Mambo-zombi dels Güell al Clot del Moro

Mambo del zombi

He entrat a la casa de la família Güell, capaltard. M'hi he escolat per una finestra mal tancada. La casa de la família dels palaus i les indústries, els Güell que foren afalagats amb els títols de comtes i barons pel rei Alfons XIII. Propietaris d'infinites propietats, amos del tèxtil i dels vapors vells i de les colònies obreres, els amos del ciment català (que decennis més tard esdevingué aluminós als blocs de pisos dels xarnegos).

Els Güell emparentats amb el marquès de Comillas, presidents dels Jocs Florals, banquers, ferroviaris, tabacaires de Filipines... Amics de bisbes catalans, alcaldes de Barcelona i presidents de la Mancomunitat, polítics, mecenes de Gaudí. Segons Duran i Sanpere, catalans il·lustres.

[La història recent de Catalunya seria incompleta sense parlar dels Güell que van fer la primera pela a Cuba, en comanyia de tants altres colons de l'imperi. El fèretre de l'Eusebi, embolicat amb la bandera de la Lliga Regionalista, va viatjar des de la casa del Parc Güell on havia mort fins al palau del mateix nom, portat damunt les espatlles dels treballadors de la colònia Güell i d'Asland.]

Fa pocs dies he passejat, impune, pel xalet del senyoret Güell al Clot del Moro. Hi he entrat per una finestra. He estat al salonet on el dia 1 de novembre de 1908 el senyoret va esmorzar amb el rei d'Espanya i altres autoritats catalanes. Des de la balconada van contemplar la fàbrica de ciment i van lloar-ne l'arquitectura i els avenços tècnics. Avui, el xalet és una silueta sinistra que la vegetació devora amb una mossegada verda i feliç que redimeix el paisatge, que el retorna a la bondat infinita dels insectes i dels cucs. Quan arriba el vespre, la silueta ruïnosa esdevé un espai terrorífic i alhora un decrèpit escenari gòtic per a una seqüela de qualsevol cinta de vampirs perversos i de lúbriques vampiresses amb bikini vermell de sang. És una pena que Jesús Franco i Dario Argento no coneguessin la casa del senyoret Güell. 

Com que poc abans de cometre la violació de domicili havia vist el bust maldestre del senyor Güell a La Pobla de Lillet (sota el pont romànic que ara acull una bandera estelada gegantina), vaig imaginar-me la trobada amb un zombi leprós que s'arossega maldestre i vacil·lant per les estances del xalet com un vigilant insomne, tan impotent com espantós. Aquell cadàver deambulant em recordava vagament el retrat del senyor Güell, malgrat que l'ull dret penjava pel davall de la conca i que se li veien els maxil·lars a través de la galta menjada pels cucs. Un dels nematodes li penetrava l'orella amb lentitud i delectació.

M'hauria agradat preguntar-li si sentia que Convergència i Unió és la digna hereva de la Lliga Regionalista. Però no ho vaig fer per respecte, perquè la bubota colonialista de l'il·lustre català Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell, estava massa ocupat en la seva obstinada intenció de no esdevenir una massa líquida i fètida d'espantosa putrefacció. Lluitava per no ser una taca pudent que empastifa les rajoles i abona les plantes araliàcies.

Quan mires l'abisme, l'abisme et mira a tu. I quan passeges per les ruïnes, les ruïnes es passegen damunt teu. Quina estranya activitat de risc metafísic no és aquesta afició a entaforar-se en els vells palaus d'uns senyors morts i oblidats...! Quantes coses que s'hi aprenen...! 

A la sala noble algun jovenet irreverent hi ha inscrit una apologia del consum de cànnabis, i potser no sabia del tot quina frase tan profunda estava escrivint, quin tractat tan enorme sobre la condició humana, sobre el sentit de la vida en el temps, sobre la història del país i la rellevància dels seus prohoms. I sobre la vida dels pàries que van deixar-se la pell a la fàbrica de ciment, que ara és un museu on es lloen els emprenedors del país, els qui van construir la gran Catalunya.

Ressenya del lloc a Custodia compartida.