Galveston és una platja

Galveston és una població de Texas del golf de Mèxic. El nom el deu a Bernardo de Gálvez y Madrid, que en fou el fundador. Galveston també és una platja, i aquesta platja la sé gràcies a la novel·la titulada Galveston (per tant, Galveston també és una novel·la) d'en Nic Pizzolatto.

Amb el copyright de 2010, la novel·la Galveston s'ha publicat traduïda al castella l'agost del 2014, i no cal ser gaire perspicaç per comprendre que si Pizzolatto no fos el guionista de la sèrie True Detective (HBO) podria haver tardat molts anys més en arribar-nos. De vegades cal ser agraïts amb la indústria audiovisual nord-americana.

Nic Pizzolatto va néixer a Louisiana el 18 d'octubre de 1975, un mes abans que un general anomenat Francisco Franco morís a Madrid. Les estratègies de la naturalesa per regenerar el paisatge són fascinants.

Galveston és una novel·la exclusivament negra, intensament negra. Esquitxada de sang des del bell principi, habitada per pistolers honrats i decadents, jovenetes ambígües, locals sòrdids a la vora de les carreteres secundàries, mafiosos russos, gent que viu als aparcaments de caravanes, la remor de fons del cristianisme gòtic i tenebrós, els aiguamolls, un alè sobrenatural. Com a la sèrie de tv de la qual és guionista, Pizzolatto en té prou amb el relat d'un país per submergir el lector en una dimensió espectral que s'aboca al deliri i on tot allò malèfic es fa possible.

Pizzolatto parteix amb avantatge perquè en qualsevol punt del planeta els mots New i Orléans situen el lector en un univers reconeixible i que el predisposen a penetrar un univers de desolació paisatgística i humana. New Orléans no produeix el mateix efecte sobre l'imaginari que La Mina, Can Tunis, Miami Platja o Sant Cosme (posem per exemple), i això evidencia la feina titànica que tenim per davant (i que potser ens impedeixen uns certs prejudicis).

Per al lector que arriba verge de Pizzolatto a Galveston, la novel·la és un remolí fascinant que remet als clàssics de la literatura negra nord-americana, i especialment als descendents de Chandler (més que no pas als de Hammet). Per als lectors que havien vist True detective, Galveston és un joc de miralls que amplia el relat de Louisiana.

GalvestonNic Pizzolatto
Publicaciones y ediciones Salamandra, Col·lecció Black Salamandra
Barcelona, 2014

 

Obra 67, o Tarantino a Sevilla

Obra 67 (David Sáinz 2013) és una petita obra d'art i d'artesania cinematogràfica que es va rodar en tretze hores i amb un pressupost minúscul. Sáinz construeix el relat d'una negror gairebé absoluta que avança entre l'humor i la tragèdia i que transcorre sobre el paisatge d'un país reconeixible i d'unes persones versemblants. Aquesta Sevilla de la qual només en veiem un fragment de suburbi i un fragment d'urbanització de luxe també és Barcelona. O és Terrassa o Sabadell, que són tan aprop de Matadepera i de Sant Cugat. O el Madrid de Vallecas i el de La Moraleja.

El Candela, un antic atracador de xalets, surt de la presó després de vint anys. Ell (o el mite irònicament robinhoodià que representa per als altres) genera una cadena de desgràcies imparable que arrossega les persones més properes, perquè tot indica que la societat l'ha oblidat i tan sols és un mite familiar. L'aparició d'un director de cinema colombià que el vol fer servir d'inspiració per a un film realista dispara els esdeveniments i condueix el relat cap a un crescendo embogit que beu de Buñuel i sobretot del Hanecke de Funny Games per a subvertir-los en una successió de girs imprevistos però alhora creïbles, en un exercici barroc i fascinant que també ironitza amb aquella Tesis d'Alejandro Amenábar.

