Obra 67 (David Sáinz 2013) és una petita obra d'art i d'artesania cinematogràfica que es va rodar en tretze hores i amb un pressupost minúscul. Sáinz construeix el relat d'una negror gairebé absoluta que avança entre l'humor i la tragèdia i que transcorre sobre el paisatge d'un país reconeixible i d'unes persones versemblants. Aquesta Sevilla de la qual només en veiem un fragment de suburbi i un fragment d'urbanització de luxe també és Barcelona. O és Terrassa o Sabadell, que són tan aprop de Matadepera i de Sant Cugat. O el Madrid de Vallecas i el de La Moraleja.
El Candela, un antic atracador de xalets, surt de la presó després de vint anys. Ell (o el mite irònicament robinhoodià que representa per als altres) genera una cadena de desgràcies imparable que arrossega les persones més properes, perquè tot indica que la societat l'ha oblidat i tan sols és un mite familiar. L'aparició d'un director de cinema colombià que el vol fer servir d'inspiració per a un film realista dispara els esdeveniments i condueix el relat cap a un crescendo embogit que beu de Buñuel i sobretot del Hanecke de Funny Games per a subvertir-los en una successió de girs imprevistos però alhora creïbles, en un exercici barroc i fascinant que també ironitza amb aquella Tesis d'Alejandro Amenábar.
Les escenes tenen una resolució dramàtica i escènica que voregen el teatre i recorden el garatge de Reservoir Dogs, aquí convertit en la mansió d'un cirurgià tan milionari com pervertit. Els protagonistes són dos joves raperos suburbials i miserables que malviuen fent feines precàries i que mantenen uns diàlegs llargs i gairebé costumistes, que esdevindran testimonis i protagonistes d'una maldat enorme que els desborda la imaginació: el retrat social del rap dels pobres és ingenu davant la maldat d'uns rics cosmopolites i multilingües que tenen un bon domini de l'anglès.
Obra 67 és un dels millors exemples que es podrien posar del gènere negre confeccionat en les darreres dècades a Espanya i alhora arreu, perquè parteix d'un guió ben lligat que diu coses sobre la societat d'avui i perquè no pateix de complexos: els personatges i les relacions que estableixen entre ells, així com les situacions que es descriuen contenen aquella màgia tan difícil que sap parlar de l'aquí per expressar allò que és universal i extrapolable.
La cinta assumeix riscos -especialment en el canvi de registre (de la comèdia al drama a la segona meitat)- que poden xocar alguns espectadors però dibuixa un descens a l'infern ple de referències i de significats, i que avança fins a un gir final estrictament tràgic que inclou una visió mordaç de la cultura audiovisual.
Durant el metratge hi ha imatges memorables que ironitzen amargament amb el paisatge desolat per on transcorre l'AVE, que mostren les paradoxes de la tecnologia de les comunicacions i que parlen d'una lluita de classes desesperada en la qual els pobres només poden perdre.
David Sáinz, nascut a Las Palmas de Gran Canaria com Alexis Ravelo (i no deu ser casualitat) ha construït un relat net i versemblant, estèticament solvent i de vegades brillant en la planificació. Jo li recomanaria que parlés amb en Ravelo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada