El video és per a l'Ana Portnoy, fotògrafa
Salvador Dalí deia que la dictadura afavoreix la creació artística perquè la repressió i les presons fan l'enginy més agut dels artistes (no és una cita literal). La proposició és tan desacomplexada i provocadora com discutible, i mai no m'ha convençut. Li respondria a Dalí recordant-li l'escassedat missèrrima de la producció artística a l'Alemanya d'entre els anys 1933 i 1945, tot i que el nazisme ha generat (a posteriori) obres cabdals de la literatura, el cinema, les arts plàstiques...
És indiscutible que les conjuntures polítiques poden inspirar, destrempar o excitar la imaginació: seria impossible imaginar l'obra de George Orwell sense el clima sòcio-polític tan convulsionat que vivia. La seva obra està condicionada per l'experiència catalana i espanyola que el va dur a escriure Homenatge a Catalunya, i que es pot resseguir en molts altres textos.
Però jo anava a parlar de l'Artur, que és de qui vull parlar perquè és el meu contemporani més proper: l'Artur és, aparentment, un polític mediocre i d'escassíssima dimensió literària. Però no obstant això, després de dos revessos electorals accedeix al poder amb una agenda semi-oculta de retallades pressupostàries i amb un únic projecte: esborrar totes les (minses) conquestes en drets civils, ecològics, laborals i fiscals assolits durant els dos governs anteriors. Un programa dirigit per l'ànim de venjança i que arrenca amb el pacte tàcit amb la dreta reaccionària del PP, els seus germans de classe. D'entrada, això ja promet donar peu a la creativitat tal com ho fan els venjadors mítics: des d'Orestes a Hàmlet. Sense oblidar el jove Adolf, que va viure revessos electorals molt similars.
I vet aquí que tot d'una l'Artur sorprèn tothom amb un gir nacionalista de gran càrrega simbòlica que pretén capitalitzar l'enorme potencial de l'imaginari patriòtic que suspiràvem per haver superat. D'ençà de Hitler, la potencialitat inspiradora i suggerent del discurs nacionalista ha estat enorme en el camp artístic: a ningú no li va passar per alt el cartell (entre ridícul i messiànic) de les eleccions de 2012. Ni l'ús excessiu de l'expressió de Joseph Goebbels la voluntat del poble, ni la coincidència del gir político-estratègic amb l'eclosió dels múltiples casos de corrupció al seu entorn, ni l'augment vertiginós dels casos de brutalitat policial de la pasma autonòmica, ni que usi sotto-voce la formació pseudo-militar Assemblea Nacional Catalana com a aliat tàctic. Ni que se citi i s'abraci (sense les càmeres de Tv3) amb Roberto Maroni, el líder la feixista Lega Norte italiana.
El to indissimuladament goebbelesià dels líders de Convergència (i l'abús propagandístic dels mitjans de comunicació públics) indueix a esmolar la ploma i l'enginy, i a posar fil a l'agulla. Abans no sigui massa tard. La professió periodística viu un drama que ens explicaran d'aquí a molts anys, perquè ara el drama els devora i els emmudeix: qui vol quedar-se sense feina? En quines plomes (perdó, volia dir: en quins teclats) confiaríem avui?
Diuen els entesos que la novel·la negra nord-americana (la clàssica de Hammet i companyia) explica millor que ningú què va passar a la societat dels EUA després del crack del 1929, i alguna cosa deu passar a Catalunya perquè d'ençà d'uns anys el gènere negre hagi esclatat amb tanta força. L'escriptor no és mai l'artista de la torre d'ivori sinó més aviat tot el contrari: és la veu conscient de l'ànima dolguda i lúcida. El qui adverteix, intueix i milita en el temor (i de vegades en el terror).
Pel que fa a altres camps artístics, veig que el jovent s’ organitza, es reinventa, busca la forma, col•labora, treballa en equip, intercanvia. La necessitat de l’ art a expressar-se, a transcendir troba el conducte, malgrat la foscor. Espero inquieta.
ResponEliminaSegurament tota la societat s'ha de reinventar, gràcies a la destrucció que practica aquest liberalisme salvatge. Mira a Madrid: assemblees de barri, manifestacions diàries... han salvat la sanitat pública ni que sigui al jutjat, els escombriaires van vèncer el projecte dels empresaris i a Burgos han derrotat l'alcalde. Cal veure què passarà a Catalunya, que no es desvetlla mentre el govern local destrueix sense contemplacions.
