El carnisser de Chabrol

L'obra cinematogràfica de Claude Chabrol (París, 1930-2010) conté molts títols fonamentals del cinema negre europeu i unes quantes peces imprescindibles que mai no em canso de tornar a visitar. Possiblement perquè vaig conèixer Chabrol als meus disset anys, hi ha elements que me'l fan mític. Podria ser que la matèria que mitifico no fos Chabrol si no aquella edat dels disset, una edat de vegades remota, de vegades tan sols ahir, tot just aquest matí.

En aquella edat, Tv2 va emetre una colla de Chabrols un dia per setmana en una hora que no sé dir però en què la nit era ben entrada. Amb el volum del televisor molt baixet per no despertar els pares i el germà que dormien, i ben amorrat a la pantalla del menjador, jo preferia irriadiar-me amb ones cancerígenes que no pas vetllar per la salut ni perdre'm un Chabrol.

Amb els anys he retornat a Chabrol i he descobert que els meus records són molt vagues. De vegades és reiteratiu i, com passa amb els directors-autors, sembla que filmés la mateixa pel·lícula molts cops. De vegades alterna instants de genialitat amb estones de tedi, de vegades es fa previsible. Quan retrata -obsessivament- la burgesia provinciana de França (que tant ens recorda la burgesia catalana) sembla que no pugui superar el Buñuel de El fantasma de la libertad o de El discreto encanto de la burguesía. I en canvi de vegades prefigura Lynch i supera Truffaut, o crea petites joies del gènere negre com La Cérémonie, Que la bête meure (cintes que podrien constar a la llista de les bones adaptacions literàries al llenguatge del cinema) o Nada, una lectura ambivalent i problemàtica de la revolta parisenca del 68.

La primera pel·lícula de Chabrol que recordo en aquell televisor en blanc i negre és Le boucher, que fa pocs dies Tv2 ha retornat a la pantalla com per un miracle i m'ha permès descobrir que fou filmada en color.

Fins ara no he sabut (gràcies a aquesta terrible gola profunda que és Monsieur Google) que la protagonista Stéphane Audran va estar casada amb Chabrol, tot i que sí la recordava -precisament- a la buñueliana El discreto encanto de la burguesía. (Sempre m'ha agradat molt el cinema però mai no he esdevingut fetitxista). Em demano si el vestit vermell de la dona no vol remetre's a una versió pervertida de la Caputxeta vermella que, finalment, sent una torbadora compassió pel llop: és aquesta compassió el tema de la pel·li?

De Le boucher m'agrada molt el retrat del poble petit, de les relacions i els rols socials que s'hi expliquen. L'ull precís i brutal que descriu els poders fàctics i les dinàmiques d'una societat burgesa sotmesa al silenci pudorós i la doble moral. La visió del crim -políticament incorrecta- com a resposta a la repressió, l'impuls assassí com a vàlvula d'escapament inevitable en un context moralista i controlador que resulta irrespirable.

Sense voler fer un spòiler: les llàgrimes de Stéphane Audran mentre condueix el Citroën 2CV al final expressen el desastre i la impotència, la consciència que hem construït una civilització que ens destrueix com a persones.

El déu zombi

Henry Saint Clair Whitehead (Elizabeth, New Jersey 1882 - Dunedin, Florida, 1932) és l'autor de Jumbee, un recull extraordinari de contes d'inquietud escrit a partir de les experiències viscudes durant els anys que va passar a les Illes Verges, i que té com a eix els ritus del vudú.

Whitehead sembla un precedent de Wade Davis i el seu Explorations and discoveries in the Amazon rain forest, un treball d'etnobotànica que va servir de base per a una de les millors cintes sobre el vudú i el tema del zombi: The serpent and the Rainbow.

