diumenge, 15 de febrer del 2015

Allà on mai no creix l'herba



(Aquesta és la transcipció -aproximadament- del què vaig dir a la presentació de la darrera novel·la d'en Sebastià Bennasar a la Llibreria L'Atzavara, 12 de febrer de 2015, a les 19:36h.)

Començo amb la cita d'en Jorge Semprún on diu que No hay ficción más grande que la realidad. I començo amb aquesta cita perquè la novel·la d'en Sebastià presenta una Barcelona que sembla més versemblant que la Barcelona de la premsa habitual. Si a mi de vegades Catalunya -per extensió de Barcelona- no em sembla un lloc real, llegint-lo a ell començo a pensar que podria ser-ho.

Allà on mai no creix l'herba és una novel·la i és un joc narratiu que sembla senzill, però no ho és. No tan sols per les trames que s'entrecreuen, si no per un ús especial del narrador (i de la persona del narrador, ja que aquesta segona persona és una aportació original). A la vegada, la novel·la sembla organitzada a partir del número 3, potser perquè el triangle és l'estructura més sòlida de les que ens ofereix la geometria.

Tres trames i tres personatges femenins: tres dones que no són decoratives ni femmes fatales a l'ús, si no protagonistes que determinen el curs i l'evolució dels fets. (Aquesta novel·la complaurà els clubs de lectura feministes que analitzen el rol dels gèneres en literatura).

A cada trama li correspòn un tema, i el lector llegeix àvid de saber com s'ho farà l'autor (i com s'ho manegaran els personatges) per fer confluir tres qüestions tan distants com són la màfia italiana instal·lada a Barcelona, un assassí d'homes del temps de la Tv i un grup neonazi determinat a aturar el procés sobiranista pels mitjans que siguin -i inspirant-se en la màxima més famosa de Mossèn Torras i Bages.

I el cas és que les tres línies argumentals es van trobant, unides per una mostra de virtuts humanes tan lloables com la delació i el sexe anal. A mida que avança la lectura, en que mai no es perd el to de l'humor i la sàtira (estrictament negres), hom descobreix el fons tràgic i el retrat en cru d'una ciutat empobrida, violenta i bruta com és Barcelona. Una Barcelona que tendeix més cap a Marsella que no pas cap als models de parc temàtic-comercial que deliren els alcaldes. I descobreix que el tema de la novel·la és una qüestió tan eterna i shakesperiana com la venjança.

Voldria deixar ben clar que, a banda d'aquesta mena de ressenya que he fet, Allà on mai no creix l'herba té un punt de literatura urgent, perquè és un text no tan sols sobre la realitat si no sobre la realitat al dia d'avui. D'aquí a deu anys, la novel·la serà una novel·la que tracta de la venjança en una Barcelona violenta, però avui és plena de referències a l'immediat que ens envolta i a més a més conté un catàleg de les fílies i les fòbies del seu autor. Als qui coneixem una mica en Sebastià Bennasar ens dóna gustet llegir-li les opinions que li mereixen els meteoròlegs de la Tv3, el temps que destina aquest canal al futbol, les inclemències de les calefaccions i els aires acondicionats, la calor barcelonina, el desolador transport públic...

D'entre totes aquelles qüestions que apareixen a la novel·la, en vull destacar una: el fet que situï l'acció i els personatges a la Verneda i que parli de la perifèria. De les perifèries urbanes i mentals, perquè és en el límit i en la frontera on es coneix la cosa: allò que explica una forma és precisament el seu contorn i no pas el centre. Barcelona s'entén des de la Verneda i no s'entén res de Barcelona des del Passeig de Gràcia.

Per acabar vull dir quatre paraules sobre el que jo entenc que ha estat el mètode de construcció d'aquest text: li ho hauríem de preguntar a l'autor, però tan sols vull apuntar una imatge que se m'ha suggerit. En educació infantil es fa servir sovint una proposta del pintor Nord-americà Simon Nicholson coneguda per la "Teoria de les peces soltes", i que consisteix a elaborar obres d'art -en un sentit lúdic- a partir d'elements diversos trobats per terra durant una passejada.

