La isla mínima

Res no és accessori en aquesta cinta neta, de ritme constant i ben mesurat. La música és un contrapunt que defuig l'efectisme, i tal com diuen els manuals està pensada per a que no es noti. La fotografia és àmplia, atmosfèrica, els actors continguts i l'ambientació de principis dels viutanta impecable. El guió no s'embolica, les el·lipsis són precises i no hi ha recursos innecessaris: ni flashbacks, ni trames paral·leles, ni discursos per allargar la narració. El diàleg el just i els personatges són parcs en paraules: tot allò que es diu  és quirúrgic, terrible i precís com un conte de Raymond Carver.

I a més a més, s'adreça a l'espectador amb la convenció que l'espectador és un esser intel·ligent, al qual no li calen les redundàncies i que és capaç d'interpretar la realitat mostrada i d'inferir els raonaments de la investigació policial.

La trama, el paisatge i l'època (1980) s'entrellacen sense fissures ni xerrics. La inclusió de petits elements esotèrics no grinyola gens i fins i tot hi ha un ús mesurat de cites cultes i cinefíliques.

Dos policies de Madrid expedientats arriben en un poblet de la riba del Guadalquivir: el càstig és aquest destí i per això la històrica conté, també, el tema de la redempció que sembla tan insistents en el cinema i la literatura més contemporanis. Han d'investigar la desaparició de dues adolescents i la càmera, que no els abandona mai, mostra allò que veuen els seus ulls i res més. Entre els dos personatges no hi ha cap química però hi ha una certa entesa, un sentit de la conviència i de la col·laboració que són, indiscutiblement, un tema tan recurrent com necessari en la geografia de la península ibèrica: les dues espanyes estan condemnades a entendre's perquè altrament no podríem viure.

Al poblet hi ha misèria, pena, ganes d'emigrar, explotadors i abusadors d'aquesta misèria dels altres que és eterna i que tant els convé. Hi ha por i molta gent que calla, hi ha petits corruptes de la vida quotidiana. Els més febles es reparteixen els rols: els uns fan de víctimes i els altres de botxins, mentre l'home del Ròlex d'or recull els beneficis i jeu en la impunitat de la seva classe social.

Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971) ha rodat algunes bones cintes on la qüestió social es tracta amb intel·ligència (7 vírgenes la vaig veure amb un grup d'adolescents i va generar un debat molt interessant) i Grupo 7, que situa la trama policial en l'entorn de l'Expo de Sevilla (a veure quan veiem un thriller sobre la corrupció ambientat en les olimpíades barcelonines...!).

La isla mínima és una cinta que esdevendrà un clàssic i fins i tot un film de culte, però trobo molt significatiu que inclogui una revisió d'aquell periode anomenat la "Transició" i que ara ens hem de tornar a mirar tots plegats amb una mirada nova, perquè ens n'hem adonat de sobte (com qui es desvetlla d'un somni estrany) que fou una etapa molt fosca. No és pas per casualitat que en els darrers anys apareguin altres revisions de la Transició, ni tampoc és casualitat l'estranya compareixença de Pujol al Parlament, que també serà de culte perquè explica molt bé què fou el pas de la dictadura a la democràcia: un pas en fals.

I més enllà d'aquesta mena de consideracions, l'espectador de cinema que escriu aquestes línies està convençut que és una de les millors cintes policíaques mai rodades a la península ibèrica. També podria dir que són comprensibles les comparacions que es fan amb True detective: en qualsevol època de la història, les obres d'art s'assemblen les unes a les altres precisament perquè comparteixen una època i les seves obsessions, els seus valors estètics i els seus esquemes narratius.

Tan sols m'ha dolgut que, en la sessió on l'he vista, hi hagués sis espectadors esquitxant impercetibles les tres-centes butaques del multiplex.

Fitxa de la cinta a Film Affinity.