Les escenes tenen una resolució dramàtica i escènica que voregen el teatre i recorden el garatge de Reservoir Dogs, aquí convertit en la mansió d'un cirurgià tan milionari com pervertit. Els protagonistes són dos joves raperos suburbials i miserables que malviuen fent feines precàries i que mantenen uns diàlegs llargs i gairebé costumistes, que esdevindran testimonis i protagonistes d'una maldat enorme que els desborda la imaginació: el retrat social del rap dels pobres és ingenu davant la maldat d'uns rics cosmopolites i multilingües que tenen un bon domini de l'anglès.

Obra 67 és un dels millors exemples que es podrien posar del gènere negre confeccionat en les darreres dècades a Espanya i alhora arreu, perquè parteix d'un guió ben lligat que diu coses sobre la societat d'avui i perquè no pateix de complexos: els personatges i les relacions que estableixen entre ells, així com les situacions que es descriuen contenen aquella màgia tan difícil que sap parlar de l'aquí per expressar allò que és universal i extrapolable.

La cinta assumeix riscos -especialment en el canvi de registre (de la comèdia al drama a la segona meitat)- que poden xocar alguns espectadors però dibuixa un descens a l'infern ple de referències i de significats, i que avança fins a un gir final estrictament tràgic que inclou una visió mordaç de la cultura audiovisual.

Durant el metratge hi ha imatges memorables que ironitzen amargament amb el paisatge desolat per on transcorre l'AVE, que mostren les paradoxes de la tecnologia de les comunicacions i que parlen d'una lluita de classes desesperada en la qual els pobres només poden perdre.

David Sáinz, nascut a Las Palmas de Gran Canaria com Alexis Ravelo (i no deu ser casualitat) ha construït un relat net i versemblant, estèticament solvent i de vegades brillant en la planificació. Jo li recomanaria que parlés amb en Ravelo.

El carnisser de Chabrol

L'obra cinematogràfica de Claude Chabrol (París, 1930-2010) conté molts títols fonamentals del cinema negre europeu i unes quantes peces imprescindibles que mai no em canso de tornar a visitar. Possiblement perquè vaig conèixer Chabrol als meus disset anys, hi ha elements que me'l fan mític. Podria ser que la matèria que mitifico no fos Chabrol si no aquella edat dels disset, una edat de vegades remota, de vegades tan sols ahir, tot just aquest matí.

En aquella edat, Tv2 va emetre una colla de Chabrols un dia per setmana en una hora que no sé dir però en què la nit era ben entrada. Amb el volum del televisor molt baixet per no despertar els pares i el germà que dormien, i ben amorrat a la pantalla del menjador, jo preferia irriadiar-me amb ones cancerígenes que no pas vetllar per la salut ni perdre'm un Chabrol.

Amb els anys he retornat a Chabrol i he descobert que els meus records són molt vagues. De vegades és reiteratiu i, com passa amb els directors-autors, sembla que filmés la mateixa pel·lícula molts cops. De vegades alterna instants de genialitat amb estones de tedi, de vegades es fa previsible. Quan retrata -obsessivament- la burgesia provinciana de França (que tant ens recorda la burgesia catalana) sembla que no pugui superar el Buñuel de El fantasma de la libertad o de El discreto encanto de la burguesía. I en canvi de vegades prefigura Lynch i supera Truffaut, o crea petites joies del gènere negre com La Cérémonie, Que la bête meure (cintes que podrien constar a la llista de les bones adaptacions literàries al llenguatge del cinema) o Nada, una lectura ambivalent i problemàtica de la revolta parisenca del 68.

La primera pel·lícula de Chabrol que recordo en aquell televisor en blanc i negre és Le boucher, que fa pocs dies Tv2 ha retornat a la pantalla com per un miracle i m'ha permès descobrir que fou filmada en color.

Fins ara no he sabut (gràcies a aquesta terrible gola profunda que és Monsieur Google) que la protagonista Stéphane Audran va estar casada amb Chabrol, tot i que sí la recordava -precisament- a la buñueliana El discreto encanto de la burguesía. (Sempre m'ha agradat molt el cinema però mai no he esdevingut fetitxista). Em demano si el vestit vermell de la dona no vol remetre's a una versió pervertida de la Caputxeta vermella que, finalment, sent una torbadora compassió pel llop: és aquesta compassió el tema de la pel·li?