Sento que en Sebastià ha fet això: recollir peces del camí i construir un objecte que és alhora divertit i alhora terrible.



dissabte, 24 de gener del 2015

Tiana, la negra


Si donem per bona la definició de cultura que diu que cultura és allò que una generació li transmet a la següent, cal admetre que cultura i tradició tenen moltes coses a veure. En aquest punt ja sento una mena d'esgarrifança estomacal, perquè no em relaciono bé amb les tradicions, i no me'n refio gens. Tal com diuen els crítics del sistema, la tradició és el camí pel qual la societat se salta la democràcia i imposa el feudalisme. I la cultura, al seu torn, és la qüestió que em provoca més maldecaps i més migranyes.

L'embolic del paràgraf anterior només vol explicar que enguany tenia pensat no apropar-me al Festival de Novel·la negra de Tiana, simplement perquè ja hi havia anat en les dues edicions anteriors. A la primera ocult entre el públic, a la segona participant en una taula rodona. Imaginar que esdevinc tradicionalista m'horroritza. Però com que mentre jo penso la vida decideix i obre camins inesperats, enguany he tornat a la Tiana Negra, a recollir-hi un premi. Qui no hi hagués anat, en aquestes circumstàncies?


He d'explicar bé que el Festival de novel·la negra de Tiana em sembla un prodigi de resistència, tenacitat i savoir faire, i la prova que compten més la voluntat i la imaginació que no pas els diners i el poder. Algun dia exposaré les crítiques que li faig al festival, des de l'admiració i el respecte, i des de la perspectiva constructiva. Però res d'això no li resta el mèrit. No és gens fàcil omplir un auditori a finals d'un mes de gener glacial i inhòspit, en un poble del Maresme. Per parlar de llibres, d'escriptors i de gènere negre. La meva admiració es resumeix en una idea senzilla i òbvia: jo no ho sabria fer.


Un altre dia, potser (i amb la digestió feta), explicaré què li passa a l'homenet anomenat Lluís quan puja a la tarima on hi ha les autoritats i el presentador, per recollir un premi a la novel·la que ha escrit en la solitud estricta d'unes hores incomptables que han transitat del fred a la calor, i de la calor al fred i viceversa. Només anticipo que m'he esforçat en passar per alt el record d'un text autobiogràfic de William Styron (Darkness Visible), però no me n'he sortit.

Enlloc de sortir-me'n, i vès per on, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Blue Velvet en la qual al cau dels dolents s'arrenquen a fer un lamentable karaoke en un estat d'embriaguesa evident.

I vet aquí, és això el que he volgut imitar, com en un ritual del xaman Jodorowsky. Per dir (potser, i entre altres coses) que aquell qui recull premis i saluda i es mostra tan correcte i tan educat també sap fer el ximplet. Perquè no hi ha res més saludable ni terapèutic que el ridícul en públic, ni res més plaent que mostrar la debilitat. Ni res més contra el sistema de merda que encara sostenim, fins i tot sense ganes.


La música és de Roger Mas, versionant una cançó de Fabrizio de Andrè


diumenge, 4 de gener del 2015

Pilar Pedraza i la Mater tenebrarum


Pilar Pedraza (Toledo, 1951) és una escriptora que ha entrat a la meva vida des de fa poc, però que ja hi ocupa un lloc rellevant. Després de llegir el seu magnífic treball sobre la bruixeria titulat Brujas, sapos y aquelarres he trobat Mater Tenebrarum, un dels contes del llibre Arcano trece.

Mater tenebrarum és un relat sobre les bruixes rodó i alhora desconcertant que no ocupa més de trenta planes però on hi suggereix tantes imatges que sembla extendre's fins als somnis. Coneixedora i excel·lent divulgadora de la història de la bruixeria, al conte sap dosificar-se i ser irònica, distant i propera, gòtica, cruel, humana.