D'entre els catorze relats fascinants del volum, Passing of a God (traduït per El paso de un dios i per Muerte de un dios en funció de l'edició) m'ha trasbalsat especialment. Whitehead construeix un relat d'estructura brillant que arrenca d'un diàleg que esdevé narració, una narració creïblement oral i sorprenentment contemporània: l'oralitat apropa el relat al lector i alhora el distancia de l'autor que se sotmet a una veu aliena, la del doctor Pelletier, un malalt de càncer. Pelletier és una creació rodona i agosarada: és dubtós, físicament malagraciat, un occidental enmig d'una cultura llunyana i exòtica lleugerament emparentat amb el paranoide Mister Kurtz de Conrad a El cor de les tenebres.

El relat gira sobre els rituals del vudú, i el tema del zombi és tangencial. Allò important és la perplexitat de l'individu format en els paràmetres racionals de la ciència quan topa amb l'evidència d'una realitat que s'esmuny i supera el mètode. Passing of a God també és un conte trangressor i provocador que planteja una visió brutalment desacomplexada de la malaltia cancerosa. Des del punt de vista del lector del segle XXI, el conte pot semblar incorrecte perquè el tumor cancerós (abdominal en aquest cas) és vist com un embaràs i genera en la víctima unes emocions ambivalents.

Whitehead -en d'altres relats del recull- sembla que insinuï la mirada materialista sobre el tema del zombi i que proposi una lectura quasi marxista. Aquesta proposta és la que presenta White Zombie de Victor Halperin (1932), que deu ser la millor aportació al zombi des del cinema, i planteja el zombi com a metàfora de l'explotació de l'home per l'home: el mort vivent és l'obrer sotmès a un sistema positivista, capaç de canibalitzar, corrompre i contagiar els semblants.

Així com el vampir ha tingut infinites lectures (que inclouen la social: el qui compra la sang -el temps, els somnis- dels altres per sobreviure), el zombi també té autors que il·luminen visions realistes: el zombi és una versió del lumpen capaç de revoltar-se fins a subvertir l'ordre del capitalisme global (Guerra mundial Z) però que sol conformar-se amb assaltar els super-mercats com uns vàndals locals identificables amb els grups anti-sistema (Dawn of the Dead).

En els relats de Whitehead, el vudú i el zombi són l'expressió d'un ordre alternatiu en una altra societat i en uns altres paràmetres que expliquen la realitat.

La muertita

Mira que bella la Maria, com balla la rumba
enmig de la Plaça de Sant Joan.
Balla i balla i riu i el vent que passa li diu
que bonica ets, que bonica eres quan encara eres viva.
La Maria balla la rumba i quan vincla el cos se li veu la ferida
que li feu el ganivet, un somriure
enmig de l'estómac (i un altre entre les costelles,
entre la tercera i la quarta).
La Maria balla i riu. Els llavis blancs els ulls blancs,
la roba blanca de la mortalla li vola al vent
ella riu i balla i la gent se la mira
de tan goig que feia.
I se la mira el seu marit que seu i beu
assegut
a la terrasa del bar de la plaça de Sant Joan
i la veu tan bella i tan riallera que fa un glop llarg i pensa
que la voldria tornar a matar.

Notes:
Hi ha homes que apunyalen dones per accedir a una xifra del recompte. Més val això que zero, deu pensar ell. Se sumen les dades en un recompte titulat violència de gènere, perquè rere la mediocritat del títol tot sembla petit. Al cinema hi ha dones assassines d'homes, són les coses de la ficció, el joc del mirall.

Un vampir català

Quan els meus pares van decidir mudar-se i vam arribar al barri, la taverna de l'Alonso ja era allà, tres portes més avall de casa. Llavors hi venien vi a granel (negre bast de Falset i blanc capsigrany de Gandesa). Malgrat que jo tenia set anys, cada cop que el pare m'hi enviava jo pensava que aquell local era massa antic. Semblava molt anterior als edificis del barri, construït de sobte als anys seixanta. Feia l'efecte que els blocs de pisos haguessin crescut al voltant d'una construcció medieval. Els sostre de vigues ennegrides, les parets leproses, el taulell humit i corcat.