De Le boucher m'agrada molt el retrat del poble petit, de les relacions i els rols socials que s'hi expliquen. L'ull precís i brutal que descriu els poders fàctics i les dinàmiques d'una societat burgesa sotmesa al silenci pudorós i la doble moral. La visió del crim -políticament incorrecta- com a resposta a la repressió, l'impuls assassí com a vàlvula d'escapament inevitable en un context moralista i controlador que resulta irrespirable.

Sense voler fer un spòiler: les llàgrimes de Stéphane Audran mentre condueix el Citroën 2CV al final expressen el desastre i la impotència, la consciència que hem construït una civilització que ens destrueix com a persones.

El déu zombi

Henry Saint Clair Whitehead (Elizabeth, New Jersey 1882 - Dunedin, Florida, 1932) és l'autor de Jumbee, un recull extraordinari de contes d'inquietud escrit a partir de les experiències viscudes durant els anys que va passar a les Illes Verges, i que té com a eix els ritus del vudú.

Whitehead sembla un precedent de Wade Davis i el seu Explorations and discoveries in the Amazon rain forest, un treball d'etnobotànica que va servir de base per a una de les millors cintes sobre el vudú i el tema del zombi: The serpent and the Rainbow.

D'entre els catorze relats fascinants del volum, Passing of a God (traduït per El paso de un dios i per Muerte de un dios en funció de l'edició) m'ha trasbalsat especialment. Whitehead construeix un relat d'estructura brillant que arrenca d'un diàleg que esdevé narració, una narració creïblement oral i sorprenentment contemporània: l'oralitat apropa el relat al lector i alhora el distancia de l'autor que se sotmet a una veu aliena, la del doctor Pelletier, un malalt de càncer. Pelletier és una creació rodona i agosarada: és dubtós, físicament malagraciat, un occidental enmig d'una cultura llunyana i exòtica lleugerament emparentat amb el paranoide Mister Kurtz de Conrad a El cor de les tenebres.

El relat gira sobre els rituals del vudú, i el tema del zombi és tangencial. Allò important és la perplexitat de l'individu format en els paràmetres racionals de la ciència quan topa amb l'evidència d'una realitat que s'esmuny i supera el mètode. Passing of a God també és un conte trangressor i provocador que planteja una visió brutalment desacomplexada de la malaltia cancerosa. Des del punt de vista del lector del segle XXI, el conte pot semblar incorrecte perquè el tumor cancerós (abdominal en aquest cas) és vist com un embaràs i genera en la víctima unes emocions ambivalents.

Whitehead -en d'altres relats del recull- sembla que insinuï la mirada materialista sobre el tema del zombi i que proposi una lectura quasi marxista. Aquesta proposta és la que presenta White Zombie de Victor Halperin (1932), que deu ser la millor aportació al zombi des del cinema, i planteja el zombi com a metàfora de l'explotació de l'home per l'home: el mort vivent és l'obrer sotmès a un sistema positivista, capaç de canibalitzar, corrompre i contagiar els semblants.

Així com el vampir ha tingut infinites lectures (que inclouen la social: el qui compra la sang -el temps, els somnis- dels altres per sobreviure), el zombi també té autors que il·luminen visions realistes: el zombi és una versió del lumpen capaç de revoltar-se fins a subvertir l'ordre del capitalisme global (Guerra mundial Z) però que sol conformar-se amb assaltar els super-mercats com uns vàndals locals identificables amb els grups anti-sistema (Dawn of the Dead).

En els relats de Whitehead, el vudú i el zombi són l'expressió d'un ordre alternatiu en una altra societat i en uns altres paràmetres que expliquen la realitat.