Mater tenebrarum és un joc narratiu amb el punt de vista, un compendi de coneixements històrics i esotèrics, una reflexió sobre la condició humana i sobre la feminitat, una tranquil·la mirada sarcàstica sobre els mascles, una successió de frases i de construccions brillants. A les primeres planes descriu el gos Lupo amb una de les millors descripcions que mai no he llegit sobre aquest animal:
Tenía en el lomo unas pupas rosadas que no acababan de curársele. Y, lejos de atenuar su fealdad, la ternura de su mirada la acentuaba. Pero era un buen perro.
La nena Ángela, la protagonista del conte, és una aprenent de bruixota que pretén avançar i suplantar la mestra com més aviat millor, i per això el relat esdevé moral a la manera dels grans contes morals -que són els nostres referents des del temps antics:
La bruja llevó a cabo sus manejos en presencia de la pequeña, que no perdía detalle. Sorbía sus conocimientos con la fría avidez del discípulo que sabe que traicionará al maestro y no siente escrúpulos ni prevé remordimientos.
Pedraza em sembla una de les autores contemporànies més interessants del panorama literari peninsular i m'és la referència mentre assajo d'escriure una novel·la que parla de la bruixeria al Pirineu català (a la Vall Fosca).


dilluns, 22 de desembre del 2014

En John es mor al final


John muere al final és el sisè títol de la col·lecció Insomnia de l'editorial Valdemar. Amb aquesta col·lecció, Valdemar aposta pels autors contemporanis de terror i permet saber per on van les propostes més actuals.

David Wong (pseudònim de Jason Pargin) va néixer a Illinois el 1975. És un nom valuós per saber què s'escriu avui en l'univers de l'horror. De vegades sento una mescla de ràbia i de desconcert quan veig esciptors que, com Wong, tenen deu anys menys que jo i no tan sols escriuen magníficament, si no que a més a més són capaços de generar textos innovadors, suggerents i provocadors, i que apunten cap a una narrativa del terror que mira al futur.

Malgrat l'auge de la novel·la negra en els darrers deu anys (posem que deu o una mica menys... quant fa de Wallander i Larsson?), sempre he trobat que aquesta època que vivim afavoreix més aviat el terror, el gòtic i l'espant còsmic. Una mirada lleugerament atenta ens revela un món decadent on les injustícies, les guerres i la barbàrie han deixat de retrocedir per a prendre una renovada embranzida. Què ens hauria d'inspirar, si no terror, el desnonament massiu de famílies, les noves formes d'esclavatge o el progrés del neoliberalisme, del neomasclisme i la incipient misèria intel·lectual que s'insinuen per l'horitzó? Més que la racionalitat pessimista del gènere negre o policíac, a mi se'm suggereix un nou romanticisme gòtic que, de fet, ja té expressions ben concretes. Al cinema, l'abominable saga Crepuscle (en la versió més mediocre i popular), Només els amants sobreviuen d'en Jarmusch, Take Shelter, L'Anticrist de Von Trier, Mamá, etc.

David Wong respòn a aquesta necessitat amb una revisió enèrgica del gènere, on mostra una realitat demencial a través de l'humor: de vegades negre, de vegades salvatge i principalment amargant. Influïda pel cinema de terror dels anys setanta i vuitanta (com tants de nosaltres), la novel·la se submergeix en un món de deliri que resulta esgarrifosament versemblant, navega entre monstres d'inspiració pulp i alhora romàntics, és àgil i poderosa en les imatges. I a més a més, conté uns diàlegs escrits amb solvència: potser és una mania personal i persecutòria, però a mi els mals diàlegs em treuen de polleguera i m'obliguen a abandonar lectures tot sovint. La pila de novel·les avorrides i deixades per culpa d'uns diàlegs impossibles, banals i tediosos és enorme.

Tinc moltes espectatives posades en John muere al final perquè... ho confesso: tot just l'he començada. De manera que després d'aquesta breu notícia, un dia d'aquests en faré la ressenya de veritat.