Eliminaem sembla que li atribueixes a aquesta patoleia, Mas al davant, una capacitat inte·lectual excessiva. Són simples botiguers Lluís, de vetes i fils o cansalada virada, pero pensen i obren com a botiguers
ResponEliminaPotser sí que els sobrevaloro, però només en allò que em sembla temible.
EliminaEn general hem tingut durant molts anys "la classe política" sobrevalorada i així ens ha anat amb gent sense grans carismes ni talents (exceptuant alguna excepció,que sempre n'hi han) que han arribat a tot tipus de diputaciones, gobiernos, ayuntamientos i Consells Comarcals.
EliminaQue les èpoques de crisis poden influir en la creació? És possible...Que la crisi política i nacional que viu Catalunya pot estar influent en la creació dels creadors catalans? Doncs no ho tinc tant clar...
Que hi hagut un auge de la novel·la negra a Catalunya? Doncs sí és un fet que és pot contrarestar fàcilment amb noves editorials (Crims.cat) i autors. Bé, tu Lluís n'ets un exemple!
Però relacionar l'auge de la novel·la negra amb la crisi i el Sr.Arturito Mas, no ho tinc tan clar...
És cert que la novel·la negra ara té bona premsa però aquest auge jo no el llegiria en una clau tan catalana sinó a nivell més internacional gràcies a fenòmens més aviat anglosaxons i sobretot nòrdics com Millennium que van fer rebrotar el gènere i l'han posat de moda.
A casa nostra hi hagut autors que porten anys escrivint aquest tipus de novel·les i històries i els ha costat una bona colla d'anys fer-se un nom i ser respectats:Ferran Torrent, Andreu Martín i fins i tot dones com Teresa Solana, que per cert, ara fa pocs dies vaig assistir a una presentació del seu darrer llibre i és una pionera a que hi hagi dones catalanes en aquest gènere...
No sé si en el futur l'època del Tripartit i ara la de l'Arturito generaran gaires novel·les...
Però el que sí que és cert és que autors com Ferran Torrent s'han inspirat d'una forma descarada en determinades històries de corrupció i poder al país valencià i de les seves crisis i Teresa Solana en la presentació del seu llibre va confessar que la crisi actual li havia inspirat bona part de la trama negra i criminal del seu llibre.
En fi, el tema dóna per molt i per fer una gran tertúlia.
Lluís Bosch ets un mestre en generar temes que ens fan pensar i generar suculents comentaris.
Jo més que novel·la negra a determinats polítics els posaria més en un trama ridícula teatral al més pur estil Pitarra...Catalunya ha donat grans autors de teatre per alguns segueixen estant a la llista negra i mai seran re-estrenats de nou al TNC ni cap auditori subvencionat. És el cas del gran Frederic Soler, àlies Serafí Pitarra que en el seu dia ja va inventar un gènere còmic políticament incorrecte i que ara potser els seus més dignes hereus serien els gags de Polònia.
Particularment a mi els termes novel·la negra, Arturito i crisi són termes que no m'inspiren gaire però com he comentat abans si que és cert que bons escriptors o escriptores com la Teresa Solana n'estan treient un bon suc i unes bones trames.
T'agraeixo molt aquest comentari, Gabriel. I m'apunto la idea de fer un debat real (vull dir "presencial"), ja ho parlarem).
EliminaÉs obvi que la societat ha canviat i els polítics no ho han fet. Jo no sóc gaire partidari dels líders carismàtics, em penso que no ens calen ni ens convenen. Me n'alegro que avui no hi hagi aquells perillosos carismàtics com Jordi Pujol o Felipe Gonzàlez, exponents d'una idea de democràcia tronada, molt superada i que es basava en els lideratges "forts": fixa't que els partits vells encara sospiren per trobar líders forts sense adonar-se que els ciutadans ja no els volem. Ara ens interessa la participació, el debat, el funcionament obert, el diàleg i els acords. A un polític només li demano que entengui i comparteixi, i sobretot que tingui molt clar què vol dir "democràcia".