La muertita

Mira que bella la Maria, com balla la rumba
enmig de la Plaça de Sant Joan.
Balla i balla i riu i el vent que passa li diu
que bonica ets, que bonica eres quan encara eres viva.
La Maria balla la rumba i quan vincla el cos se li veu la ferida
que li feu el ganivet, un somriure
enmig de l'estómac (i un altre entre les costelles,
entre la tercera i la quarta).
La Maria balla i riu. Els llavis blancs els ulls blancs,
la roba blanca de la mortalla li vola al vent
ella riu i balla i la gent se la mira
de tan goig que feia.
I se la mira el seu marit que seu i beu
assegut
a la terrasa del bar de la plaça de Sant Joan
i la veu tan bella i tan riallera que fa un glop llarg i pensa
que la voldria tornar a matar.

Notes:
Hi ha homes que apunyalen dones per accedir a una xifra del recompte. Més val això que zero, deu pensar ell. Se sumen les dades en un recompte titulat violència de gènere, perquè rere la mediocritat del títol tot sembla petit. Al cinema hi ha dones assassines d'homes, són les coses de la ficció, el joc del mirall.

Un vampir català

Quan els meus pares van decidir mudar-se i vam arribar al barri, la taverna de l'Alonso ja era allà, tres portes més avall de casa. Llavors hi venien vi a granel (negre bast de Falset i blanc capsigrany de Gandesa). Malgrat que jo tenia set anys, cada cop que el pare m'hi enviava jo pensava que aquell local era massa antic. Semblava molt anterior als edificis del barri, construït de sobte als anys seixanta. Feia l'efecte que els blocs de pisos haguessin crescut al voltant d'una construcció medieval. Els sostre de vigues ennegrides, les parets leproses, el taulell humit i corcat.

Em xocava la forma com l'Alonso parlava al seu aprenent, un xaval d'apenes vint anys i de moviments lents.

-Brillo, collons, una mica de brillo, Alfonsito!

L'Alfonsito exasperava l'Alonso, però en realitat a mi també se'm feia insuportable: la seva desídia i la seva lentitud em treien de polleguera perquè em feia esperar minuts i més minuts.

Quan l'Alfonsito va desaparèixer de la taverna tothom deuria pensar el matex que jo: que l'Alfonsito estava fart de l'amo i que havia decidit buscar una feina digna. Vaig aprofitar la vacant de seguida, i l'Alonso em va contractar. El meu pare no em donava cap setmanada i jo volia ser una mica autònom: em trobava en aquella edat en la qual si no pots convidar una xavala ja pots despedir-te de fotre-li mà, i no diguem de sucar. Si no ho recordo malament, vaig treballar a la taverna prop de dos anys, fins que vaig decidir que no volia servir més aquells clients tan bastaixos i exigents.

Van passar els anys, vaig créixer i me'n vaig anar a viure lluny. Quan anava a veure els pares sempre ho feia amb el temps just, de manera que mai no vaig parar a la tasca de l'Alonso. No hi vaig tornar fins a vint-i-cinc anys més tard, quan els pares ja eren morts i em va tocar fer tràmits legals per les coses del pis. L'havíem buidat i tan sols hi quedava un camastre, però era impossible fer-se el sopar. Llavors vaig recordar la taverna, i vaig baixar-hi per si em podien fer un mos.

Em vaig quedar atònit en veure que l'Alonso no tan sols continuava allà si no que fins i tot semblava rejovenit.

-Collons, no...! Tu em deus confondre amb mon pare, però fa anys que es va jubilar -em va aclarir l'amo- Vols un entrepà o t'estimes més unes llesques torrades i una taula de formatges? I un vinet del Priorat, és clar. Les coses han canviat una mica... Mon pare, que al cel sigui, no va aprofitar mai tots els recursos... ara faig quatre cosetes per picar, bocates, amanides... i al pati del fons, on ell guardava trastos i merdes vàries, jo hi he muntat una terrassa interior. La peto cada dia.