Nota: La versió en cinema està feta i és probable que s'estreni aviat. Té la gran virtut de comptar amb Paul Giamatti, un dels actors més rellevants dels darrers anys.


dimecres, 17 de desembre del 2014

Claudio Cerdán. L'entrevista


Fotografia extreta del bloc Brownie y sus cosas


Claudio Cerdán (Yecla, 1981) és autor de diverses novel·les que van del fantàstic al negre i el terror. La revolución secreta (Editorial Alrevés, 2014) és la seva sisena publicació. Ambientada a la Rússia de 1919, relata una història d'aventures, de guerra civil, de terror i de licantropia. Amb un ritme que sempre creix i una intriga ben dosificada que empeny a llegir d'una tirada, és una novel·la exportable i que els editors es podrien proposar de traduir. 

A través d'aquesta entrevista es descobreix una mica de l'autor i de certs trets generacionals que demostren com a la península hi ha molt bona salut narrativa, i que el gènere del terror és ben viu.


Nigra Sum: Una de las primeras impresiones que he sentido como lector de La revolución secreta es la osadía del autor. En primer lugar, por plantear una novela de aventuras bélicas y macabras en un contexto como el de la guerra civil rusa. En segundo lugar, por abordar la licantropía con una óptica que bebe de lo clásico y de lo contemporáneo a la vez. Y en tercer lugar por mezclar personajes reales con otros ficticios. El autor pretende revisar la llamada novela histórica, retomar el relato de terror gótico y proponer un retorno a las aventuras con un héroe que tiene mucho de medieval. ¿Es cierto todo esto? ¿Se puede explicar cuál fué el punto de partida de La revolución secreta? 


Claudio Cerdán: Esta es una novela que mezcla muchos géneros y deja la resolución del puzle en manos del lector. En realidad, yo quería hacer un western. Ahí andan las tropas salvajes, que son indios camuflados. Los personajes van a caballo, hay un duelo al sol, un sheriff manco y borracho, grandes llanuras desérticas con nieve en vez de arena, una ciudad fronteriza, etc… 


N.S.: La guerra civil rusa es una guerra civil que actua como metáfora de otras guerras internas, aunque tal vez todas las guerras son guerras “civiles”. En algún instante de la lectura, a uno se le ocurre que el argumento podría trasladarse a la guerra civil española o a cualquiera de las actuales, porqué el narrador suele ser anacrónico. ¿Por qué Rusia? ¿Qué hace de aquella guerra una guerra más atractiva para un novelista? 


C.C.: Buscaba una guerra medieval, pero actual. Quería tanques, un ejército organizado, situaciones extremas, una ambientación hostil, la sensación de terreno inexplorado y la brutalidad de épocas bárbaras. Todo eso me lo daba Rusia, con sus bayonetas, lanceros y mongoles reclutados a la fuerza. 


N.S.: El narrador es a veces salvaje y macabro, y se recrea en las descripciones horribles, gráficas y olfactivas de unas escenas tremendas. A veces es hiperbólico y a menudo es irónico. Es un narrador inquietante y quizás el mejor personaje de la novela. ¿Qué tiene de Claudio Cerdán este narrador? 


C.C.: Quería un narrador frío y alejado de la acción. No me veía capaz de recrear una guerra dulcificada, épica, con buenos y malos. Buscaba una guerra descarnada, con mujeres violadas, niños fusilados, muertes atroces pero habituales, sin piedad de ningún tipo. Cualquier otra cosa habría sido traicionar la verosimilitud. Todos los personajes son fruto de su tiempo y actúan como tales. Quien busque otra cosa que se ponga Disney Channel. 