Em xocava la forma com l'Alonso parlava al seu aprenent, un xaval d'apenes vint anys i de moviments lents.

-Brillo, collons, una mica de brillo, Alfonsito!

L'Alfonsito exasperava l'Alonso, però en realitat a mi també se'm feia insuportable: la seva desídia i la seva lentitud em treien de polleguera perquè em feia esperar minuts i més minuts.

Quan l'Alfonsito va desaparèixer de la taverna tothom deuria pensar el matex que jo: que l'Alfonsito estava fart de l'amo i que havia decidit buscar una feina digna. Vaig aprofitar la vacant de seguida, i l'Alonso em va contractar. El meu pare no em donava cap setmanada i jo volia ser una mica autònom: em trobava en aquella edat en la qual si no pots convidar una xavala ja pots despedir-te de fotre-li mà, i no diguem de sucar. Si no ho recordo malament, vaig treballar a la taverna prop de dos anys, fins que vaig decidir que no volia servir més aquells clients tan bastaixos i exigents.

Van passar els anys, vaig créixer i me'n vaig anar a viure lluny. Quan anava a veure els pares sempre ho feia amb el temps just, de manera que mai no vaig parar a la tasca de l'Alonso. No hi vaig tornar fins a vint-i-cinc anys més tard, quan els pares ja eren morts i em va tocar fer tràmits legals per les coses del pis. L'havíem buidat i tan sols hi quedava un camastre, però era impossible fer-se el sopar. Llavors vaig recordar la taverna, i vaig baixar-hi per si em podien fer un mos.

Em vaig quedar atònit en veure que l'Alonso no tan sols continuava allà si no que fins i tot semblava rejovenit.

-Collons, no...! Tu em deus confondre amb mon pare, però fa anys que es va jubilar -em va aclarir l'amo- Vols un entrepà o t'estimes més unes llesques torrades i una taula de formatges? I un vinet del Priorat, és clar. Les coses han canviat una mica... Mon pare, que al cel sigui, no va aprofitar mai tots els recursos... ara faig quatre cosetes per picar, bocates, amanides... i al pati del fons, on ell guardava trastos i merdes vàries, jo hi he muntat una terrassa interior. La peto cada dia.

Era molt tard, i quan vaig acabar ja no quedava ningú al local. El fill de l'Alonso (que també es deia Alonso) estava arreglant les coses per l'endemà, i tot just quan anava a pagar ell estava escrivint a la pissarra de l'entrada: Oferta del dia. Vermut de la casa + tapa olives rellenes, 3,5 euros.

-A l'estiu tota cuca viu -va dir, amb una rialla sardònica- La gent es torna tonta i s'ho traguen tot. Mira si són burros que els hi foto el vermut i les olives més cares que a l'hivern, però no vegis com entren. I si dic que l'oferta és a 4 euros i mig, encara entraran més...! Saps què? A l'estiu la gent entra en un estat de suspensió de la intel·ligència. Lo que jo et digui.

L'endemà vaig marxar de la ciutat de bon matí i em vaig trobar la portera de l'escala que feinejava pel portal.

-Vi que ayer se fue usted al bar del Alonso. Me tuvo en vilo, estuve sufriendo hasta que no le vi volver... me arrepentí de no haberle avisado antes...

La pobra dona em va explicar una història increïble, que vaig atribuir a la seva edat massa avançada (com és que no l'havien jubilada?). Segons ella, l'Alonso actual no era el fill sinó el mateix Alonso. Como iba a tener hijos este engendro del diablo? em va argumentar. Segons ella, la longevitat i el rejoveniment només s'explicaven si hom admetia que l'Alonso era un vampir, perquè ja se sap que els vampirs no envelleixen i que si xuclen grans quantitats de sang poden fer-se joves. Com que la pobra dona (vella i soltera) no podia dormir des de temps pretèrits, duia dècades observant la taverna i ho sabia tot. 