Era molt tard, i quan vaig acabar ja no quedava ningú al local. El fill de l'Alonso (que també es deia Alonso) estava arreglant les coses per l'endemà, i tot just quan anava a pagar ell estava escrivint a la pissarra de l'entrada: Oferta del dia. Vermut de la casa + tapa olives rellenes, 3,5 euros.

-A l'estiu tota cuca viu -va dir, amb una rialla sardònica- La gent es torna tonta i s'ho traguen tot. Mira si són burros que els hi foto el vermut i les olives més cares que a l'hivern, però no vegis com entren. I si dic que l'oferta és a 4 euros i mig, encara entraran més...! Saps què? A l'estiu la gent entra en un estat de suspensió de la intel·ligència. Lo que jo et digui.

L'endemà vaig marxar de la ciutat de bon matí i em vaig trobar la portera de l'escala que feinejava pel portal.

-Vi que ayer se fue usted al bar del Alonso. Me tuvo en vilo, estuve sufriendo hasta que no le vi volver... me arrepentí de no haberle avisado antes...

La pobra dona em va explicar una història increïble, que vaig atribuir a la seva edat massa avançada (com és que no l'havien jubilada?). Segons ella, l'Alonso actual no era el fill sinó el mateix Alonso. Como iba a tener hijos este engendro del diablo? em va argumentar. Segons ella, la longevitat i el rejoveniment només s'explicaven si hom admetia que l'Alonso era un vampir, perquè ja se sap que els vampirs no envelleixen i que si xuclen grans quantitats de sang poden fer-se joves. Com que la pobra dona (vella i soltera) no podia dormir des de temps pretèrits, duia dècades observant la taverna i ho sabia tot. 

D'uns anys ençà -des que l'Alonso es feia passar pel seu fill i havia estrenat la terrassa interior- eren incomptables els desprevinguts que desapareixien per sempre més dins de la tasca. Sempre escollia gent de fora del barri, turistes o forasters de tota mena. Els enredava convidant-los a copes, els feia passar a la terrassa i un cop els tenia allà abaixava la porta del carrer i mai més no en sortien.

-Les descuartiza, les mete en bolsas de basura y... p'al contáiner!

-No me diga.

Em vaig excusar amb una pressa inexistent i vaig marxar. Aquella fou la darrera vegada que vaig atansar-me al meu antic barri, a la casa dels pares i a la taverna de l'Alonso. Molts anys enrere havia decidit que em calia viure molt lluny d'allà si volia viure la meva vida, ara sabia que havia fet la bona tria.

Però com sol passar a la gran literatura, de vegades el passat retorna i el destí et retroba.

El destí va prendre el comissari Sugranyes com a vehicle del seu implacable sentit, i un bon dia aquest jove agent dels Mossos em va venir a detenir a vuit-cents quilòmetres del barri i de la taverna de l'Alonso. I mira que jo havia pensat desenes de vegades en marxar a ultramar, però finalment m'havia conformat amb la caloreta andalusa perquè el viatge era més baratet: em va perdre la idiosincràcia catalana, la tacanyeria sense límits dels meus gens o de la meva cultura originària. Ma mare -nascuda a Múrcia- ja m'ho havia dit: tu ets de la Verge del Puny, como tu padre.

En Sugranyes em va acusar formalment de la mort de l'Alfonsito i de la portera de l'escala. I va insinuar que dec ser culpable de moltes altres defuncions. Però que això ja ho aniríem veient, va dir. Vaig provar de convidar en Sugranyes a un vermut però s'hi va negar rotundament. Em va dur emmanilat cap al cotxe i va posar la proa cap a Catalunya. Em vaig relaxar al seient i vaig gaudir del cedé que sonava, perquè era el Disintegration dels The Cure. Vaig decidir que ja el dessagnaria més endavant, potser a la darrera peça de long play i entre Castelló i Vinaròs. Cal respectar les formes, collons, que sóc català.

_______________

Nota de producció: Des de fa anys tinc pendent escriure un conte sobre vampirs. He arribat a la conclusió que escriptors de tota mena, condició i qualitat han tocat la qüestió i jo no havia gosat fins ara. Deu ser culpa de la canícula.

