racó dels papers-. Este epitafio se me ocurrió hace poco: "Esto es lo que les pasa a los niños malos". Me lo imagino escrito en el mármol... Esto debería impresionar, ¿verdad?

1 comentari:

  1. em sonava lo de 'escritor de epitafios' clar, era d'aire brut. No en sabia res d'aquest xilé.

    salut

    ResponElimina