D'uns anys ençà -des que l'Alonso es feia passar pel seu fill i havia estrenat la terrassa interior- eren incomptables els desprevinguts que desapareixien per sempre més dins de la tasca. Sempre escollia gent de fora del barri, turistes o forasters de tota mena. Els enredava convidant-los a copes, els feia passar a la terrassa i un cop els tenia allà abaixava la porta del carrer i mai més no en sortien.

-Les descuartiza, les mete en bolsas de basura y... p'al contáiner!

-No me diga.

Em vaig excusar amb una pressa inexistent i vaig marxar. Aquella fou la darrera vegada que vaig atansar-me al meu antic barri, a la casa dels pares i a la taverna de l'Alonso. Molts anys enrere havia decidit que em calia viure molt lluny d'allà si volia viure la meva vida, ara sabia que havia fet la bona tria.

Però com sol passar a la gran literatura, de vegades el passat retorna i el destí et retroba.

El destí va prendre el comissari Sugranyes com a vehicle del seu implacable sentit, i un bon dia aquest jove agent dels Mossos em va venir a detenir a vuit-cents quilòmetres del barri i de la taverna de l'Alonso. I mira que jo havia pensat desenes de vegades en marxar a ultramar, però finalment m'havia conformat amb la caloreta andalusa perquè el viatge era més baratet: em va perdre la idiosincràcia catalana, la tacanyeria sense límits dels meus gens o de la meva cultura originària. Ma mare -nascuda a Múrcia- ja m'ho havia dit: tu ets de la Verge del Puny, como tu padre.

En Sugranyes em va acusar formalment de la mort de l'Alfonsito i de la portera de l'escala. I va insinuar que dec ser culpable de moltes altres defuncions. Però que això ja ho aniríem veient, va dir. Vaig provar de convidar en Sugranyes a un vermut però s'hi va negar rotundament. Em va dur emmanilat cap al cotxe i va posar la proa cap a Catalunya. Em vaig relaxar al seient i vaig gaudir del cedé que sonava, perquè era el Disintegration dels The Cure. Vaig decidir que ja el dessagnaria més endavant, potser a la darrera peça de long play i entre Castelló i Vinaròs. Cal respectar les formes, collons, que sóc català.

_______________

Nota de producció: Des de fa anys tinc pendent escriure un conte sobre vampirs. He arribat a la conclusió que escriptors de tota mena, condició i qualitat han tocat la qüestió i jo no havia gosat fins ara. Deu ser culpa de la canícula.

Rafael Vallbona i els tants per cent

Rafael Vallbona en una fotografia de Mireia Giné per a e-notícies.

Rafel Vallbona és un exemple paradigmàric d'escriptor tot-terreny, capaç de transitar els gèneres i els registres. D'entre els molts títols publicats hi ha poesia, assaig, narrativa eròtica i novel·la històrica.

Acabes de publicar El tant per cent, novel·la negra gairebé canònica. M'agradaria saber si has arribat a aquest gènere perquè et planteges el repte d'afrontar-lo i ampliar el teu ventall, o bé perquè t'has trobat que era el millor camí per parlar de la realitat social i política que vivim.

R. F.: Fa molts anys que llegeixo novel·la negra, i ja n'havia publicat algun relat en diaris i revistes. Vaig escriure El tant per cent en clau de gènere negre precisament per què era el que millor s'adeia estructuralment al que volia explicar: la festa vergonyosa de la corrupció política, social i moral que vivim a Catalunya i a Espanya des de meitats dels anys 90. Un tema, pel que es veu, que cada dia ofereix nous episodis i personatges, i que, a més d'esdevenir una nova forma de crim és, a més, una nou espectacle de la miserabilitat de la condició humana, que en el fons és el que jo volia narrar.

Sense temor de desvetllar la intriga, es pot dir que un dels temes del relat és la corrupció política vinculada a l'urbanisme. De tant real com és la novel·la, de vegades el lector es demana si llegeix ficció o periodisme, i fins i tot pensa que es troba en un punt entremig. Algun dels personatges és gairebé reconeixible a la política catalana, però és obvi que tampoc no assenyales ningú directament. Com has trobat el to just entre crònica periodística i relat de ficció? Es podria posar un nom a aquesta opció?