N.S.: La presencia de Mikhaïl Bulgákov en la historia fue uno de los elementos que me impulsó a leer La revolución secreta. Para este entrevistador, Bulgakov es uno de los cinco narradores más relevantes del siglo XX, por su obra y también por su biografía. La novela dibuja a un Bulgákov creíble y verosímil cuyas apariciones no son anecdóticas aunque lo puedan parecer. El Maestro y Margarita tiene poco que ver con La revolución secreta y sin embargo hay una relación estrecha con esta novela del autor de La guardia blanca, en que lo fantástico penetra en lo real (y a la inversa). 


C.C.: Quise hacer un homenaje a Bulgákov, de quién comparto esos elogios y reivindico como uno de los autores clásicos más actuales. Su aparición en la trama tiene su importancia más allá de la anécdota. Es lo divertido de escribir novelas de ambientación histórica, el poder añadir personajes reales que se paseen por sus páginas. En este caso homenajeo sus obras El maestro y Margarita y Corazón de perro, creando ciertas concordancias con La revolución secreta. 


N.S.: El narrador plantea el asunto de la violencia (y de la guerra) desde una postura crítica y desacomplejada que cuestiona al lector. ¿Todas las violencias son sinónimas? ¿Existen violencias legítimas? Y en último término: ¿la historia de la humanidad se explica (sólo o en parte) como una historia de violencia? 


C.C.: La violencia, por mucho que nos pese, ha sido el motor de las civilizaciones desde siempre. En las guerras se producían los avances científicos más importantes de toda la Historia, desde el acero a la bomba H. Hoy día las guerras se hacen desde la pantalla de un ordenador o en el despacho de un banco. En las jornadas de Valencia Negra, Alexis Ravelo dijo que violencia es rebuscar comida en un contenedor porque te mueres de hambre. Estoy muy de acuerdo con esa afirmación. Hay violencia en los semáforos, en las oficinas, en el día a día. Una de las citas de la novela es “el hombre es el lobo para el hombre”, y no hemos cambiado mucho desde que se pronunció. 


N.S.: El relato avanza sobre imágenes y sobre escenas de una gran potencia visual que llevan a pensar en el cine (quizás sólo para los lectores cinefílicos, a quienes hace unos cuantos guiños). ¿Qué relación tiene Claudio Cerdán con el cine? ¿Lo ama? ¿Lo odia? ¿Ambas emociones a la vez? 


C.C.: Cada artista tiene sus influencias, y muchas corresponden a la época que le ha tocado vivir. El cine lleva mucho tiempo entre nosotros y dudo que exista un solo escritor contemporáneo, tenga 20 u 80 años, que no esté influenciado por la televisión o el cine. En mi caso habría que añadir el cómic. Cine y literatura son dos medios de contar historias, por lo que sus similitudes son más fuertes que sus diferencias. 


N.S.: El personaje de Strahov va cobrando densidad a medida que avanza la narración y a menudo al lector se le ocurre pensar que está siguiendo a un héroe medieval como podría ser Perceval, héroe ambiguo y desconcertado, cargado de recuerdos y de dudas. Su psicología se puede inferir a partir de sus acciones, pero no al revés. ¿Cuáles son los héroes de cabecera de Claudio Cerdán? 


C.C.: Los héroes perfectos no existen, al igual que los malos malísimos y psiócopatas. Los personajes inolvidables tienen tres dimensiones, pasado, expectativas de futuro y una prueba que superar en el presente. Particularmente, reniego de la condición de héroe. Prefiero a los perdedores, esos tipos que, aunque saben que de nuevo volverán al lodo tratan de enfrentarse a su destino. Por ello elegí al Ejército Blanco, los perdedores de la Guerra Civil Rusa, como protagonistas de la novela. Por mucho que peleen, al final perderán. 


N.S.: La novela es a la vez de aventuras y de terror, al margen de las interpretaciones más profundas o filosóficas que se puedan sacar de ella. En este sentido, creo que tiene alguna relación con algunas obras contemporáneas y peninsulares. Pienso por ejemplo en el Albert Sánchez Piñol de La piel fría y de Pandora en el Congo. ¿Conoces estos títulos y puedes decir algo de ellos? ¿Se podría afirmar que en nuestra península se está consolidando una regeneración del género de aventuras? ¿Qué te sugiere el nombre de Lovecraft? 