Me n'alegro que anomenis el Pitarra: tu t'imagines el daltabaix que hi hauria en les files sobiranistes si ara estrenessin "Don Jaume el Conquistador" al TNC? Jo crec que rodarien caps.
Lluís,
ResponEliminaEm sembla que la creació s'ha quedat estabornida, en estat de xoc, bén be com tots els mortals que veiem, impotents, com hi ha hagut tants retrocessos socials aconseguits amb sang i llàgrimes. Sí, suposo que emergirà un corrent d'art diferent, més obscur, més autèntic (ens lliurarem d'aquests musicals esgarrifosos que s'han fet darrerament?) més petit. Això pel que fa al teatre, i la literatura sí, serà més menuda, però més ferma. No ho sé, aviam què passarà en el que queda de dècada.
No em veig amb cor de predir el futur de l'espressió artística, però la tendència que expliques és ben òbvia, i segurament ja estem instal·lats en aquest art més petit i més autèntic. Ho haurem de celebrar, doncs! A mi em fa patir molt el periodisme, tot i que també dóna senyals de reaccionar amb iniciatives petites.
EliminaNo tinc gaire confiança en aquest home i el seu equip, de fet, no són botiguers, la paraula exacte seria diferent però amb una certa similitud.
ResponEliminaPartint d'aquest fet bàsic m'agradarà dir-te que comparar processos vitals dels pobles mai no han estat fets ideals, ni positius. Com diem aquí, que som molt auto destructius... "Cada terra fa sa guerra".
Podem mirar enrere i aprendre del passat, i si en una cosa som uns cracks els catalans és en repetir un cop i un altre el mateix error, i jo, que m'agrada escriure en català, tot i que encara em costa força, podria dir que he millorat amb auto aprenentatge i espero jubilar-me i fer algun curs de català, per millorar aquest nivell encara pobre que crec que tinc. I et dic tot això, per què m'emprenya, sí, o millor dit, m'emprenyen els missatges destructius del propis catalans, ni que siguin mirant cap un altre costat en contra de la construcció d'una il·lusió (la independència de Espanya, ni dels castellans ni dels bascos ni dels gallecs... etc...) que defensaria la cultura catalana contra aquella frase (patent de cors per pertànyer al mateix estat) que ens uneix a tots els espanyols: "Oye dilo en español para que todos te entendamos". Frase que escolto cada cop que xerro en un lloc públic on hi ha altres espanyols quan parlo en privat amb la meva família i en català. Jo, que em considero d'esquerres i republicà, em conformaria amb un estat federal, si els altres habitants (no català parlants) de l'estat federal em tinguessin un mínim de consideració cultural. Si volem Negra en català, primer cal defensar la llengua, però si la volem en castellà únicament (cosa que sí volen els de més enllà de delta), fem-la en castellà i tanquem la barraqueta de la doble visió de les coses. Anar tirant torpedes a la línia de flotació amb foc amic sempre m'ha sembla autodestructiu i una pèrdua de temps.
Per altre banda, dir-te que l'article em sembla interessant i ben portat, malgrat discrepo en el missatge ocult que crec entendre i que potser no l'encerto, però m'ho ha semblat.
Abraçades!
Sempre és bo trobar comentaris com el teu, on hi ha idees, debat i discrepàncies: no parlem perquè ens aplaudeixin, sinó per debatre i aprendre. En general diria que estic d'acord en el què dius: que els catalans tenin excés d'autocrítica i que això arriba -de vegades- a l'autodestrucció: només has de veure com les gasten la gent del Barça entre ells.
EliminaMalgrat tot jo encara crec més en la idea republicana federalista: cal repensar i reformular les relacions entre els pobles d'Espanya (més que entre territoris). La vida independentista és una, i la federalista una altra. Les dues són complicades i difícils, però n'hi ha una de menys traumàtica i menys perillosa que l'altra. A més a més, sobre el federalisme tenim bons exemples. Els EUA (que tan sovint se'ns posen d'exemple i ara paradoxalment no) són un bon model. Jo no he sentit a parlar mai de conflictes entre territoris, i la única aventura secessionista ja saps com va acabar. Els ciutadans dels EUA tenen clar que viuen en un "State", com ara Ohio, i que pertanyen a una "Nation", els Estats Units.
Pel què fa al tema de la llengua catalana res a dir: jo tinc clar que escric i parlo en la llengua materna, i llestos.