Rafael Vallbona i els tants per cent

Rafael Vallbona en una fotografia de Mireia Giné per a e-notícies.

Rafel Vallbona és un exemple paradigmàric d'escriptor tot-terreny, capaç de transitar els gèneres i els registres. D'entre els molts títols publicats hi ha poesia, assaig, narrativa eròtica i novel·la històrica.

Acabes de publicar El tant per cent, novel·la negra gairebé canònica. M'agradaria saber si has arribat a aquest gènere perquè et planteges el repte d'afrontar-lo i ampliar el teu ventall, o bé perquè t'has trobat que era el millor camí per parlar de la realitat social i política que vivim.

R. F.: Fa molts anys que llegeixo novel·la negra, i ja n'havia publicat algun relat en diaris i revistes. Vaig escriure El tant per cent en clau de gènere negre precisament per què era el que millor s'adeia estructuralment al que volia explicar: la festa vergonyosa de la corrupció política, social i moral que vivim a Catalunya i a Espanya des de meitats dels anys 90. Un tema, pel que es veu, que cada dia ofereix nous episodis i personatges, i que, a més d'esdevenir una nova forma de crim és, a més, una nou espectacle de la miserabilitat de la condició humana, que en el fons és el que jo volia narrar.

Sense temor de desvetllar la intriga, es pot dir que un dels temes del relat és la corrupció política vinculada a l'urbanisme. De tant real com és la novel·la, de vegades el lector es demana si llegeix ficció o periodisme, i fins i tot pensa que es troba en un punt entremig. Algun dels personatges és gairebé reconeixible a la política catalana, però és obvi que tampoc no assenyales ningú directament. Com has trobat el to just entre crònica periodística i relat de ficció? Es podria posar un nom a aquesta opció?

La realitat és una ficció sense construir, vaig dir un dia en un debat, i hi va haver algú que gairebé s'infarta. Però és això. Hi ha tantes realitats com mirades damunt d'ella; tu en tens una i jo una altra i el lector una altra més. Per això no cal confondre la realitat amb la veritat. La realitat és fruit de la construcció que cadascú li dóna. I jo l'he construida així. Què hi ha situacions i personatges quasi reconeixibles? I tant que sí, però el relat és tot ell ficció. Vull dir que és una novel·la normal, sense més atributs ni eqtiquetes. Això si, una novel·la que interpel·la el lector, que el provoca i li fa qüestionar-se un munt de coses. Considero que una de les funcions de l'art és la d'interpel·lar la societat del seu temps. I jo ho vull fer.

Un altre dels temes que tractes és justament la funció del periodisme d'investigació. Per aquest motiu el protagonista no és un policia si no un periodista. En aquest sentit, ens fas pensar en el mal moment que viu el periodisme. Com explicaries la desaparició gairebé absoluta de la investigació en el periodisme? Quin diagnòstic fas de la professió?

El periodisme, tal i com l'entenem aquí des dels anys seixanta (abans era pura propaganda), està en vies d'extinció. Cosa que no vol dir que l'ofici de periodista estigui acabat. Ca. El periodisme, com tantes coses, està en profunda transformació. El ciutadà té més necessitat que mai de saber què passa (prou que ho veiem), i el periodista ha de seguir essent l'intermediari entre els fets i el públic. el problema és que les transformacions socials i teconlògiques han posat les empreses periodístiques en un tràngol: si ho pots llegir d efranc a la xarxa per què pagar el paper? No ha hi ha un model clar de negoci, no se sap cap a on han d'anar els mitjans professionals, i això és el que està posant en perill el periodisme, no pas la professió en sí.

A El tant per cent hi exposes moltes idees sobre la crisi social i econòmica, el fracàs de la Transició, etc, i una conclusió que es pot treure de la lectura és que, més enllà de la corrupció i de la immoralitat que ha contagiat la política, allò que et sorprèn és la falta d'una resposta ciutadana suficient. Malgrat l'aparició d'organitzacions crítiques i alternatives, hi ha une evidència: els partits que acumulen més casos de corrupció continuen sent els més votats. A què atribueixes aquesta falta de resposta per part del la ciutadania?