C.C.: La piel fría la leí con sorpresa infinita. Me pareció uno de esos libros inesperados y originales que surgen de vez en cuando y que por su calidad no pasan desapercibidos. Ignoro si hay una regeneración de las aventuras patrias. Mis lecturas de cabecera son casi todas detectives o de género negro. Ya te digo que yo quería hacer un western y me salió una revolución. Lovecraft me sugiere escalofríos. 


N.S.: La revolución secreta es una apuesta por una literatura de calidad (por su registro, referencias y complejidad) que sabe jugar en la partida de la literatura llamada comercial, porque es exportable y traducible y contiene una lectura para todos. ¿El autor se ha fijado en algún modelo? ¿Existen fórmulas para ser popular sin renunciar a la calidad literaria? ¿Sólo hay que ser honesto? 


C.C.: No tengo ni idea. Simplemente, escribí la novela que quería hacer como mejor supe hacerlo. No hay más secreto. Es llamativo que un western hiperviolento ambientado en la Revolución Rusa con un hombre lobo sea comercial, aunque reconozco que está funcionando muy bien a muchos niveles, lo cual es una sorpresa muy agradable. 


N.S.: La revolución secreta puede haber sido un quebradero de cabeza para el autor (complejidad argumental, número de personajes, documentación, referencias, etc), pero para el lector es una gozada que le permite revivir las grandes novelas de aventuras siniestras del estilo de La isla del tesoro. ¿Cuáles fueron tus lecturas de infancia y juventud? 


C.C.: Más que novelas, estuve y estoy muy influido por el cómic. Te puedo citar unos cuantos autores: Garth Ennis, Warren Ellis o Brian Azzarello. Respecto a las novelas de juventud, la que más me impactó en su momento fue La llamada de la selva, de Jack London, además del ya citado Lovecraft. Quizá eso explique muchas cosas. 


Claudio, termina con el menor número de palabras posibles estas frases: 

El último libro que he leído es... El poder del perro, de Don Winslow.

La última película que he visto es... La cortina de humo, de Barry Levinson. 

Jamás volveré a leer... P. D. James y Donna Leon. Lo siento, no me entran.

Me ha tocado vivir en un tiempo... en el que nada ha cambiado. Seguimos igual que hace cien años, solo que con smartphones. Pan y circo. 

La democracia es... una palabra muy bonita sobre el papel.

La realidad y la ficción son como... un espejo donde no se sabe quién está mirando a quién.


Desembre 2014




dilluns, 8 de desembre del 2014

CTHULHU RULES


Alas tenebrosas (Black Wings) és un recull de vint-i-un contes de terror contemporanis que s'abeuren en l'imaginari del mestre de Providence. Els autors i les autores són nord-americans en la seva majoria, d'edats i de difusió comercial molt diversa. Una gran part dels relats han aparegut a les revistes literàries que publiquen contes breus: a diferència del nostre món europeu on el conte (i la novel·la breu) és un proscrit, en el nord-americà té una vitalitat envejable.

Lovecraft és present en tots els relats com una ombra i de vegades com una presència corpòria. De vegades es tracta de la seqüela d'un dels seus relats (com ara El model de Pickman, del qual en trobem tres referències explícites), de vegades un homenatge, de vegades una ironia i de vegades fins i tot una mirada analítica i distanciada que no obstant això és un reconeixement. Hi ha qui -amb una sorprenent capacitat evocadora- relata els darrers instant de la vida de la Susie, que no és altra que Sarah Susan Philips Lovecraft, la mare d'en Howard.

L'edició ha anat a càrrec de Sunand Tryambak Joshi, biògraf i expert indiscutible en l'obra de H.P.L. La seva selecció de contes té l'habilitat de mostrar les possibilitats transgenèriques de l'univers (de vegades l'atmosfera) del món creat per l'escriptor de Rhode Island. Des del negre hard-boiled al terror psicològic, el ventall de gèneres i de registres és molt extens. La selecció ha estat prou hàbil com per fer evident que el terror d'avui no és tan sols un thriller amb zombis (que també hi és), si no que pot explicar què té de terrorífica la vida de l'home urbà i suburbà, les possibilitats d'un romanticisme maligne, crepuscular i tenebrós situat a les avingudes de les ciutats, a les casetes de les urbanitzacions burgeses, a les grans superfícies comercials o als blocs de pisos on ens amunteguem creient que allà som immunes a l'horror còsmic.

Diu S.T. Joshi que el principal llegat de Lovecraft i el fil conceptual de la seva obra és evidenciar que els humans (amb els nostres desitjos i les nostres creences, les nostres emocions i les nostres construccions) sóm molt petits, i que no tenim cap validesa ni cap importància en la vastedat del cosmos. Jo hi afegiria que Lovecraft és especialment rellevant quan transmet l'emoció terrible de la mort imminent, aquell ensurt sostingut del qui sap que ha traspassat una frontera i que no trobarà el camí del retorn. El qui (en paraules de Caitlín R. Kiernan) diu: Com podria algú oblidar, deliberadament i completament per sempre les visions que ha tingut la desgràcia de contemplar? Tots hem accedit a algun coneixement que hauríem preferit no tenir, i la literatura de Lovecraft va saber ficar el dit en aquesta ferida.

El recull que publica Valdemar no és tan sols la constatació que el terror sobrenatural té molt bona salut al segle XXI, si no que ens ajuda a trobar camins a seguir als qui volem explicar aquest temps segons els patrons d'un romanticisme del tenebrós que està a mig construir. El temps que vivim és tant o més procliu a l'horror còsmic que el de Lovecraft: la societat del neo-liberalisme amb les seves noves formes de pobresa, d'exclusió i d'explotació, la decadència de l'industrialisme, l'aspecte de ruïna i de catàstrofe imminent que tenen les nostres ciutats...

El cinema ha començat a explicar-ho i cal que la nostra literatura també ho faci, i que no es quedi encallada en aquesta mena de naturalisme estèril en què se'ns mostra ara, massa pendent d'una ridícula resposta comercial però sense ambició i sense propostes.



Il·lustració de Jason van Hollander, un dels autors del recull Black Wings.

Alas tenebrosas. 21 nuevos cuentos de horror lovecraftiano.Edición de S.T. Joshi.Editorial Valdemar, col·lecció Gótica número 94. 531 pàgines. 30,50 euros.

_______________
L'expressió Cthulhu rules ha estat manllevada a Michael Shea, autor d'un dels contes de Black Wings.

dijous, 4 de desembre del 2014

La revolución secreta, Claudio Cerdán


La revolución secreta és la sisena novel·la que publica l'autor, que va néixer el 1981. Vet aquí un jove del qual no es pot dir allò de la joventut i les promeses. A l'edat de Crist, aquest escriptor de Yecla (Múrcia) que es diu Claudio Cerdán ha viatjat des del gènere fantàstic fins al negre, malgrat que La revolución secreta és un text que fa de mal classificar al gènere fosc.
Publicada a la col·lecció Narrativa d'Alrevés, la novel·la és generosa de planes (en té 320) però es faria difícil dir que n'hi sobren, com sol passar moltes vegades en els textos extensos.

A l'entrevista del post anterior a aquest, l'Anna M. Villalonga hi diu que la novel·la negra catalana hauria de ser més agosarada: això no li podríem demanar a en Cerdán, perquè aquí demostra que no li falta gosadia. La revolución secreta s'esdevé a la Rússia de 1919, durant la guerra civil, en un poble perdut enmig del terrible hivern, el gel i la misèria. Cerdán és agosarat perquè mescla amb fluïdesa els personatges reals amb els ficticis, situa esdeveniments històrics amb fets novel·lístics amb un sentit de la narració gairebé màgic per la potència plàstica de les imatges, per la facilitat amb què suggereix la visió rica d'olors, de colors inesperats i de sorolls inquietants.