La realitat és una ficció sense construir, vaig dir un dia en un debat, i hi va haver algú que gairebé s'infarta. Però és això. Hi ha tantes realitats com mirades damunt d'ella; tu en tens una i jo una altra i el lector una altra més. Per això no cal confondre la realitat amb la veritat. La realitat és fruit de la construcció que cadascú li dóna. I jo l'he construida així. Què hi ha situacions i personatges quasi reconeixibles? I tant que sí, però el relat és tot ell ficció. Vull dir que és una novel·la normal, sense més atributs ni eqtiquetes. Això si, una novel·la que interpel·la el lector, que el provoca i li fa qüestionar-se un munt de coses. Considero que una de les funcions de l'art és la d'interpel·lar la societat del seu temps. I jo ho vull fer.

Un altre dels temes que tractes és justament la funció del periodisme d'investigació. Per aquest motiu el protagonista no és un policia si no un periodista. En aquest sentit, ens fas pensar en el mal moment que viu el periodisme. Com explicaries la desaparició gairebé absoluta de la investigació en el periodisme? Quin diagnòstic fas de la professió?

El periodisme, tal i com l'entenem aquí des dels anys seixanta (abans era pura propaganda), està en vies d'extinció. Cosa que no vol dir que l'ofici de periodista estigui acabat. Ca. El periodisme, com tantes coses, està en profunda transformació. El ciutadà té més necessitat que mai de saber què passa (prou que ho veiem), i el periodista ha de seguir essent l'intermediari entre els fets i el públic. el problema és que les transformacions socials i teconlògiques han posat les empreses periodístiques en un tràngol: si ho pots llegir d efranc a la xarxa per què pagar el paper? No ha hi ha un model clar de negoci, no se sap cap a on han d'anar els mitjans professionals, i això és el que està posant en perill el periodisme, no pas la professió en sí.

A El tant per cent hi exposes moltes idees sobre la crisi social i econòmica, el fracàs de la Transició, etc, i una conclusió que es pot treure de la lectura és que, més enllà de la corrupció i de la immoralitat que ha contagiat la política, allò que et sorprèn és la falta d'una resposta ciutadana suficient. Malgrat l'aparició d'organitzacions crítiques i alternatives, hi ha une evidència: els partits que acumulen més casos de corrupció continuen sent els més votats. A què atribueixes aquesta falta de resposta per part del la ciutadania?

Uf, ves a saber: a la indolència, al tant-se-m'enfotisme, a l'enveja (en el fons a més d'un ciutadà li hauria agradat pillar com ho han fet els Barcenas, el Bigotes, en Jaume Matas o la família Pujol), a la ignorància sobre la realitat (som un país molt analfabet en matèria d'actualitat). O ens va el sado, tot pot ser. És la metàfora que explica Berlanga a La escopeta nacional.

La mirada del narrador sobre la realitat que projectes a la novel·la és decididament pessimista: els poderosos semblen impunes i la pitjor part del desastre recau sobre la capa més feble de la societat. És aquesta, també, la mirada de Rafael Vallbona?

Evidentment. Sóc realista jo, i procuro informarme el millor que puc: no hi ha cap motiu d'esperança per als dèbils. Alguna vegada ha canviat això en la història de la humanitat? Hi ha algun il·lús que pugui pensar en transformacions polítiques que afavoreixin decididament els més desvalguts?

En una presentació de la novel·la vas parlar de la influència de les sèries de Tv sobre la narrativa contemporània, i vas citar concretament The Wire. En l'organització del teu text hi ha pistes d'aquesta influència. Des del punt de vista narratiu, què diries que aporten les grans sèries nord-americanes a la literatura?