Uf, ves a saber: a la indolència, al tant-se-m'enfotisme, a l'enveja (en el fons a més d'un ciutadà li hauria agradat pillar com ho han fet els Barcenas, el Bigotes, en Jaume Matas o la família Pujol), a la ignorància sobre la realitat (som un país molt analfabet en matèria d'actualitat). O ens va el sado, tot pot ser. És la metàfora que explica Berlanga a La escopeta nacional.

La mirada del narrador sobre la realitat que projectes a la novel·la és decididament pessimista: els poderosos semblen impunes i la pitjor part del desastre recau sobre la capa més feble de la societat. És aquesta, també, la mirada de Rafael Vallbona?

Evidentment. Sóc realista jo, i procuro informarme el millor que puc: no hi ha cap motiu d'esperança per als dèbils. Alguna vegada ha canviat això en la història de la humanitat? Hi ha algun il·lús que pugui pensar en transformacions polítiques que afavoreixin decididament els més desvalguts?

En una presentació de la novel·la vas parlar de la influència de les sèries de Tv sobre la narrativa contemporània, i vas citar concretament The Wire. En l'organització del teu text hi ha pistes d'aquesta influència. Des del punt de vista narratiu, què diries que aporten les grans sèries nord-americanes a la literatura?

Una mirada contemporània a la narrativitat, una temàtica oberta i diversa, un ritme d'acord amb els temps, una estructura renovada. Tot, són les grans novel·les d'avui en dia. I jo m'hi vull acostar.

A El tant per cent hi apareixen uns cinquanta personatges, que abarquen tot el ventall de les capes socials. Alhora, combines la narració en primera persona amb la narració en tercera persona. Tot això fa pensar en un guió previ i una planificació força trabades. Quin és el mètode que has seguit per a elaborar la novel·la?

El meu mètode de treball, no d'ara sino de sempre, és un work in progress que arrenca d'una idea, una sola frase, que posteriorment es converteix en un argument d'un o dos paràgrafs, que passa a ser una sinopsi de vuit, deu o dotze pàgines, que posteriorment defineix els personatges i que, a la fi, desemboca en la redacció que solc fer en sessions de deu o dotze hores diàries fins que acabo la primera redacció. Sóc metòdic, és la manera que se per fer avançar projectes tant complexos.

Dir que la novel·la negra ha experimentat un impuls enorme en els darrers anys és dir una obvietat i fins i tot resulta avorrit. Sembla que, després de la novel·la històrica que va regnar anteriorment, ara és el torn del gènere negre. En tot cas, a què atribueixes aquesta preeminència? Es deu a les estratègies editorials o li veus altres raons? Gosaries pronosticar quin serà el proper gènere que s'imposarà?

Dir que els estrategues editorials han generat un boom com aquest és fer-los un favor que no es mereixen ni de llarg. Les editortials (i les catalanes més) sempre van a remolc. Jo crec que hi ha una concatenació de fets: l'èxit de les sèries de TV (que són molt negres), la crisi de valors absoluta de la societat actual, l'ensulsiada del model d'estat del benestar, la corrupció com a model d'economia en la globalització, el gust de la gent per saber alguna cosa més de la realitat...tot plegat.

Per acabar, et faig un qüestionari ràpid, i et demano que el responguis amb el menor nombre de paraules:

El llibre que estic llegint ara és... Los hijos.- Gay Talese (Alfaguara)

La darrera pel·lícula que he vist és... Violette

No llegiré mai més un llibre de... això no ho puc dir. Sóc un lector voraç i anàrquic.

He llegit més d'un cop... Pedrolo, Pla, Hammet, Hergé, Estellés....

Acaba la frase: El temps que m'ha tocat viure... és la fi del món d'avui, del món tal i com el vaig heretar de petit.