De Cerdán podran agradar més o menys els arguments i la tendència al macabre, però qualsevol lector s'adonarà que llegeix el text d'una persona extraordinàriament dotada per explicar històries on la lectura és una immersió, un viatge al·lucinant a un escenaris realistes i alhora onírics. La realitat és profundament irreal, i això en Cerdán ho sap dir molt bé: són les excepcions de la norma allò que delimita el món. El text és un joc gairebé provocador i alegrement desenfadat amb les convencions. Són especialment divertits els fragments on hi apareix un Mikhaïl Bulgakov jove que intueix les obres futures que escriurà el geni de Kíev, així com les referències al cinema que va escampant pel relat, com si fes un compendi i una llista de les seves preferències.

Sense ànim de fer un espòiler, Cerdán juga amb una habilitat especial (entre irònica i tètrica) amb el tema de la licantropia, un aspecte en el qual ha fet troballes impagables i sorprenents, com ara la del caçador d'homes-llop malalt d'argíria, una malaltia que es deu a la intoxicació de plata líquida.

La llista de temes que es poden trobar a La revolución secreta és llarga, amb contínues referències al nostre present o a la nostra història local: la guerra "civil", l'ús de la pàtria com a argument per justificar-ho tot, l'integrisme religiós, el debat entre ciència i fe. Cerdán té l'habilitat notable de suggerir i de qüestionar tots aquests aspectes (i d'altres) des de la distància prudencial que li permet la ironia i l'anacronisme, un recurs agosarat quan es narra una història tan terrible, sanguinària i despietada com aquesta. Irònic i escèptic, l'autor sap exposar punts de vista contraposats i deixar la solució del debat a mans del lector, al qui sempre tracta amb respecte i donant per fet que és persona intel·ligent. Les cites i referències a Bulgakov (autor de La Guàrdia Blanca que podria ser a l'arrel de la novel·la) o a Turguenev mostren un autor llegit (que no és massa habitual després de l'eclosió de les escoles d'escriptura), cultivat en la cinefília i que es permet el joc lleu i intel·ligent, sense estridències, sense elitismes innecessaris. Cada diàleg és un exemple de com ha de ser un diàleg literari.

Pel què fa a la qüestió del gènere (que darrerament em té ratllat), diria que malgrat alguns comentaris i ressenyes, el text de Claudio Cerdán és de difícil inclusió, i això em sembla una bona notícia. La revolución secreta té tant de negre (perquè hi ha un crim que cal resoldre i un investigador que s'ho proposa) com d'aventures, tant d'aventures com de terror, tant de terror com d'allò que s'anomenava novel·la històrica i que -per fortuna- està en declivi (per fortuna, potser les darrers novel·les històriques hauran estat els fulletons espantosos de l'Alfred Bosch). Si és històrica és perquè se situa en un instant conegut i reconeixible de la història. Però en fa una lectura creativa i tal vegada conflictiva (situar-se al bàndol perdedor de la guerra li confereix una textura més densa), i aprofita els espais buits a les cròniques oficials per a situar-hi un relat que té tant de fantàstic com de probable. 

Des de la meva perspectiva tant personal com modesta, aquesta mescla de gèneres retorna la novel·la a un estat en què pot viure sense adjectius, un format de text que celebra per damunt de tot el goig de la narració i el gust per explicar un conte, que convida a pensar en qui som i d'on venim, a viatjar des del sofà, a repensar-nos un cop més i sense prejudicis.

La revolución secreta és un text que conté molts suggeriments. No tan sols els explícits en la novel·la i que l'enriqueixen amb el·lipsis i sobreentesos, si no els que proposa com a possibles vies per a la creació d'una generació d'autors i autores que ens hem de proposar assaltar una literatura viva, agosarada i capaç de saltar les fronteres del melic i de la pàtria. Amb tots els respectes pel melic.