Una mirada contemporània a la narrativitat, una temàtica oberta i diversa, un ritme d'acord amb els temps, una estructura renovada. Tot, són les grans novel·les d'avui en dia. I jo m'hi vull acostar.

A El tant per cent hi apareixen uns cinquanta personatges, que abarquen tot el ventall de les capes socials. Alhora, combines la narració en primera persona amb la narració en tercera persona. Tot això fa pensar en un guió previ i una planificació força trabades. Quin és el mètode que has seguit per a elaborar la novel·la?

El meu mètode de treball, no d'ara sino de sempre, és un work in progress que arrenca d'una idea, una sola frase, que posteriorment es converteix en un argument d'un o dos paràgrafs, que passa a ser una sinopsi de vuit, deu o dotze pàgines, que posteriorment defineix els personatges i que, a la fi, desemboca en la redacció que solc fer en sessions de deu o dotze hores diàries fins que acabo la primera redacció. Sóc metòdic, és la manera que se per fer avançar projectes tant complexos.

Dir que la novel·la negra ha experimentat un impuls enorme en els darrers anys és dir una obvietat i fins i tot resulta avorrit. Sembla que, després de la novel·la històrica que va regnar anteriorment, ara és el torn del gènere negre. En tot cas, a què atribueixes aquesta preeminència? Es deu a les estratègies editorials o li veus altres raons? Gosaries pronosticar quin serà el proper gènere que s'imposarà?

Dir que els estrategues editorials han generat un boom com aquest és fer-los un favor que no es mereixen ni de llarg. Les editortials (i les catalanes més) sempre van a remolc. Jo crec que hi ha una concatenació de fets: l'èxit de les sèries de TV (que són molt negres), la crisi de valors absoluta de la societat actual, l'ensulsiada del model d'estat del benestar, la corrupció com a model d'economia en la globalització, el gust de la gent per saber alguna cosa més de la realitat...tot plegat.

Per acabar, et faig un qüestionari ràpid, i et demano que el responguis amb el menor nombre de paraules:

El llibre que estic llegint ara és... Los hijos.- Gay Talese (Alfaguara)

La darrera pel·lícula que he vist és... Violette

No llegiré mai més un llibre de... això no ho puc dir. Sóc un lector voraç i anàrquic.

He llegit més d'un cop... Pedrolo, Pla, Hammet, Hergé, Estellés....

Acaba la frase: El temps que m'ha tocat viure... és la fi del món d'avui, del món tal i com el vaig heretar de petit.

Borgman, la visita del mal

Un capellà armat amb un rifle i acompanyat de dos homes malcarats s'endinsa al bosc. És una escena de cacera, una batuda. Els rostres seriosos i tensos dels tres insinuen la set de venjança, un ànim d'extermini. En silenci, amb pressa i amb obcecació, els tres caçadors troben l'amagatall subterrani on viu el protagonista, Camile Borgman. Però Borgman fuig pels pèls i trescant pel bosc arriba a un barri elegant de xalets luxosos. Aquest és el punt de partida del relat. Allò que els caçadors pretenien exterminar s'instal·la en una família burgesa, on fa esclatar tots els confictes i contradiccions latents per resoldre'ls finalment amb una brutalitat i una crueltat in crescendo.

La narració transita diversos gèneres, que van des del terror fins a l'absurd, i alhora conté una faula moral perversa sobre la decadència d'una classe social que se sosté sobre convencions dèbils, tabús i repressions. La conclusió del relat no és decebedora com diu gran part de la crítica publicada, sino que és inevitable, l'única possible.

De vegades irònica, de vegades sarcàstica, irregular però sempre molt inquietant, la cinta de l'holandès Alex van Warmerdam conté algunes imatges poderoses i desenes de referències cinèfiles, però també literàries i fins i tot pictòriques (la curiosa revisió del Malson de Henry Fusseli).

