Jubilació anticipada (d'Anna Maria Villalonga)

Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que m’enganyaven. "La teva tasca comporta molta responsabilitat”, solien dir-me amb un cop a l’espatlla. “Ets imprescindible”.

Com un babau, m’ho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era l’estrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.

La professió m’obligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia d’estar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de l’horitzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no s’acceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.

N’estava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver d’aprendre noves tècniques. L’esperit teòric era el mateix. Només variava l’aplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. M’importava bàsicament el resultat. La factura impecable.

Mai no vaig arribar a comprendre perquè molta gent no ho entenia. Perquè aquella noia, una nit d’hivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.

Estava clar que era un servei a la comunitat.

Ara m’adono que tot és mentida. En lloc d’estar agraïts, els meus caps em menystenen. Educadament, sense gaire explicacions, m’han deixat al carrer. No m’han demostrat cap mena de mirament. De fet, vaig distingir clarament la ganyota de fàstic que intentava dissimular aquell cabró d’ulleres platejades mentre m’acomiadava: ”Ho sento, les coses han canviat. Ja no ho farem més. Ja no el necessitem. Però no es preocupi, li quedarà una bona paga”. 

Una bona paga? I a qui li importen els diners? M’han deixat amb les mans buides. M’han arrabassat allò que donava sentit a la meva vida. On ha quedat la dedicació al país, a la societat? On ha anat a parar el respecte per la feina dels altres? Malparits! Jo abans era important. Abans era algú.

I ara? Ara qui sóc? Res. Ja no sóc res. Res ni ningú.

Només tinc ganes de fer un darrer servei. Em deleixo per mirar directament el rostre del fill de puta de les ulleres platejades. Que se li revoltin els budells a la panxa quan comprengui, abans de sortir el sol, a qui va destinada la darrera injecció letal de la meva carrera. 

__________________________________

Anna Maria Villalonga

És molt fàcil i molt agraït presentar l'Anna M. Villalonga, gurú del gènere negre a Catalunya des de fa anys, i artífex de moltes iniciatives d'èxit que la majoria coneix. Potser perquè la seva labor investigadora i divulgadora és enorme, allò que menys coneixem és la seva faceta d'autora de ficció. A mi m'agradaria que amb aquesta col·laboració en aquest petit bloc, fos jo el qui ajudés a divulgar l'Anna M. i l'animés a continuar desenvolupant la seva feina com a escriptora de ficcions negres.

Ressenyo tan sols la principal referència d'Anna M. V. a la xarxa, des d'on es pot veure gran part de la seva feina:

alombradelcrim.blogspot.com.es