Qui és Camiel Borgman? Qui són els intrigants i silenciosos col·laboradors que convoca al xalet del qual es va apropiant? Té una bona dosi de vampir: el nom Camiel és una irònica referència a la Carmilla de Sheridan Le Fanu -el relat fundacional del gènere vampíric, però és una lectura irònica del vampir. Tot i que no s'oblida de les característiques del personatge apenes si menja i només beu petits glops de vi negre, només entra a casa si el convides, dorm en la postura d'un cadàver i s'insinua que és capaç de convertir-se en gos. És un vampir irònic perquè -malgrat l'atracció sexual que desvetlla en la mestressa de la casa- no té cap impuls eròtic: és fred, distant i gairebé assexualitzat. I té un gran interès en banyar-se per anar ben net.

Però Borgman tambe té trets de zombi, també sembla el membre d'una companyia teatral zíngara, també té indicis de científic malvat i fa referències a un altre ordre. Amb girs i matisos que no tenen por de l'absurd ni del ridícul, Camil Borgman reuneix un catàleg dels terrors que terroritzen les classes mitjanes: un ésser foraster, que funciona segons unes lleis i una lògica salvatges, que sorgeix del bosc i que desferma el caos, que destrueix l'ordre burgès i fa aflorar la bestialitat fins i tot entre uns nens rossos i candorosos als quals explica, a les nits, una faula perversa.

Les referències cinèfiles són extenses i de vegades molt directes. Hi ha molt de Haneke (més de Caché que no pas de Funny Games -com he llegit-), hi ha el David Lynch de Lost Highway, hi ha el Buñuel de El ángel exterminador i sobretot molt del Jean Renoir de Boudu savé des eaux, fins al punt que en podria ser la versió vampírica.

Totes aquestes cintes plantegen -des de perspectives diferents i plantejaments narratius diversos però no allunyats- la fragilitat del sistema de valors i de la moral burgesa, fonamentada en la repressió de les emocions i en la jerarquia. Una fragilitat que es desfà, explicada a la manera d'una faula on -com diu Freud quan comenta L'home de la sorra d'Ernest T. A. Hoffman- un element extern entra en escena i qüestiona el sistema. En aquest mateix sentit, Borgman també recull la idea de Freud segons la qual allò que més terror desvetlla és alhora allò més secretament desitjat.

Borgman 

Títol original: Camiel Borgman
Any 2013
Durada:113 min.
Holanda
Director: Alex van Warmerdam
Premis:2013: Festival de Cannes. Secció oficial
2013: Festival de Sitges: Millor pel·lícula

Spòiler: al final el crucifiquen però poc després ressuscita

Atenció! Aquest article acaba així: m'agraden molt Gabriel García Márquez i Paul Auster.

El terme spoiler es va posar de moda fa poc. Abans en dèiem aixafar la guitarra o bé tallar el rotllo -si érem propensos als barbarismes com ho sóc jo. La traducció literal seria espatllar. He descobert que en castellà és aguafiestas gràcies al subtitulat de Only lovers left alive. En anglès també s'anomena spoiler un giny que duen els automòbils esportius i que els ajuda en l'eficiència aerodinàmica: és un accessori que filtra l'aire. Filtració és la idea principal, en definitiva.     

Fer un espòiler consistex en filtrar i per tant revelar el desenllaç d'un relat (conte, novel·la o cinta de cinema) i esguerrar la intriga que viu el lector/espectador. Sempre que hi hagi una intriga a resoldre, perquè mai no he vist l'espòiler del Danubi del Magris o de Dintre el laberint del Robbe-Grillet. Per cert: el Danubi acaba a la desembocadura del riu i Dintre el laberint acaba amb un punt.

Com que en aquest bloc hi publico moltes ressenyes de novel·la negra, tot sovint em sento condicionat per la por de no cometre spòiler, tot i que me'n venen ganes quan el final és un fiasco. En tot cas, la qüestió és: es pot ressenyar, analitzar o criticar una novel·la sense desvetllar-ne massa coses i sense aixafar la guitarra?

Si mai faig una ressenya de l'Èdip rei i n'explico el desenllaç ningú no m'ho retraurà. Els problemes podrien venir quan parlem de textos de producció recent. Vet aquí el dilema: allò que el lector dels blocs vol llegir són ressenyes i comentaris de textos nous. Qui buscaria en aquest lloc una ressenya de Sòfocles?

La meva amiga Anna M. Villalonga, amb qui comparteixo la dèria de ressenyar títols de la novel·la negra, m'ha fet adonar que podria caure en l'espòiler. I m'explica que ella ho evita mitjançant un estil més críptic. Ho busco i ho miro, i comprenc que té raó. Si hom compara una ressenya de la Villalonga amb una de meva referides al mateix text, veurà que ella diu sense necessitat d'esmentar l'epíleg, com jo vaig fer.

Per cert: la comparació serveix per defensar que la ressenya (com la crítica) és un gènere literari. [Si no escombres cap a casa és perquè no saps escombrar.]

No tinc por de l'espòiler. Però no pas perquè gaudeixi aixafant la guitarra i esguerrant el lector, si no per un altre motiu: saber com acaba un relat mai no m'ha tret les ganes de llegir-lo.

Fa uns anys vaig agafar una emprenyada monumental perquè algú, després de desfer-se en elogis per la pel·li El sisè sentit, es va negar a explicar-me'n el final. Ni el meu malestar visible ni les meves súpliques llagoteres no van servir de res. Vaig recórrer a una argúcia miserable: vaig jurar solemnement que no pensava anar a veure la pel·li. Llavors va accedir a explicar-me el desenllaç. Pocs dies després vaig anar al cinema a veure The Sixth Sense.

Allò que busco en una novel·la, en un conte o en una cinta no és saber com es resol ni molt menys com es tanca, si no com m'explica tot allò que hi passa abans del punt final. Diuen que als catalans ens perd l'estètica, de manera que potser sóc més català del que em penso o del que voldria. Perquè m'interessa la forma i no m'interessa gaire l'enjòlit ni el sorprenent gir final.

Crec que el plaer del lector rau en la bellesa del text. La construcció dels personatges i de l'atmosfera, l'estructura i la disposició de les escenes, el seu ordre, el tempo, la riquesa dels recursos estilístics. Em sento agraït al text quan conté metàfores potents i oportunes, i em fixo en la composició de les frases, en l'elecció de les paraules, en la capacitat de crear imatges mentals i de provocar sinapsis suggerents. Les referències, els matisos. Em sembla que el valor és aquí i no pas en els exercicis de prestidigitació argumental executats a les darrers planes.

La forma no és secundària: em desconsola llegir la nit va caure de sobte. Em desconsola perquè he llegit a frase mil cops i perquè la nit mai no cau, si no que sempre s'alça. Són accidents com aquest els que em fan abandonar una lectura, més que no pas saber que el majordom és l'assassí abans de començar.

D'altra banda, si accepto que el llibre més llegit (i més venut) de la història coneguda és La Bíblia, no em puc creure que conèixer el desenllaç faci minvar els lectors. Perquè tothom sap que el protagonista acaba crucificat (tot i que, com a les pel·lis de Hollywood que eviten els finals tristos, el protagonista ressuscita tres dies més tard, per més inversemblant que sigui).

Em demano perquè ens fa por saber el final, per què ho volem evitar. I em responc que tal vegada és perquè sabem massa bé com acaba el nostre relat més immediat, que és la vida de cadascú. Per això necessitem intrigues. Davant d'aquesta qüestió he de dir que, a mi, saber com acabarà en Lluís no m'ha tret les ganes de viure. A través de la filosofia oriental vaig saber que allò interessant era el camí i no pas el lloc d'arribada.

Per enllestir vull dir que m'agraden molt les novel·les que fan el seu propi espòiler a les primeres línies, com en García Márquez a Crónica de una muerte anunciada o en Paul Auster a El palau de la Lluna. El lector, informat del què passarà des dels primers paràgrafs, es disposa a gaudir del text.